TRANPARÈNCIES ( II ) de primavera

Sé que hi ha un paratge de bellesa incommensurable
On el temps s’asembla a un esclat i un batec potser de cor o de ales.
Un instant mantingut de records que s’endú el vent
Quan bufa fort com a les fulles caigudes .
Però el vent no només bufa en una direcció establerta,
Hi ha remolins, tornades, caragols d’aire que fan giravoltes
Inconscients i capricioses perquè res és immòbil i constant
Sinó un balanceig més o menys plàcid.

Des de la tardor que em parí
Mire el núvols com s’escampen des de la mar,
el sol ponent-se rere les muntanyes,
la pluja que cau i banya els carrers del meu poble
on nasquí, visquí i torní tantes vegades.

He nascut, viscut i tornat tantes vegades
Que no puc creure en les veritats absolutes
Ni en amors infinits
Ni en batalles guanyades.
Només sé de noves primaveres.


Naixeré de nou en els carrers que em criaren,
a la vora del riu on gaudí els primers plaers
i els primers amors.
Viuré de nou els coneguts paisatges
que em despertaren els somnis
i m’obrigueren els ulls.
Tornaré de nou a les primaveres salvatges.



flor.jpg Flor del jardí de Mirandamar http://sirte.blogspot.com/

M''haguera agradat ser un extraterreste però...

Allò que més m’ha agradat sempre dels extraterrestres és que podien comunicar-se telepàticament. Així no calen les paraules, eixos sons enterllaçats que canvien , camuflen, distorssiones , confonen i fan dubtar, depenent de l’humor, el to, el lloc, o la intenció.

Si forem extraterrestres podríem saber vertaderament el que senten els altres i els altres el que tu sents. Els convecionalismes desapareixerien i els eufemismes s’haurien extingit com els dinosaures. Sabríem si algú t’estima o t’odia, si li caus bé o li has fet gràcia o si pel contrari no hi tenim res a veure i no ens suportem. De fet seria tan senzill, que totes eixes hores, dies i fins i tot anys que de vegades passem amb una altra persona intentant esbrinar si és cert o no el que ens diu ho sabriem en qüestions de segons i no arribaríem a extrems en què ens sentim abandonats i desconsolats pel temps que en deixat enrrere i que ja no podem recuperar. Fins i tot en la quotidianitat sabriem quan la nostra parella, o els nostres fills, o els nostres amics, necessiten un bes o un bon dia, o quan es millor no dir-los res perquè el que els cal és no escoltar ningú i estar sols.
Ens estalviaríem nits d’insomni intentant esbrinar què ha volgut dir exactament amb eixes paraules, repetint-les i repetint-les, donant-los mil i un significat possible però mai versemblant.
Seria tot tan senzill si fórem extraterrestres.

Però clar si tinguessem aquesta facultat no caldria parlar. Els estraterrestres no parlen i si no parles, no cal escriure i això ja em fa pensar una miqueta que no deu ser tan extraordinèriament bo.

Si no parle , si no escric, no puc crear, de la meteixa manera no cal tampoc cap altre tipus de llenguatge, no puc pintar, no puc fer música. Perquè a la fi què és crear,escriure, pintar, compondre, sinó expressar sentiments?
I si faig una miqueta d’autotelepatia amb mi mateix, em trobe amb que els meus sentiments varien, canvien; alguns duren més temps però d’altres són momentanis. El mateix em passa amb la por, o amb l’alegria, o amb la tristesa. I si en un moment donat estic trist i esquerp i cansat i l’altra persona tinguera la capacitat de copsar sense matissos aquests sentiments, fugira de mi a l’instant. Potser si m’hagues "telepatiat" en un altre instant en què els meus sentiments foren més afavoridors igual ens haguerem enamorat o hagueren sigut amics, i això també passaria al contrari.

