dijous, de març 24, 2005

M''haguera agradat ser un extraterreste però...

Allò que més m’ha agradat sempre dels extraterrestres és que podien comunicar-se telepàticament. Així no calen les paraules, eixos sons enterllaçats que canvien , camuflen, distorssiones , confonen i fan dubtar, depenent de l’humor, el to, el lloc, o la intenció.


Si forem extraterrestres podríem saber vertaderament el que senten els altres i els altres el que tu sents. Els convecionalismes desapareixerien i els eufemismes s’haurien extingit com els dinosaures. Sabríem si algú t’estima o t’odia, si li caus bé o li has fet gràcia o si pel contrari no hi tenim res a veure i no ens suportem. De fet seria tan senzill, que totes eixes hores, dies i fins i tot anys que de vegades passem amb una altra persona intentant esbrinar si és cert o no el que ens diu ho sabriem en qüestions de segons i no arribaríem a extrems en què ens sentim abandonats i desconsolats pel temps que en deixat enrrere i que ja no podem recuperar. Fins i tot en la quotidianitat sabriem quan la nostra parella, o els nostres fills, o els nostres amics, necessiten un bes o un bon dia, o quan es millor no dir-los res perquè el que els cal és no escoltar ningú i estar sols.
Ens estalviaríem nits d’insomni intentant esbrinar què ha volgut dir exactament amb eixes paraules, repetint-les i repetint-les, donant-los mil i un significat possible però mai versemblant.
Seria tot tan senzill si fórem extraterrestres.

Però clar si tinguessem aquesta facultat no caldria parlar. Els estraterrestres no parlen i si no parles, no cal escriure i això ja em fa pensar una miqueta que no deu ser tan extraordinèriament bo.

Si no parle , si no escric, no puc crear, de la meteixa manera no cal tampoc cap altre tipus de llenguatge, no puc pintar, no puc fer música. Perquè a la fi què és crear,escriure, pintar, compondre, sinó expressar sentiments?
I si faig una miqueta d’autotelepatia amb mi mateix, em trobe amb que els meus sentiments varien, canvien; alguns duren més temps però d’altres són momentanis. El mateix em passa amb la por, o amb l’alegria, o amb la tristesa. I si en un moment donat estic trist i esquerp i cansat i l’altra persona tinguera la capacitat de copsar sense matissos aquests sentiments, fugira de mi a l’instant. Potser si m’hagues "telepatiat" en un altre instant en què els meus sentiments foren més afavoridors igual ens haguerem enamorat o hagueren sigut amics, i això també passaria al contrari.

De vegades intente trobar a qui escriu mentre jo menege els dits, veig les meues mans, veig el meu cos, però no em veig, em sent, i sé que eixe jo que sent no para de sorprende’m.
De vegades les meus paraules oculten, disfressen, fan dubtar. De vegades perquè crec que cal fer-ho, perquè el meu estat pot ferir sense que els altres tinguen res a veure. Altres perquè m’agrada el plaer del joc sa, saludable i enriquidor, i d’altres perquè el dubte m’il·lusiona.

Crec que no, que a la fí ser com els extraterrestres no és una garantia absoluta de felicitat, com tampoc ho és ser humà. Tal vegada la clau es trobara si poguessem ser les dues coses alhora. Saber i demostrar quan ens cal el que sentim als altres i a nosaltres mateix sense dubtes i poder dissimular quan no cal ferir als altres i a un mateix. Una espècie de telepatia voluntaria amb el do de la paraula i la creació.


http://www.blogger.com/edit-profile.do

29 comentaris:

pentesilea ha dit...

has estat a punt de convèncer-me, amb tots aquests avantatges; però la veritat és que m'agrada el misteri, què hi farem? ;-)

Aether ha dit...

Siendo terrestres también podemos captar lo que otros sienten, si nos quitáramos las corazas de miedo y falsa protección. ¿Acaso no ves en otros ojos lo que provoca tu mirada? ¿La cercanía de alguien no te ha hecho nunca estremecer?
Quizás lo que quieres y rechazas por igual es el andar desnudo, la libertad. Mejor preguntar, no?
Besitos ;)

elisenda ha dit...

Quanta raó tens, Joan! Potser no cal ser extraterrestre, però. Només si no ens socialitzéssim tant, en un context en què està mal vist mostrar (massa) els sentiments, siguin de la mena que siguin, ja estaria mig resolt.
Jo potser no he crescut del tot, almenys en aquest aspecte, i els meus amics sembla que tampoc. Un dia, érem a casa d'un i hi havia una noia "nova", diguem-ne, que mirava i no deia res. Quan vam sortir, li va dir a la seva amiga: "els teus amics es toquen molt, no?" :) :) Potser sí...

muralla ha dit...

