Com cada matí després de d'esmorzar anava a la vella estació de trens. Li agradava seure en el banc i veure el tràfec de gents que pujava i baixava. Observaba meravellat tot aquell bullici de gent i maletes, els panells d'arribades i sortides a diferents ciutats i llocs on mai havia anat. Les cares i les vestimentes de la gent, els gestos de les mans quan s'acomiadaven o les abraçades emotives dels reencontres. Tot aquest món condensat en un espai definitit però obert als infinits viatges.
Per a qui ja no creia en els Déus, perquè la rao i el temps els havia fet totalment improbables, ni en la Humanitat que només es reduïa a una sèrie de canvis biològics inestables, l'únic dèlit que conformava els seus dies era observar i esbrinar des del repós que li oferia el banc de l'estació allò que fa moure les persones.
El moviment immediat i natural que naix de l'ànima i l'esperit de forma inconscient i no premeditada.
Es fixà en una dona major , d'uns 60 anys o més, inquieta i amb els ulls brillants que escodrinyaven constantment el panell d'arribades i les vies buides que hi quedaven. Quin tren esparava? A qui, o què esperava? O simplement no esperava res?.
Una espècie de soneguera s'imposa sobre ell i dolçament li feu tancar el ulls. En la tardor d'un temps ja molt allunyat veie de nou aquell xic jove i ben plantat amb una maleta pobra i gairebé buida que agafava el primer tren de la seua atzarosa vida. Durant uns segons es deixa portar per la magnificència de la il·lusió de la seua joventut i un somriure feu tremolar els seus llavis.
El xiulet d'un tren que eixia el desperta de la grata somnolència i ràpidament escrutà l'andana. la dona ja no hi era. havia agafat algun tren, o tal vegada havia arribat qui esperava?
S'alçà del banc i caminà cap a l'exida de l'estació, cap a casa, era ja quasi l'hora de fer el dinar. Avuí faria un bon dinar, es prendia un café i fumaria un cigarret tranquil·lament.
Sempre esperem o sempre marxem, a pesar que de vegades ens sentim immòvils.
http://www.blogger.com/edit-profile.do
2 comentaris:
De Brisa
A veces hay situaciones que nos hacen recordar, lo que fuímos, lo que somos, lo que seremos. El pensamiento nos permite vivir todos los tiempos en uno, a través de él podemos jugar con el espacio y el tiempo, solo él puede permitirnos modificar la forma en que percibimos el pasado, y nuestra historía, y a veces aunque nos sentimos incapaces de movernos, el pensamiento nos pone en marcha, y sí nuestro cuerpo responde, sin darnos cuenta ya hemos empezado a andar.
Mi deseo es que tús pasos nunca se detengan y aunque sea poco a poco y paso a paso, siempre continues caminando tu camino. Un besito :)
Brisa: En l'altre blog també vas ser tu qui em vas deixar el primer comentari. :) també en aquest havies de ser tu. Compartisc plenament el teu comentari. Tot està en constant moviment fins i tot quan ens creiem immòvils no és cert, el que ens envolta es mou i nosaltres també.Moure'm amb persones com tu és tot un plaer al qual no pense renunciar :) besets.
Gregori: :) :) :) quina alegria retrobar-te, encara que he de confesar-te que he estat espiant-te jejeje. Sí de vagades necessitem aturar-nos per saber que hi tenim i per a valorar-ho. A mi també sempre m'han agradat les estacions de trens, de fet quan vivia a valència hi anava sovint a passar llargues estones allí. Viatjar? amb qui? on? per què? no ho sé... amb tu per exemple m'agradaria viatjar a Grècia i seure un matí solejat en l'àgora sobre la pedra que Plató i Aristòtil parlaven en els seus deixebles :) Besets.
Publica un comentari a l'entrada