M’agrada acaronar-te de nou quan ja no estàs, ser-ne irreverent, inconscient, salvatge, dolç, irrespectuós, dòcil, pallasso, profundament tendre, tímidament masculí, sorprenentment intel·ligent, agossadarament irresponsable.
Hui mentre m’empenyies fort contra la pared i els teus llàvis buscaven àvidament els meus, t’he dit totes eixes coses. Has fet un intent de migsomriure mentre intentava escapar-me. Tu ets més fort, això ho sé, jo només jugava a fugir-ne. Quan he deixat de fer força el teu somriure ha sigut complet i a penes uns mil·limetres de mi el teu alé m’ha dit : I ara, ara què ets?
Ara, ara només sóc tot allò que m’agradaria ser, un bes.
Da mi basia mille, deinde centum,dein mille altera, dein secunda centum,deinde usque altera mille, deinde centum.Dein, cum milia multa fecerimus,conturbabimus illa, ne sciamus,aut ne quis malus invidere possit,cum tantum sciat esse basiorum.
Dona’m mil besos, i després cent, i després mil més, després una segona vegada cent, després encara mil altres, després cent.Llavors quan ens hàgim abraçat milers de vegades, confondrem els comptes per no reconèixer-los més, de por que un esperit maligne ens pugui llançar el mal d’ull i puga saber el nombre dels nostres besos
Càtul.
dijous, de juny 23, 2005
dissabte, de juny 18, 2005
divendres, de juny 17, 2005
BEN CLAR
No tinc ni idea de la gent que hi puga anar demà a la famosa i última “mani electoral” que s’han muntat. Sí, mani electoral, però segons “qui” , mani legal; es veu que les manis promogudes per la societat civil en un estat democràtic són il·legals segons “qui”, i també segons “qui” es veu que encara no s’han assabentat que la base d’un estat democràtic és la societat civil. Però bé, Ni sé quanta gent anirà, ni m’importa.Però no puc deixar-me de dir, és més, vull dir, algunes cosetes.
Em declare Lliure de besar els llavis que,quan i com vulga sempre que aquests vulguen que els bese.
Em declare Lliure d’avantposar la vida de les persones a la de les nacions, o estats o qualsevol línia geogràfica que els homens s’hagen inventat .
Em declare Lliure de creure i sentir-me part d’una col·lectivitat o d’un poble amb qui compartesc una història, uns costums, unes tradicions i una llengua sense que açò supose aniquilar-ne el poble veí.
Em declare Reclamant d’allò que m’ha sigut robat i lliure de compartir-ho quan qui m’ho demana ho necessite.
Em declare Lliure de poder banyar-me en el riu que vulga i tombar-me a l’ombra de l’arbre que vulga perquè hi ha coses que no tenen amo, ni el naixement dóna cap dret particular sobre la terra.
No obstant em declare en Rebel·lia a qui ofegue un riu o un bosc per poder jugar al golf o nadar en una piscina quan hi ha milers de morts perquè no poden beure ni plantar llavors per conrear les terres.
Em declare en Rebel·lia contra qui em vol fer creure que algunes persones moren per accidents involuntaris mentre els responsables de vetlar pel benestar dels ciutadans s’omplin les butxaques, se’n van de sopars i no fan la feina que els toca.
Em declare Rebel contra qui amb el nom d’un déu, el que siga, permet que els fills d’eixe déu, el qui siga, no puguen viure en salut i els deixà morir lentament.
I per últim em declare Sord ( per una orella m’entra I per l’altra m’ix, com diuen al meu poble) però No Mut, contra tots aquells que només volen viure ells i que a qui no combrege amb la seua forma de vida els destina i obliga a l’esclavatge, físic, sentimental, cívil, legal, espiritual o ideològic.
BEN CLAR I BEN NÉT.
dimecres, de juny 15, 2005
me, me, me,me ... què?