De vegades intente trobar a qui escriu mentre jo menege els dits, veig les meues mans, veig el meu cos, però no em veig, em sent, i sé que eixe jo que sent no para de sorprende’m.
De vegades les meus paraules oculten, disfressen, fan dubtar. De vegades perquè crec que cal fer-ho, perquè el meu estat pot ferir sense que els altres tinguen res a veure. Altres perquè m’agrada el plaer del joc sa, saludable i enriquidor, i d’altres perquè el dubte m’il·lusiona.

Crec que no, que a la fí ser com els extraterrestres no és una garantia absoluta de felicitat, com tampoc ho és ser humà. Tal vegada la clau es trobara si poguessem ser les dues coses alhora. Saber i demostrar quan ens cal el que sentim als altres i a nosaltres mateix sense dubtes i poder dissimular quan no cal ferir als altres i a un mateix. Una espècie de telepatia voluntaria amb el do de la paraula i la creació.

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Anacronismes?

Fa només dos dies em vaig quedar de pedra mirant la televisío quan allò més normal que sol passar-me quan la veig és adormir-me.

Havien llevat l’estàtua d’un dictador i de sobte el lloc on hi estava s’habia convertit en una mena d’altar sagrat com si hi hagués hagut una aparició mariana o un contacte alienígena. El lloc en qüestió començà a plenar-se de rams de flors, veletes i gent que hi cridava enfervorida el nom del seu salvador. Per cert la gent que hi havia, la majoria d’una certa edat que semblaven reviscudes per un estrany verí que transformava les seues cares espectrals en màscares patètiques conservaven encara els abrics fets d’animals morts i tacats de sang: Juntament alguns joves que en aquells temps eren encara cromossomes en vies de producció humana em confirmava que la vida de vegades és un accident fatal que produeix éssers sense cervell.
Però allò més patètic, molt més enllà de la idiotesa més absoluta va ser quan en entrevistar alguns i algunes allí aplegats, ( no sé si en un altre tipus de concentració on es cride independència, legatitat de partits o coses semblanst ens entrevistarien o ens aplicarien directament la llei antirterrosita? ) Ho dic per com de diferent segueïx sent el tracte permissiu per a certes coses, sempre segons el qui manen, en bé de la concòrdia i la convivència pacífica), doncs bé, els entrevistats i entrevistades deien: “ A mi personalment Franco nunca me ha hecho nada, no tengo nada contra el, y además forma parte de nuestra historia”

Supose que el meu iaio que va ser afussellat simplement per ser republicà també forma part de la història, però de monument d’ell no n’he vist cap estàtua a cap plaça.
De la mateixa manera supose que a mi personalment ni Stanlin, ni Sadan Hussein, ni Hitler, m’han fet personalment res i a ells espere que tampoc.
Però no vull calfar-me el cap en intentar parlar amb qui no té capacitat de pensar . Sinmplement vull recordar tot allò que no els va fer Franco a ells i a elles personalment, ni a mi tampoc, però ací estan algunes dades:

