diumenge, de març 06, 2005

Cartes d'Amor que mai enviaria

Ha passat molt de temps, infinits minuts que s’han perdut en aquest rellotge de sorra que no em decidisc a donar-li la volta perquè no sé si ja ha arribat l’hora d’oblidar-te.

Obstinat com sóc, el meu cor es nega a escoltar, i si ho fa manté les oracions congelades i després curosament com els artesans destria les paraules, mudant els significats de tal manera que en fer noves combinacions deixen espais per l’esperança.

Àvid com sóc d’amor, la raó em diu que només puc estimar-te plenament des de la llunyania, perquè aquest inconscient podria empresonar-te entre els seus braços. No deixaré que ho faça, primer el desterraria a rodar pels mons que haver de mendicar una caricia robada.

L’amor per a mi només era recolzar el meu cap sobre el teu pit salvatge i intuir la fondaria des les selves en el teu sexe . Ara puc dir-t’ho, perquè ara és l’única cosa en què em recorde, feliç, nu, únic. Per a tu tal vegada era una altra cosa.

Retorne a la realitat immediata, de tant en tant , i agafe el telèfon i cerque el número que he borrat mil i una vegades, esperant que el meu dit prema el boto que em porte la veu que un dia em fou tan coneguda, però el torne a borrar, no sabria què dir-te.
Només quan estic sol, m’acompayen les paraules exactes, la paciència necessària, el valor primerenc de la juventut que farien possible restablir l’alegria en mi i que tu la copsares.
Em pregunte ara, si també he estat sol quan he estat feliç a la teua vora. Potser sí, potser els dos hem estat sols quan ens creiem compratits però em negue a acceptar que tot fora un absurd teatre.
Voldria que només fores un poema inscrit en la meua pell, un tatuatge més en la meua ànima, així podria estimar-te encara, de veritat, com estime versos i paraules en pàgines guardades i manuscrits indesxifables perquè sols així podria veure’t de nou amb un somriure que fera bell el nostre passat.


Recordar-te no em fa dèbil, enyorar-te sí.


28 comentaris:

aina ha dit...

uf.. m'agrdaria haver-la escrit jo aquesta carta, sobretot per l'última frase.. abraçades tendres

elisenda ha dit...

a mi també m'agradaria haver-la rebut... encara que evidencia un fracàs, implica també haver viscut un amor. i si no has estimat de debò no pots escriure des de tan endins. un beset ben dolç, joan

acollida ha dit...

M'has deixat sense paraules.
Encara que no l'hagis enviada a qui tu vols, si la persona a qui va adreçada la llegeix segur que te la contesta.
Jo ho faria.

RUFUS ha dit...

Quin escrit més inspirat. Té la transcendència obligatòria a les descarregues emocionals pels desamors i/o amors frustrats. La part lírica per reflexa la puresa dels teus sentiments i els dubtes existencials sobre si el que ha passat ha passat de veritat o era una interpretació personal i equivocada. Sempre es el mateix en aquest tema, perquè de fet, l’ésser humà és així de simple i de complex, però quan es té el teu talent l’historia de sempre, mil cops escoltada, esdevé fresca i genuïna. Quan s’escriu de sentiments, si es fa bé, com és el teu cas, tothom s’identifica amb la lletra per un motiu o altre.
Enhorabona.

arsvirtualis ha dit...

A la fi sembla que la nostra vida gira al voltant d'un eix que nosaltres mateix instal·lem i que ni tans sols sabem donar-li l'inclinació que voldríem. Estimar, no estimar... paradoxalment ens mantè en vida i ens renova les energies.
M'agrada estimar, em trenca el cor l'enyor.

Una abraçada.

Anònim ha dit...

L'última frase.............es el que jo penso, tot el que posses en eixe escrit es com si parles la Van.
Estic plorant, emociò......
Gràcies

Tristany ha dit...