A medida que iba leyendo iba pensando en los inconvenientes que luego tú mismo expusiste.
Creo que todo se solucionaría si todos fueramos sinceros siempre y nos mostráramos como realmente somos, sin engaños, pensando en los demás al menos tanto como en nosotros.
Así desaparecería el engaño y con él los dolores que provoca.
De todas formas, me ha encantado leer tus pros y tus contras, tan bien expuestos, como siempre.
Bicos, petons, abraçades. Carmiña.

NADA ha dit...

Creo, después de leerte, que me gusta más ser terrestre, además de por lo que expones, porque soy de las que me gusta fiarme de antemano, presuponer que nadie miente y que todos tienen buenas intenciones. Para cambiar de opinión siempre hay tiempo.
La comunicación por medio de la telepatía, sería agotadora, ya que entraríamos en un laberinto de emociones que acabaría con nosotros ¿te imaginas saber que piensa y siente todo el que se nos pusiera por delante? ¡Agotador!

Pienso también que la comunicación por medio de la palabra, el expresar aquello que llevamos dentro y que el otro lo capte, nos entienda, tiene un encanto increíble, y si a la palabra le unimos los gestos, la mirada, la actitud... ¿No será que todo es perfecto y que somos nosotros los que liamos el asunto?

Me ha gustado tu análisis, me ha hecho valorar aún más el hecho de ser terrestre :), aunque tenga algunos inconvenientes como los que citas y todos sufrimos.

Un beso :)

Ismene ha dit...

Cada vegada em sorprens més gratament amb els teus escrits :).

El millor seria una barreja del extraterrestre id el terrestre.Amb la telepatia havera rebut aquells besos i abraços que tantes vegades he necessitat però mai demanat...en canvi,amb la telepatia els meus sentiments deixarien de ser "meus",passarien a ser d'aquell-a q es troba al meu costat,i hi ha coses que no es poden compartir,perquè formen part de nosaltres,dde la nostra esència i del nostre cor.
M'agradaria tindre telepatia però en moments molt determinats (en un examen,jaja)...de moment m'agrada més aquest misteri nostre del pensament dels demés...encara que de vegades açò comporta mals de caps.
M'alegre q no sigues extraterrestre,així almenyes t'he pogut trobar en aquesta pàgina :).

molts besetsss!

omar ha dit...

Quan et llegeixo, tot sovint, descobreixo tanta humanitat entre les teves paraules, que començo a dubtar si no seràs extraterrestre :)

joan ha dit...

Pentesilea: la veritat és que a la fi jo crec que tots tenim una miqueta d'extraterrestes, dis.me sinó com moltes vegades sentim coses tan profundes quand ens llegim, jo hi ha vegades que sent eixa comunicació telepàtica entre qui ha escrit el post i jo, però a més tenim la possibilitat del misteri, com tu dius, perquè sense ell no hi hauria dubte i esperances, ia això és meravllos. No seren hiperterrestres ;) Besets.

Aether: Por supuesto querida amiga, puesto que el miedo tambien es humano i mucho mas el miedo a herir o ser heridos. Y me encanta que una mirada o el roce imperceptible de unos dedos que apenas percibo me estremescan. Preguntar puede ser lo mejor siempre que preguntes desde la desnudez del alma y te respondan de igual manera. Quizas todo radique ahi en aprender a no tener miedo a preguntar asi y a responder de la misma manera. Besets :)

joan ha dit...

Elisenda: Saps quan la gent es toca, és perquè has traspassat eixa capa invisible que et defén, eixe espai vital que ens protegeix i això vol dir que els sentiments s'intercanvien, i això és molt bonic. A mi m'encanta veure quan la gent es toca quan parla, ja siguen amics o amants, tocar sempre ha sigut un sentit atrofiat pels convencionalismes y les imposicions morals. Convida'm a eixes festes xD ;)

Muralla: Però si tu eres una extraterreste !!!! xD de tant terrestre que ets la teau humanitat es desprén de tal forma que traspassa els límits. Tot depén de amb quins ulls es miren les coses, per a lguns seras una extraterrestre, per a altres més terrestre. malahuradament encara hi ha qui veu coses tan humanes mostrarse sense enganyar, pensar en ela latres tant com en un mateix com fets extraterrestres. Bicos, besets. besitos :)

joan ha dit...