“Podem establir tres etapes, aproximatives, per descriure la repressió franquista. La primera la situarem entre 1936-1939, caracteritzada pels passejos, les execucions exemplars, les tortures i els empresonaments, sense l'obertura d'un procediment en molts casos, i amb l'objectiu de donar un escarment als opositors al cop d'estat. Una segona, situada entre 1939-1957, té per objectiu "liquidar" totes les responsabilitats polítiques contretes pel personal republicà durant la República i la guerra; posteriorment legitimada sota la persecució de l'internacionalisme comunista, més grat per als aliats, els guanyadors de la II Guerra Mundial. És la més intensa en l'horror, el temps, els espais i en el nombre de persones que afecta. Es perllongarà fins que els últims reductes d'oposició, els maquis, siguin anihilats. I per últim, la tercera, que situem entre 1957-1977 i que persegueix la nova oposició, majoritàriament ciutadans que no havien estat protagonistes durant la guerra, la institució que més la combatrà serà el TOP (tribunal de Orden Público)
Les execucions perpetrades pel franquisme o pels seus afectes, al marge dels tribunals castrenses però en cap moment denunciades per les autoritats de la dictadura, ascendeixen a 100.000 persones, una dada en la qual estan d'acord molts historiadors especialistes en la matèria, i que pot tenir a l'alça.
Però això no és tot, el 1939 es trobaven reclosos als camps de concentració 700.000 persones, gairebé tot l'exèrcit de la República. Molts van morir per les terribles i inhumanes condicions en què van ser internats
La repressió franquista va comportar que la població penitenciària espanyola fos de 300.000 persones el 1939; segons el Ministeri de Justícia, el 1940 era de 280.000, unes xifres que només poden aconseguir-se en una règim dictatorial de la màxima crueltat.
L'amuntegament i l'aglomeració caracteritzen les presons d'aquest període, moltes d'elles improvisades i sense cap mena de condicions, on la transmissió de malalties infeccioses, la gana i els maltractaments físics i psíquics eren quotidians. Molts interns van morir per no haver estat alliberats a temps, tot i que les autoritats eren conscients de les greus malalties que patien. Només s'han estudiat tretze províncies de l'Estat en les quals van morir 5.000 empresonats per la condicions tant inhumanes en què estaven reclosos. A tot això, en molts moments, els interns eren trets lliurement de les presons pels franquistes, "sacas de presos", i executats, sense que les autoritats els exigissin responsabilitats als autors per aquestes actuacions al marge de la pròpia llei de la dictadura.
Però això no és tot. Des del 1938 funciona el Patronato de Nuestra Señora de la Merced per gestionar els treballs forçats dels empresonats penats, ja fos als Destacamentos Penales, Colonias Penitenciarias, Batallones de Trabajadores... El franquisme va idear aquest centre de gestió per aprofitar-se de la mà d'obra, però sobretot amb l'objectiu que els interns paguessin la seva "estada" a la presó, perquè temia que la partida pressupostària d'Instituciones Penitenciarias es consolidés. Aquests "esclaus" del s. XX van treballar per a l'Estat, l'Església i per als particulars. El franquisme va pregonar que emprava aquesta mà d'obra per reconstruir Espanya de la destrucció de la guerra, però això era una mentida més de la dictadura. Aquests "esclaus" van realitzar les obres que la megalomania dictatorial necessitava per reafirmar el seu deliri: el Valle de los Caídos, els Nuevos Ministerios de Madrid, casernes militars, seminaris diocesans, esglésies... I moltes altres que van servir per enriquir les autoritats i els seus afectes. Molts reclusos van morir per les condicions tan summament inhumanes en què havien de treballar i pel ferotge règim disciplinari en què estaven sotmesos
Són moltes les xifres que hem exposat, però només contemplen els protagonistes, però al seu darrera hi són els seus familiars, els amics, els companys... El dolor, la desesperació, l'estigmatisme i la segregació social es multipliquen fins a aplegar un percentatge molt elevat de la població espanyola. La repressió és una piràmide invertida, que des del vèrtex impregna una gran base. El historiador Paul Preston ja denomina tanta mort, afusellament, tortura, dolor i vexació com l'holocaust espanyol”


(Dates extretes de l’article dem la Repressió Franquista de: Federico Vázquez OsunaCentre d'Estudis Històrics Internacional. Universitat de Barcelona)


Personalment, a mi sí em va fer molt aquest dictador, i jo aleshores a penes tenia coneixement, gràcies que en tinc ara per no dir bestieses com aquetes i per no oblidar.
Desl deixebles polítics d’aquest assasí que parlen de convivència pacífica ni parlar-ne.