A veure després que http://sirte.blogspot.com/ i Frederic http://www.lamevaweb.info/671 m’hagen passat el testimoni del o de la “meme”, el nom no tinc ni punyetera idea què vol dir, ací d’eixe la meua:
10 àbums de música.. aii no sé però pose aquests:
Ziggi Stardus del David Bowie perquè amb ell hem vaig fumar el primer porret de la meua vida
Corpo Iluminato de la Cristina Branco perquè em fa plorar d’emoció la seua veu
Les Cerfs Volants del Benjamin Violay perquè enèstic enamorat
Naturaleza Muerta de Fangoria perquè m’encanta posar-me’l i ballar
Geografia del Lluís Llac ufff aquest perquè sí
Postrof de Dusminguet per les espècies, el safra, els aromes i el ritmes
Debut de Björk pels sons, encara que de vegades la veueta em posa una miqueta histèric
Tenement Symphony de Marc Almond perquè té una veu increïble i me’l descobrí la meua novia anglesa :)
Miguel Hernandez del Serrat perquè seguiré sent sempre una miqueta rebel.
Quantitat de música baixada al meu ordinador:
Ni idea, sóc un desastre i no sé en quantes carpetes la tinc, i encar no acabe d’entrnedre això dels megues i el gibes i eixes coses
Últim CD comprat
Crec que l’últim que vaig comprar va ser el de Everything But de Girl “temperamental”
Última cançó que he escoltat abans de publicar aquest post:
“Samson” interpretat per Regina Spektor
5 llibres per a llegir aquest estiu: Els que estic llegint-me valen no ?
L’esclau de Mercandal de la Dolors Garcia i Cornellà
La Caverna de José Saramago
El meu amor Sputnik d’ Haruki Murakami
Seis propuestas para el próximo milenio d’Italo Calvino
La leyenda del santo bebedor de Joseph Rhot (perquè ve abalat per dos bons amics dels qui no dubte gens de la seua visió literària, la Mad i el Ferran )
A veure, passe el testimoni (sense cap compromís) i espere que el passe a qui no li’l hagen passat ja J
A l’elisenda http://la_pell.lamevaweb.info/post/943/27701 a veure que amaga entre eixa pell tan dolceta.
A la Nafhty http://cartasprohibidas.blogspot.com/ perquè és més jove que jo (cosa que no és dificil jajaja) i així ens enterem què llig i escoltat el jovent.
Al Lloro http://www.lamevaweb.info/637 què sempre resultarà interessant aprendre d’altres espècies
Al Tristany http://tristanydepinos.blogspot.com/ perquè vull saber que escolta mentre planta tomaqueres
A La paraula és nostra http://laparaulaesnostra.blogspot.com/ perquè en són un fum i així més varietat i més joc :)
10 àbums de música.. aii no sé però pose aquests:
Ziggi Stardus del David Bowie perquè amb ell hem vaig fumar el primer porret de la meua vida
Corpo Iluminato de la Cristina Branco perquè em fa plorar d’emoció la seua veu
Les Cerfs Volants del Benjamin Violay perquè enèstic enamorat
Naturaleza Muerta de Fangoria perquè m’encanta posar-me’l i ballar
Geografia del Lluís Llac ufff aquest perquè sí
Postrof de Dusminguet per les espècies, el safra, els aromes i el ritmes
Debut de Björk pels sons, encara que de vegades la veueta em posa una miqueta histèric
Tenement Symphony de Marc Almond perquè té una veu increïble i me’l descobrí la meua novia anglesa :)
Miguel Hernandez del Serrat perquè seguiré sent sempre una miqueta rebel.
Quantitat de música baixada al meu ordinador:
Ni idea, sóc un desastre i no sé en quantes carpetes la tinc, i encar no acabe d’entrnedre això dels megues i el gibes i eixes coses
Últim CD comprat
Crec que l’últim que vaig comprar va ser el de Everything But de Girl “temperamental”
Última cançó que he escoltat abans de publicar aquest post:
“Samson” interpretat per Regina Spektor
5 llibres per a llegir aquest estiu: Els que estic llegint-me valen no ?