Llegint el teu escrit preciós,(preciós l' escrit... i tu també va :)) m´han vingut el cap dos escrits que representen la dualitat que comporta la passió amorosa: plaer i sofriment. La primera és de la Yourcenar i ens planteja l'amor com un càstig:" Déu ens ha condemnat a no poder viure sols". La segona és un poema de Carles Riba i és un cántic a la part més sublim i gratificant del gaudi amorós:"...Cal fer pura a tot o re la jugada, com si ho fos: QUI NO MORI D'AMORÓS, L'AMOR NO EL PRENDRÀ A MERÇÈ. Més que el pensament, si el pit ens bruz del que han vist, amb glòria igual, i estimem, Pare! aquest dolç nostre regne terrenal com uns pr´nceps entre molts".
Un petó a l'orella ;)

omar ha dit...

Aquesta és una carta d'amor que s'hauria d'enviar, per la seva bellesa, per la seva força, per la seva intensitat. Estimar d'aquesta manera, encara que ens faci sentir dèbils i vulnerables, ens dóna la fortalesa de ser autèntics. I tu, Joan, ets molt autèntic. Una abraçada

pentesilea ha dit...

no l'enviaries?
és difícil expressar aquests moments que contes, aquests pensaments que semblen guanyar a qui els té...
d'alguna manera, l'has enviat, no?
:-)

Frederic ha dit...

M'he de treure el barret davant d'aquesta expressió d'amor, de tendresa, de dolor, de nostàlgia. Et ben asseguro que si anès dirigida a mi, no hauries d'esborrar mai més el meu número de telèfon perque em tindries lligat per sempre més.
I, passant a un terreny més terrenal (jejeje) dir-te que vaig veure no sé a on, un concurs de cartes d'amor (no necessariament a la parella, també a amics, parents...) Estic segur que si la presentessis, guanyaries.

El Pensador ha dit...

Indecís, obstinat, àvid, feliç, pacient, solitud, ... m'he posat a destriar paraules fins arribar a l'última, ... estimar. Hi ha moltes maneres de dir t'estimo; poques, tan belles com aquesta.

joan ha dit...

Bé em trobe una miqueta aclaparat perquè en el fons sóc una persona molt vergonyosa. Així que us agraïsc molt els vostres comentaris, em trobe en la meteixa situació que en al carta , no sé que dir. La carta en qüestió no ha estat enviada , ni la enviaré mai, per això el títol. Està escrita a una persona amb la que vaig compartir un període molt important de la meua vida. Però encara que el contingut vé predeterminat per eixa persona, podria dir que va dirigida a mi mateix, a cadascú de noslatres que estimem i ens sentim estimats alguna vegada i també desestimats. És una espècie de reflexió d'intent de renovació interior per intentar copsar allò que ens mou i ens fa tan iguals quans ens sentim nus. M'han emocionat molt els vostres comentaris i aniré contestant-vos quan haja paït una miqueta tot el que em comenteu. Una abraçada molt forta a totes i tots. joan.

El Pensador ha dit...

Estic acollonit, Joan. joanvlc i anjoc, anjoc i joanvlc.

muralla ha dit...

És la carta d'amor que qualsevol somia rebre...
És la carta d'amor que et defineix com amant i com esser humà.
M'encanta. Gràcies i petons. Muralla.

joan ha dit...

Pensador: Sóc jo, Joan, no t'espantes, és que quan vaig començar el blog, com no sé anglés no m'aclaria, i es veu que el nom "joan" estava pillat, així que vaig fer un joc amb les lletres , després el vaig canviar per joanvlc , però no sé per què no em deixa signar així :) algun dia parlaré de desdoblaments i fantasmes ,mentrestant estigues tranquil jejeje :) (:

mirandamar ha dit...

En saps eh!!....
(Les fotos són robades, la de la capçalera no però...com tampoc no ho son les dels albums mirandamar i detalls)

GreGori ha dit...

Mudar els significats per tal de deixar espais a l'esperança... Potser l'amor es reserve les peces més absurdes de la vida, però això no la converteix en teatre, sinó, tot ho seria en aquest deambular.
M'afig a l'opinió general dels comentaris: chapeau! Seria molt difícil trobar una carta tan memorable com la teua.
Una abraçada.

isnel ha dit...

Joan, és preciós... Em vénen ganes de dir-te que t'estimo molt. I, amb el teu permís, t'ho dic.

joan ha dit...

Aina: Gràcies aina per les teues abraçades les prenc mab la mateixa tendresa que les has deixat.