nada: te leo y me veo :) yo tambien simpre parto de una premisa todo ser humano es bueno, no tiene porque mentir ni tener malas intenciones y creo que partir de esto es necesario para ir haciendonos nosostros mismos mas humanos. Estoy de acuerdo contigo seamos mas humanos, dejemos que las palabras, las miradas y los gestos nos muestren y nos enseñen y usemoslas para aquello para ello. Los inconvenientes,las decepciones tambien són imprescindibles para aprender a vivir. Besets :)

Nafthy: Això no val, eh! per als examens has d'estudiar (bé i fer alguna xuleta, hehehe) De totes maneres la telepatia existeix, perquè veus els besets que m'envies m'arriben , que bé , hehe, i tens raó hi ha coses que només son o les necessitem per a nosaltres mateix. besets. ;)

Omar: T'enviaré una foto de quan encara tenia antenes al cap, però no ho digues a ningú ñés un secret que compatisc amb tu perquè quan faig viatges intelestars t'he pillat fent una volteta per algún d'eixos planetes de l'univers. Una abraçada molt molt humana amic meu :)

isnel ha dit...

Jo també em penso que el millor seria una barreja. Les paraules, escrites o parlades, poden arribar a enganyar molt. Els gestos, no tant. De totes maneres, el que importa és comunicar-se, no? I, amb tu, ja t'asseguro jo que vénen ganes de fer-ho, siguis extraterrestre o no. Una abraçada (en aquest cas, un gest, i no només una paraula);)

GreGori ha dit...

Per què sempre atribuïm als extraterrestres, superherois o altres sers fantàstics les capacitats que ens agradaria poder experimentar?
De totes formes, si poguérem avançar-se a les necessitats de la resta, les satisfaríem totes?
Llavors de què ens serviria?
I està tot el que afiges després, que condemnaríem a l'ostracisme totes les possibilitats que ens atorga la comunicación indirecta.
A no ser que la redundància estiguera permesa, clar :-)
Besets extraterrestres, que contenen moltes "e" ;-)

mirandamar ha dit...

Silenciant espais de maragdes
en l'òrbita del globus,
tot fent galàctiques corves
de mil colors armonitzats
amb el cos i la ment.
Dibuixaré amb els ulls
en el punt fixe de la ceguera
un planeta imaginari
guiada pel tacte de la pell,
penjada, potser del balancí del temps.
Portaré un càntir d'aigua,
- fang, fresc, set, moll, gris-
tampoc oblidaré un fil de sol,
- llum, raig, prisma, groc-;
els vessaré en qualsevol contrada
explorant en cada gota un mar inexistent,
iniciaré un bany universal d'elements,
al voltant d'un illot desert,
terreny, si és possible,
hi jugaré, hi jugarem,
quan el raig de llum ja minvi la claror.


(Pots agafar la fotografia que vulguis. T'he enviat un mail però m'ha estat retornat....)

arsvirtualis ha dit...

Joan, no em puc comunicar amb tu; em retornen tots els correus. Ja em diràs. Una abraçada.

Tristany ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Tristany ha dit...

Els marcianus no existeixen. Déu i els angels si,jo els he vist. Va ser un estiu , una nit que el vent gronxava els pins i l'aire feia olor de trons, jo era petit, i com sempre m'havia portat malament,(havia saltat a la torre de la senyora Noguera i l´hi havia arrancat tots els geranis com a venjança per una afrenta d'honor amb el seu fill).De cop un llamp apocalíptic va iluminar el bosc i per entre les escletxes de la persiana va entar Déu amb tres o quatre angels, em va sorprendre, la veritat, i ademés jo estava trempat i vaig agobiarme molt pensant que si ho veia Déu i els angels tot aixó sortiria el dia del Judici Final i jo quedaria com un pervertit davant tots els angels, arcangels, apostols i estols celestials. No van dir res i van marxar i jo vaig pensar que per fer això no calia donar-me sustus. Total, no en tinc un bon record del dia que vaig veure Déu.
Els marcianus no existeixen, i millor, perquè què es pot fer amb una cosa verda, amb antenes i llefiscosa com un dàtil?, res oi? i ademés tot això de que tenen telepatia és una llegenda urbana crec, vol dir que Joan, passa dels marcianus, són un bluf!

RUFUS ha dit...

Estic una mica amb en Tristany en que això del extraterrestres es una mica de llegenda urbana. Els tenim estereotipats quan en realitat ni ha de tants tipus que flipariem. L’univers és infinit però sense exagerar (brutal frase). Ara que em aconseguit viure sota la dictadura del políticament correcte no em sembla ètic discriminar a éssers vius pel seu planeta de procedència o pel material diferent del seu mapa genètic. Dita aquesta premissa, el teu escrit es tan bo i senten tan bé que em fa riure que encara existeixi algun carallot dient que el català i el valencià son idiomes diferents. El tema de la telepatia també la tenim els humans, encara que no el fem servir i es deteriora, he tingut experiències efímeres i personals al respecte. Jo voldria ser extraterrestre, però dels nòrdics, perquè són societats més avançades tecnològicament i mes evolucionades espiritualment. Salut i republika bananera

Marcel·lí ha dit...