Transparències ( I )

De tant en tant faig una escapada a un lloc especial del poble.
Allí em puc tombar al terra sobre les herbes humides i mirar el cel. Normalmet corre un ventet plàcid,sobretot a l’entrada de la primavera i pots escoltar les formigues i els caragols que fan la seua vida sense donar-li cap importàncià a aquell gegant immòbil. De tant en tant algún insecte se’m puja o aterra sobre el meu pit o els meus braços. No són perillosos encara que una vegada se’m pujà un alacrà i no veges l’ensurt que m’emportí. El perill es troba enlloc, fins i tot on creus que hi regna la placidesa.

Què vols ser de major?

“Aquest xiquet serà un advocat , o un mestre, o un lletraferit, o un banquer, de segur , se li nota que és molt sabut. Guantayarà molts diners i tindrà una casa molt gran I bonica, coneixerà gent important i la gent del poble el respectarà i l’admirarà. Quina sort teniu de tindre un fill com aquest!”

Aquell xiquet no deia res. Es quedava mirant el majors i no deia res. Aquell xiquet volia tindre un trosset de terra, amb una caseta. Treballar aquell camps, plantar-hi melons i tomaques, i pebres i naps i creïlles I també un xicotet jardí on plantar flors i arbres, atmetllers, pomeres, llimoneres.
Alçar-se de bon matí, només amb l’horari que marca el sol i la lluna, descansar al migidia i fer-se el dinar i al capvespre tornar a casa al costat de la llar fins que li entrara la son i el reconfortés per al dia següent. No volia, cotxes, ni vestits cars, ni haver de dir o no dir coses sense trellat.
Treballar allò que tens cura sense imposicions ni hipoteques absurdes li semblava la millor forma de viure. Potser tindria o no familia, amics, i amb ells i elles ja paralaria del que s’havia de parlar, de les pluges fortes de la tardor, del fred de l’hiver i les gelades, i de les flors tan boniques que han eixit aquesta primavera.

La vida però sempre s’encarrega de posar-te entrebancs de giravoltar els camins de tal manera que acabes en llocs que potser no desitjaves i el temps acaba per carregar-te de compomisos que no ets capaç d’eludir.
A la fi acabes acceptant allò que t’ha tocat viure i fins i tot vivint plenament el que mai havies desitjat. Ho acceptes i t’encarregues de donar-li el valor que cal i que tenen aquestes noves coses, fins i tot sorprenent-te de com poden també arribar a omplir-te.

Però de tant en tant, m’agrada tombar-me sobre l’herba, tancar el ulls i sentir-me feliç


http://www.blogger.com/edit-profile.do

Comu-NI-CAR

Comunicar és fer que un altre participe d’allò que posseïm, fer que siga comú a ell i a nosaltres.

La falta de comunicació o la incomunicació o la descomunicació sembla ser un mal endèmic arrossegat al llarg dels segles en les societats humanes i sobretot en aquelles més desenvolupades econòmicament i tècnica. El ritme de vida actual que portem els humans d’aquestes societats impedeix a priori , si no li dediquem els nostres esforços, posseir qualsevol cosa immaterial i espiritual ( em referisc a aquelles coses que nàixen i es crien en l’esperit) perquè majoritàriament ens dediquem a acumular i posseir coses materials. Es pot compartir un cotxe, una casa, uns pantalons? Totes aquestes coses es poden intercanviar, deixar, utilitzar , però mai compartir perquè aquestes coses no formen part de la nostra ànima són coses amb les quals convivim i ens servim d’elles per a poder descansar, desplaçar-nos, o fins i tot fer més còmodes les nostres vides. En una casa es viu, fins i tot més d’una persona, però tots tenim, el notre lloc favorit de la casa, el notre silló preferit o la nostra cambra particular on aïllar-nos quan ens és necessàri.

