dijous, de març 17, 2005

Transparències ( I )

De tant en tant faig una escapada a un lloc especial del poble.
Allí em puc tombar al terra sobre les herbes humides i mirar el cel. Normalmet corre un ventet plàcid,sobretot a l’entrada de la primavera i pots escoltar les formigues i els caragols que fan la seua vida sense donar-li cap importàncià a aquell gegant immòbil. De tant en tant algún insecte se’m puja o aterra sobre el meu pit o els meus braços. No són perillosos encara que una vegada se’m pujà un alacrà i no veges l’ensurt que m’emportí. El perill es troba enlloc, fins i tot on creus que hi regna la placidesa.

Què vols ser de major?

“Aquest xiquet serà un advocat , o un mestre, o un lletraferit, o un banquer, de segur , se li nota que és molt sabut. Guantayarà molts diners i tindrà una casa molt gran I bonica, coneixerà gent important i la gent del poble el respectarà i l’admirarà. Quina sort teniu de tindre un fill com aquest!”

Aquell xiquet no deia res. Es quedava mirant el majors i no deia res. Aquell xiquet volia tindre un trosset de terra, amb una caseta. Treballar aquell camps, plantar-hi melons i tomaques, i pebres i naps i creïlles I també un xicotet jardí on plantar flors i arbres, atmetllers, pomeres, llimoneres.
Alçar-se de bon matí, només amb l’horari que marca el sol i la lluna, descansar al migidia i fer-se el dinar i al capvespre tornar a casa al costat de la llar fins que li entrara la son i el reconfortés per al dia següent. No volia, cotxes, ni vestits cars, ni haver de dir o no dir coses sense trellat.
Treballar allò que tens cura sense imposicions ni hipoteques absurdes li semblava la millor forma de viure. Potser tindria o no familia, amics, i amb ells i elles ja paralaria del que s’havia de parlar, de les pluges fortes de la tardor, del fred de l’hiver i les gelades, i de les flors tan boniques que han eixit aquesta primavera.

La vida però sempre s’encarrega de posar-te entrebancs de giravoltar els camins de tal manera que acabes en llocs que potser no desitjaves i el temps acaba per carregar-te de compomisos que no ets capaç d’eludir.
A la fi acabes acceptant allò que t’ha tocat viure i fins i tot vivint plenament el que mai havies desitjat. Ho acceptes i t’encarregues de donar-li el valor que cal i que tenen aquestes noves coses, fins i tot sorprenent-te de com poden també arribar a omplir-te.

Però de tant en tant, m’agrada tombar-me sobre l’herba, tancar el ulls i sentir-me feliç


http://www.blogger.com/edit-profile.do

16 comentaris:

elisenda ha dit...

Ai, Joan, si de petits ensuméssim el que ens espera de grans, seria terrible... Però tornant a mirar els núvols i jugant a reconèixer-hi formes, sentint les formiguetes com córren pels dits o l'olor de l'herba fresca podem recuperar durant uns instants aquells dies en què tot era més fàcil.
Que bonic que ho dius sempre, xiquet!

Tristany ha dit...

Darrerament veig que la cosa va de turonets, m'agrada. Un turonet permet tocar el cel sense moure els peus de terra, ens ofereix experiències minimalistes molt interessants. El meu turonet tenia formigues negres amb cap vermell, com si fossin del Milan, pinyons calents amb gust de rèina que m´alimentaven quan m'escapava de casa (cada dia)...i ademés les formigues no parlen, sempre et donen la raò, et deixen jugar amb elles i et fan companyia,les formigues són una bona teràpia pels agobiats del món...ai, no sé que m´enrollo :)

Aether ha dit...

Y sabiendo que en cualquier parte sigues siendo tú y que estás contigo y nada te impide hacer lo que sientes, ya sea plantar un árbol como tumbarte en la hierba a servir de refugio a las hormigas.
Precioso texto Joan :)

El Pensador ha dit...

Jo sempre he sigut de ciutat, i per tant, de petit no se m'hagués acudit mai dir: de gran seré pagès. És precisament ara, ja de gran, quan subscric tot el que dius. Sobretot aquest tros, que em permeto transcriure: "Alçar-se de bon matí, només amb l’horari que marca el sol i la lluna, descansar al migidia i fer-se el dinar i al capvespre tornar a casa al costat de la llar fins que li entrara la son i el reconfortés per al dia següent". Una abraçada de natura, Joan.

pentesilea ha dit...

...i després d'aquest text tan bell i aquesta imatge plena dellum, qui té ganes de fer-se gran demà al matí?
:'(

joan ha dit...