El problema rau en que si tots fóssim extraterrestres, quí serien els terrícoles?

I la telepatia existeix, en certa manera.
Els sentiments i les reclamacions d'afecte es poden "llegir", no?

Una abraçada gran, Joan.

Frederic ha dit...

Estic d'acord amb el darrer paràgraf. Això de la telepatia em fa una mica de respecte, sobretot si el que tenen el poder son els altres i poden llegir la meva ment. De totes maneres la trobarien tan confusa que no traurien res de profit.

joan ha dit...

Isnel: De mig extraterrestre a mig extraterrestra , jejeje, tens tota la raó allò important és comunicar-se i de la millor manera possible intentant no enganyar ni enganyar-nos. I tens raó també els gestos, les mirades no enganyen tant. Per tant una forta abraçada o un bes o les dues coses a la fi gestos que no enganyen mai. :)

Gregori: Tal vegada el que ens fa més extraterrestres del que creiem és que si tenim totes eixes capacitats , y de segur que tu ho saps molt bé. De vegades la comunicació entre les persones és tan gran i tan pura que no calen les paraules. Quan era menudet si m'agradaven els còmics de Marvel i volia ser com Thor o Estela Plateada,ara, no sé alguna vegada si que m'agradaria planejar per l'univers però també sé que ho puc fer quan tanque els ulls . pit.pit.pit.pit. (ja saps que vol dir no? ) :)

joan ha dit...

Mirandamar: Gràcies, moltes gràcies per aquest poema tan bonic. " dibuixaré amb els ulls en el punt fixe de la ceguera un planeta imaginari". Per què pensar en altres móns quan en tenim tants per descobrir i crear en nosaltres mateix.
Gràcies per deixar-me utilitzar també les fotos. Amb el mail no sé que passa, crec que tinc bé l'adreça però ara ho mire. :) besets

joan ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
acollida ha dit...

Uf!
Segur que els extraterrestres són així?
Vols dir que no els has pintat a la teva mida?
En tot cas, això dóna per a una novel·la. Ànim!

joan ha dit...

Aravirtualis: Es veu que el carter virtual està renyit amb mi, així que intentaré posar-me en contacte amb tu enviant-te jo un mail. Crec que la teua adreça està al teu blog , la busque i t'escric. Abraçades :)

Tristany: Ets un descarat com diuen al meu poble! Tu creus que la imatge que vas donar davant l'ambaixada celestial és la correcta? Ara m'has deixat dubitatiu del perquè de la seua retirada sense dir ni mu. Potser el que albiraren els va deixar muts? ;)
I escolta jo creia que els "marcianus" eren alts rosssos i ben plantats, almenys això em va dir un amic que em contava que havia sofrit una abducció! o devia ser tot imaginació seua? Els éssers que tu descrius jo els he vist i són terrícoles... o no? :)

joan ha dit...

Rufus: veus tu si que tens una visió encertada dels extraterrestres, ja deia jo que no podien ser d'una altra forma ;) Gràcies per posar la traducció del teu blog al "valencià" encara que jo també l'entenc sense usar-lo. Serà telepatia? Salut amic. :)

joan ha dit...

Marcel·lí: i tant amic meu fins i tot alguns sentiments es senten molt més endins que en la realitat; com la teua abraçada a la qual responc amb la mateixa mesura :)

Pot ser si Frederic la trobaríem confusa, per això quan hi ha moments en què sentim compartir quelcom amb algú sense necessitat de parlar ens sentim aixi, confusos. tal vegada no estem encara preparats per compsar tanta força. Abraçades telepàtiques per a tu i per la Lula.

Acollida: jejeje, no ho sé tal vegada això qui millor m¡ho podria explicar és la comandanta d'un vaixell màgic ;) besets.

Tristany ha dit...

Joan, per descriure als marcianus m'he inspirat en els membres de la Junta Provincial del Partido Popular de Castellón de la Plana (parte indisoluble del "Regñe d Balénsia" (això está escrit en blavencià eh) ).

joan ha dit...

Tristany ja em semblava a mi que la descripció que hi feies em sonava, però crec que t'has enganyat els marcianus no són així, els que tu dius són mutants ;)

La senda ha dit...

: )

vaya primer encuentro más fortuito

saludos