Socrates en el Banquet i en resposta al seu amic Agaton i al seu cant a l’Amor com allò que és bell i bo per naturalesa li respon de la següent manera:

“-Dis-me Agaton si Eros desitja la cosa que ell ama?
-Sí, clar.
-però, és posseïdor de la cosa que desitja i que ama , o no la posseïx?
-probablement no la posseïx.
-Probablement? Mira si no és ben bé necessari que a qui desitja li manque la cosa desitjada o bé que no la desitge si no li falta... Qui és fort o àgil o intel·ligent desitja ser gran, àgil o intel·ligent? Si reflexiones veuràs que allò que aquestes persones posseïxen ho tenen vulguen o no vulguen i a leshores , com podrien desitjar allò que ja tenen? En tot cas quan diem que desitgem una cosa que posseïm en el present estem dient que la volem en l’esdevenir .
- Així que qui desitja, desitja allò que no està segur de posseir, allò que no existeix en el present, allò que no té , allò que li falta” .

Quan diem que estem enamorats , que estimem desesperadament, diem que volem compartir el nostre amor amb la persona amada. Desitgem per damunt de tot compartir el nostre amor amb eixa persona. Tal vegada partim d’una premissa inconscient i equivocada, perquè si en realitat posseírem l’amor no el desitjaríem en un altre. Si no posseïm l’amor en nosaltres mateix no podem compartir-lo i si no hi ha res a compatir no pot hi haure comunicació. Caldria reflexionar profundament sobre aquesta trampa i així quan ja no necessitem ser estimats serà perquè a la fi posseÍm allò que desitjàvem i aleshores ja podrem comunicar.

Eixir de l'armari.

D’això fa tan de temps que apenes recorde les sensacions i els motius. El que queda en aquest raconet del cervell que guarda les coses passades és com un paisatge boirós en el qual de tant en tant en escampar-se la boira s’entreveuen clars-obscurs des d’on puc extreure algun record difús.

Us parlaré primer de l’armari: un lloc acollidor, reservat, fins i tot còmode. Un espai xicotet si més no, però que en aquells moments semblava il·limitat i infinit; solitari podríem dir ara, però poblat d’incipients sensacions i ignotes experiències que no estic ben segur de si era capaç de posar-los noms. Obscur potser perquè encara no sabia de l’existència dels colors. Humit però agradable com qui sura entre aigües tèbies. N’estava tan acostumat que aquest era el meu món i no en necessitava cap altre.

Arribà però un moment, un dia, un instant en que les portes s’obriren. No sé ben bé si vaig ser jo o va ser algú qui va aportar la força necessària perquè isquera. No va ser quelcom premeditat, rumiat, raonat; aleshores encara no havia viscut el suficient per posar en pràctica aquestes habilitats. Tampoc recorde ben bé si fou traumàtic, segurament sí degué ser-ho, si és que no pot resultar traumàtic descobrir de sobte móns nous, sons diferents, objectes inimaginables , rostres que mai havia vist.
No obstant em vaig deixar dur per les noves circumstàncies que segurament devien resultar-me incòmodes, portar vestits a qui sempre havia estat nu deu resultar almenys estrany. També vaig descobrir sensacions fins ara desconegudes, com el fred, o la calor que em podien aportar altres mans, altres barços, fins aleshores les úniques mans i els únics braços que m’havien tocat havien sigut els meus.

Ara des de la distància dels anys no sé encara els motius, he anat ,com es sol dir per les meues contrades, “a trompellons”. Al principi els bacs eren més freqüents, després a poc a poc comencí a apredre l’equilibri. I en això estem, assajant cada dia per aconseguir la fermesa necessaria per viure.

Les persones que em coneixen, les que han estat al meu costat des d’aleshores m’han vist anar creixent, la meua família, els meus amics i amigues d’ací, els meus amors. Però des que vaig començar aquest blog he conegut noves persones, algunes tan properes en el meu cor que he cregut convenient mostrar-me tal com vaig eixir la primera vegada. Crec que ho havia de fer i per això faig aquesta nova exida, crec que us la mereixeu perquè potser fins i tot vosaltres em conegueu o sabeu més coses de mi, del que sent i com sent que fins i tot altra gent que em veu diàriament.