Elisenda: Tots estimem de debó, crec que quasi sempre. Els fracassos sempre són dolorosos. Esta carta és un intent de véncer el frcas i que eixe sentiment romamga com un èxit i no un fracàs. Besets dolços també per a tu.

Acollida: bonica, si no la contares tu segur que la contestaria algun tripulant del teu fantàstic vaixell. Pero no, crec que eixes cartes no s'han de contestar, perquè la resposta vindria condicionada per un instint i no per la llibertat de qui les rep. Besets :)

joan ha dit...

Rufus: has encertat de ple, els dubtes existencials sobre si el que ha passat es de verirat o una interpretació personal equivovada, sempre és així. Gràcies per les teues paraules, però aprofite per a donar-te-les també a tu i els teus post, perquè la teua prosa és genuïna, fresca i saludable, així que enhorabona compartida :)

Aravirtualis: efectivament això ens manté en vida i ens renova les enrgies, jo tampoc sabria viure sense estimar i de vegades no voler estimar. una barçada .

joan ha dit...

Tristany: Has triat una dualitat perfecta i a més amb dos escriptors que m'encanten margarithe Yourcenar i carles Riba. Moltes gràcies pel petó, però ves amb compte que sóc molt enamoradís jo ;) Gràcies tu també ets preciós com l'ovelleta del teu blog ;)

Omar: Omar tu si que ets autèntic i els teus post ho trameten. Mira perquè esja està pillat que si no.. :) Una abraçada molt forta i segueix sent feliç i com ets, perquè ens ho fas arribar als altres.

joan ha dit...

Pentilesa: benvinguda. No, no la vaig enviar encara que tens raó d'alguna manera ja l'he enviada :) besets.

Frederic: No em digues eixes coses per favor! que et vaig veure en el desert allà lluny i avig dir mira quin xic mé templat , jejeje. Gràcies amic per les teues paraules. I no sé això dels premis, ja és prou premi tenir-vos a tots vosaltres.

Pensador: ´si m'ho dius tu m'ho crec, :) que puc fer si no quan ho diu aquell que sap tan bé escodrinyar les paraules. Una abraçada.

joan ha dit...

Muralla: Que vols que t'escriga una carta d'amor? a tu te n'escriuria no una sino dues-mil, perquè en el teu cor tan gran mira que n'hi caben i totes serien d'alegria de viure. Bicos.

Mirandamar: Una miqueta :), només em deixe portar pel meu cor i la meua pell. He visitat els albums i hi ha algunes que les robaria jo, de fet ja t'hen demanré el permís .. Besets.

joan ha dit...

Gregori: Tens raó, deixem que l'esperança faça el seu propi camí i que l'amor ens reserve les peces que vulga, ja vindrà el moment d'encaixar-les o no. I no em faces "chapeau" sinó jo hauria de fer-ho en cadascun dels teus post. Què se li pot dir a un mag de les paraules. Una abraçada i dos i tres per cada granet que dibuixa el teu rostre.

Isnel: I jo agafe eixe t'estimo amb "o" del nord i te'l torne amb un t'estime amb "e" del sud del nostre país que de tan llarg i tan prim no té voreres ni cims.. des del cor. Besets.

Van: Carinyet, saps que et vull molt, i sé perquè estàs emocionada, compartisc amb tu les llègrimes, i saps que sempre tens la meua mà perquè m'agafes i passegem junts, Amb tu no em calen les paraules, un bes dolç, com tu.

Marcel·lí ha dit...

És una carta absolutament desgarraïdora...
M'has deixat sense paraules, per variar...
Crec que tots tenim rellotges d'arena per a donar la volta, tot i que em sembla que el moment mai acaba de semblar l'idoni del tot.

Petons.

joan ha dit...

Marcel·lí: Sí sembla que mai trobem el moment o mai ens atrevim a prendre la decisió de fer-ho :) Gràcies amic.

martí ha dit...

"Només quan estic sol m'acompanyen les paraules exactes..." quanta bellesa, quanta raó i quanta complicitat amaguen aquests mots...

Un espai entranyable de debó, aquest. Fins aviat, i gràcies per passar per casa :-)

joan ha dit...

Marti: benvingut ha estat un plaer mutu, visitar-te i rebret.