Elisenda: D'això es tracta de no perder els somnis que ens han fet i poden encar fer-nos feliços, encar que només sihuen somnis. Besets.

Tristany: Esteu molt líric vos últimament, encara que en el fons sempre acaba aixint eixe xiquet que s'escapava de cas cada dia ;) amb les seues amigues les formiguetes del Milà , hehehe, i no patiu no, vos encara que que parleu o no com les formigues sempre feu sompanyia :)

joan ha dit...

Aether: Me alegro mucho de verte de nuevo. Gracias por tu compañia. En eso estamos en intentar ser no siempre porque es dificil por no decir impossible pero si la mayoria de veces uno mismo. Seguro que a ti tambien te gusta tumbarte sobre la hierba, así que tines un huequecito reservado :) Un abrazo.

joan ha dit...

Pensador: Saps amic des que comencí a conéixer-te sempre t'he intuït una perosna serena i placida, i ara amb aquest comentari em trobe amb tot el plaer unbon company. A mi també eés el tros essencial del que volia transmetre i del que desitge ara mateix. Una abraçada, naturalment. :)

Pentesilea: Demà seguirem fent-nos una miqueta més grans, com cada dia, però la bellesa que sempre ens acompanyarà ens fa que el temps siga un estimat amic més de viatge. besets de bon matí :)

muralla ha dit...

M'agrada el que dius i la manera de dir-ho.
Me gusta ese hombre que sabe pararse y soñar sobre la hierba, pero me gusta de manera especial que, aún lejos de sueños infantiles, hayas sabido llenar tu vida con lo que ella te ha ofrecido. Eso es ser un hombre sabio, Xoanciño. Eso es ser afortunado, porque nos permite gozar un poco más de la vida, a pesar del vivir.
A mi también me encanta estirarme sobre la hierba, mirar el cielo o cerrar los ojos, pero sentirme parte de la madre tierra.
Te quiero, Joan. Gracias por existir y escribir.
Un abrazo. Carmiña.

Frederic ha dit...

Amb aquest post ja demostres quina gran categoria de persona ets.
Quan, al final de la nostra vida, estiguem davant del creador o de qui ens va parir, li hauriem de demanar explicacions de perquè no vam poder fer, en aquesta vida, el que realment ens hauria agradat de fer.
Per cert, jo vaig anar a cercar escorpins una nit i no en vaig veure cap, ara bé, hauria corregut molt de trobar-me un (fugint, s'entèn)

isnel ha dit...

També et veig a tu, joan, una persona serena i tranquil·la, plena de filosofia d'aquella que s'entén i que, pel que dius, ja gairebé vas néixer amb ella posada. Però això no és el més important. El més important és que ho dius i que ho transmets amb unes paraules plenes de música i amb el gran poder de l'evocació: ens ho fas viure!!! Una abraçada des d'un tros de terra que encara conserva per sort una mica d'herba, un cel estirat i ample al damunt i, entremig, algun ametller florit i quatre abelles encara mig adormidetes. Ah! I les orenetes, que van arribant...

isnel ha dit...

Els de la mevaweb tornem a estar fora de servei, amic joan, no t'espantis si, des de fa hores, no hi pots connectar. A tu t'he pogut trobar al Google només posant "joan estació". Gràcies per fer-nos companyia en aquesta hora fosca...

joan ha dit...

Muralla: Si m'ho diu una dona com tu no puc més que sentir-me orgullós i afortunat. Com no vols sentir-se part de la mare terra una muralla arrelada en ella. Jo també t'estime Marmi, bicos, i una forta abraçada.

frederic: Amic meu, tu no li has de donar comptes a ningú, el teu cor ho diu ja tot. ja recorde, ja la busqueda dels escorpins, a qui li s'havia d'ocórrer una cosa així, Doncs al Frederic ;) Una abraçada

joan ha dit...

Isnel: que rebonica ets! i que bonic és trobar persones tan pròximes i que em feu sentir tan acompanyat. A pesar de les diabòliques màquines aquestes que usem que ens deixen tirats de tant en tant. No cregues jo també tinc problemes en el blogger, se'm queda parat i no puc accedir-hi a certes pàgines. Esperem que la tempesta passe aviat. Besets de llum.

GreGori ha dit...

Passatges bonics, barrejats amb alguns que enterboleixen una mica la frescura conjunta, però encara així, m'ha agradat.
Besets

joan ha dit...

Gregori: saps que tens un lloquet per a tombar-te sobre l'herba i pensar, descarsar o jugar amb ella, tal com desitges, i a més l'ajuda d'un amic per desentervolir alguns passatges sempre es benvinguda. de vegades cal que algú t'ajude a veure el que un no veu :) besets amb totes les "e".