Un.dos,tres..de cara a la paret

No hi ha dies sense sol encara que aquest jugue amb els núvols. Un, dos, tres ...de cara a la paret.
Sempre està al calaix aquella samarreta que tan t’agrada i que et senta tan bé.
De sobte et despertes quan ja els raigs de llum s’endinsen a la cambra a través dels clivells de la persiana, com quan eres menut i els dissabtes al matí podies romadre una estoneta més al llit assaborint la deixadesa.
El carrer despertava més tard i els ocells cantaven d’una altra manera. Les dones anaven a comprar el pa mentre els homes prenien el vermudet als bars, tot amb el soroll apaivagat i tranquil que anunciava el cap de setmana on no hi ha res a fer i el temps passa amb la mesura correcta.
Encara lleganyós t’alces mig ensopegant amb la tauleta i tambalejant et deixes acaronar per l’aigua de la dutxa. Et veus a l’espill i t’adones que fa setmanes que no et veies. Et passes la mà pel rostre i et fregues la barba de dies. T’afaites i et poses aquell perfum que et comprarés . Nu com ets, com sempre has sigut, com sempre seràs, intentes conéixer aquell cos i aquell que hi mira. Només són uns segons, saps que després el teu cap tornara a les cabòries de sempre, i si ja no hi són en buscarà d’altres .
Fa calor, amb els cabells mullats et desdijunes amb el diari al costat i l’olor de café.
Des de la distància veus la samarreta que tan bé et sentà, els pantalons i les sabates. Cal elegir el vestuari adequat per a cada obra. No sabem viure sense déus ni sense mites. Ens calen rituals i cerimonies.
Et mires de nou a l’espill. T’agrada. I somrius. I penses: sí, em senta bé aquesta samarreta. Veus la paret i t’acostes : un, dos, tres...de cara a la paret.. i de sobte et gires i res s’ha parat. Les dones van a comprar el pa, els xiquets juguen al carrer, uns homes xarren al cantó i fins i tot hi ha ocells que canten tan bonic.