Així que allà vaig . Ací em teniu tal i com vaig eixir la primera vegada.

Joanet

PD: De les meues orelletes NO està permés fer cap comentari :)

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Dia D

Se’m fa pesat, és com si portara una càrrega al llom que pense que ja és hora de descarregar-la i de sobte arriba algun “dia de” cada any rere any i torne a portar-la al damunt.
Hui , el dia de la dona, de la dona a seques , de la dona treballadora, de la dona camperola, de la dona intel·ligent, de quina dona?

A l’atzar agraeixo tres dons:
Haver nascut dona,
De classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes
Rebel.

Aquest preciós poema de la Maria Mercé Marçal, sempre m’ha captivat i m’ha envoltat, malgrat no ser dona. Sóc un home, biològicament el meu cos presenta una morfiologia específica que em fa pertanyer a un espècie concreta i específicament al gènere masculí.
Però si escarbe una miqueta i traspasse l’epidermis, no hi trobe res que em diferencie dels meus companys d’espècie siguen del gènere que siguen. Em moc per l’alegria, pel temor, per la bellesa, per la tristesa, per la fam, per la set, pel cansament, per les ganes de ballar, per la música, per les cames i els peus que em fan caminar.
Si em mire a l’espill , amb calma, només veig unes faccions però si m’endinse puc veure milers i milers de rostres, amb ulls verds, o blaus, o negres, amb galtes rosades o llavis petits o grans i a la vegada els veig únics i això em fa sentir la meravella de viure.

No canviaria mai aquest poema, és preciós. Però si m’agradaria que se n’escrivira un altre, perquè potser així a la fi ja no caldrien “dies de”. Els dies serien com han de ser un munt de minuts i moments per ensenyar-nos i gaudir el viure.

A l’atzar agraesc tres dons:
Haver nascut únic
Sense classe ni nació oprimida
I el tèrbol atzur de ser tres voltes
Lliure.


PD: perquè desitjar no és oblidar aquest post va dedicat a totes les dones i hòmens que han lluitat i han sacrificat part o tota la vida per tot allò bo que nosaltres podem gaudir ara. Gràcies Marmi per recordar-m'ho ;)

Cartes d'Amor que mai enviaria

Ha passat molt de temps, infinits minuts que s’han perdut en aquest rellotge de sorra que no em decidisc a donar-li la volta perquè no sé si ja ha arribat l’hora d’oblidar-te.

Obstinat com sóc, el meu cor es nega a escoltar, i si ho fa manté les oracions congelades i després curosament com els artesans destria les paraules, mudant els significats de tal manera que en fer noves combinacions deixen espais per l’esperança.

Àvid com sóc d’amor, la raó em diu que només puc estimar-te plenament des de la llunyania, perquè aquest inconscient podria empresonar-te entre els seus braços. No deixaré que ho faça, primer el desterraria a rodar pels mons que haver de mendicar una caricia robada.

L’amor per a mi només era recolzar el meu cap sobre el teu pit salvatge i intuir la fondaria des les selves en el teu sexe . Ara puc dir-t’ho, perquè ara és l’única cosa en què em recorde, feliç, nu, únic. Per a tu tal vegada era una altra cosa.

Retorne a la realitat immediata, de tant en tant , i agafe el telèfon i cerque el número que he borrat mil i una vegades, esperant que el meu dit prema el boto que em porte la veu que un dia em fou tan coneguda, però el torne a borrar, no sabria què dir-te.
Només quan estic sol, m’acompayen les paraules exactes, la paciència necessària, el valor primerenc de la juventut que farien possible restablir l’alegria en mi i que tu la copsares.
Em pregunte ara, si també he estat sol quan he estat feliç a la teua vora. Potser sí, potser els dos hem estat sols quan ens creiem compratits però em negue a acceptar que tot fora un absurd teatre.
Voldria que només fores un poema inscrit en la meua pell, un tatuatge més en la meua ànima, així podria estimar-te encara, de veritat, com estime versos i paraules en pàgines guardades i manuscrits indesxifables perquè sols així podria veure’t de nou amb un somriure que fera bell el nostre passat.


Recordar-te no em fa dèbil, enyorar-te sí.

Falles Folles Fetes Foc ( II ) Què cremem aquest any?

“Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, el tio Pep...”

Així començava la preparació de les festes de les falles. Els xiquets eren els que anaven pels carrers cantant aquesta cançó i arreplegant els trastos vells i en desús que la gent tenia aguardats en les pallisses i els corrals.
L’inici de les falles va ser per tant un joc infantil, consentit pels majors. És l’arribada de la primavera de retirar l’estora i netejar la pols, de netajar la casa d’andròmines i coses inservibles i obrir les portes de les cases perquè entre el sol i la caloreta. I no sols de les cases sinó també dels artesans, dels fusters, dels tapissers, dels sabaters que trauen al carrer totes les deixalles acumulades durant l’hivern i les cremen al carrer en un ambient de festa i d’alegria per la vinguda del bon temps.
És també el temps de les collites i com tant altres pobles és una manera també de celebrar-ho. El foc s’encarrega de cremar, purificar allò vell i desgastat per adquirir eines noves i noves il·lusions.

Els valencians, barrocs per excel·lència , deu ser la mar, els camps, les arrels gregues i mores, (l’escola satírica valenciana és una bona mostra a nivell literari, potser en algun post m’atrevisca a endinsar-me una miqueta) , no de bades el segle d’or de la literatuta catalana sigué València (permeteu-me una floreta :) van deixar el seu toc original.
És així com de sobté a algú li vingué la idea de revestir aquest trossos de fusta amb teles i vestits vells i les fogueres comencen a prendre formes humanes (els primers ninots ), el sentit humorístic i sarcàstic comença a prendre forma , que si aquest nitot sembla fulano i aquell podria ser fulana, que està amb fulano, i fulano el botiguer ens enganya en el pes de les viandes....

Comencen les crítiques sobre personatges pròxims, sobre el veïnat, i també sobre el polítics més propers, el batlle, el regidor, el senyor metge.

L’esperit de la festa m’agrada , sempre m’ha agradat, a la fi em sembla una de les primeres formes de participació ciutadana, politicament incorrecta, i lliure.




Amb els temsp, és clar , com sol passar amb totes les coses van desvirtuant-se, en el moment que la burgesia entra en el joc i amb ella els diners les crítiques creatives i populars es compren i perd la puresa de l’espectacle.

Actualment queda ben poc de tot allò, només és un negoci que mou molts diners i molts interessos. Actualment és una mostra més de la societat on vivim, en la qual l’aparença ho és quasi tot i la festa es redueix a aquells que hi són fallers mentre que els altres només són purs espectadors.

Per tant i comptant amb la bona idea que em deixà en el post anterior el meu amic Frederic (“Un salt al món”) estic preparant un esborrany de falla. Només està l’estructura, falten els nitots, les crítiques. L’he fet amb l’esperit de participació que hi tenien les falles i us anime a que porteu els ninots que vulgueu cremar aquests any. Els ninots concrets o abstractes tan s’hi val. Així que animeu-vos, aquesta falla és nostra i el 19 de març la cremarem.

Per la meua part jo deixe dos ninots “La cofenrència episcopal espanyola” i un vaquer anomenat “Bush”. No voleu cremar algú o alguna cosa? ;)


PD: Aquest blog té un contacte permanet amb les protectores d’animals, d’ètnies i col·lectius humans, per si de cas.
la fotografia pertany a l'any 1952 de Dénia : www.fallabaixlamar.org/ Falles/falles.htm


http://www.blogger.com/edit-profile.do