L’esclau de Mercandal de la Dolors Garcia i Cornellà
La Caverna de José Saramago
El meu amor Sputnik d’ Haruki Murakami
Seis propuestas para el próximo milenio d’Italo Calvino
La leyenda del santo bebedor de Joseph Rhot (perquè ve abalat per dos bons amics dels qui no dubte gens de la seua visió literària, la Mad i el Ferran )
A veure, passe el testimoni (sense cap compromís) i espere que el passe a qui no li’l hagen passat ja J
A l’elisenda http://la_pell.lamevaweb.info/post/943/27701 a veure que amaga entre eixa pell tan dolceta.
A la Nafhty http://cartasprohibidas.blogspot.com/ perquè és més jove que jo (cosa que no és dificil jajaja) i així ens enterem què llig i escoltat el jovent.
Al Lloro http://www.lamevaweb.info/637 què sempre resultarà interessant aprendre d’altres espècies
Al Tristany http://tristanydepinos.blogspot.com/ perquè vull saber que escolta mentre planta tomaqueres
A La paraula és nostra http://laparaulaesnostra.blogspot.com/ perquè en són un fum i així més varietat i més joc :)
divendres, de juny 10, 2005
Transparències ( V ) Heures
De bon matí com si surara pel terra m’alce del llit. Omplic la cafetera mentre escolté el soroll de l’aigua que raja de l’aixeta. Obric el pot de vidre on guarde el café i l’aroma m’emvermellix les galtes adormides. Amb calma hi pose la mesura adequada i amb la cullereta estreny i allisse el café fins que queda finament acoblat. Encenc el foc i prepare la tassa de porcellana blanca, una tassa gran. Trac el sucre de canya i m’assec a escoltar el xup-xup del bull. Aviat eixira l’oloreta del café fet que a poc a poc omplirà la cuina.
És un fet quotidia sense importància, gens especial. Però el meu cos se n’ha acostumat. També el meu cor. I si algun dia no pogués ja prendre café sentiria com un buit a l’ànima. El café i jo mai hem establert pactes, la nostra convivència sempre ha estat lliure i tots dos sabem que en qualsevol moment algú pot deixar l’altre.
Els lligams més forts i profunds no són aquells que es parlen o que es pacten sobre una taula o en una conversa, sinó tot el contrari .Les dependències més fortes són aquelles que van arrelant-se amb silenci, amb carícies que es fan més llargues i sentides dia a dia, amb mirades més profundes i amb gestos que t’estremixen només de pensar-los.
Et fas gran, et fas en alguns casos més fort, et fas més comprensible, et fas més raonable, però de res et serveixen aquestes eines per construir murs que puguen protegir-te. Les heures de l’amor, de l’estima, del desig, s’enfilen i crivellen qualsevol obstacle i malgrat adonar-te’n no fas res per tallar-les.
Les heures han començat a traspassar aquests murs. Ho sabíem. I ara també sabem que les haurem d’arrancar d’arrel; i sé que esperarem fins a l’últim moment quan més coste tapar el buit i curar les ferides.
És un fet quotidia sense importància, gens especial. Però el meu cos se n’ha acostumat. També el meu cor. I si algun dia no pogués ja prendre café sentiria com un buit a l’ànima. El café i jo mai hem establert pactes, la nostra convivència sempre ha estat lliure i tots dos sabem que en qualsevol moment algú pot deixar l’altre.
Els lligams més forts i profunds no són aquells que es parlen o que es pacten sobre una taula o en una conversa, sinó tot el contrari .Les dependències més fortes són aquelles que van arrelant-se amb silenci, amb carícies que es fan més llargues i sentides dia a dia, amb mirades més profundes i amb gestos que t’estremixen només de pensar-los.
Et fas gran, et fas en alguns casos més fort, et fas més comprensible, et fas més raonable, però de res et serveixen aquestes eines per construir murs que puguen protegir-te. Les heures de l’amor, de l’estima, del desig, s’enfilen i crivellen qualsevol obstacle i malgrat adonar-te’n no fas res per tallar-les.Les heures han començat a traspassar aquests murs. Ho sabíem. I ara també sabem que les haurem d’arrancar d’arrel; i sé que esperarem fins a l’últim moment quan més coste tapar el buit i curar les ferides.
dijous, de juny 02, 2005
Alguns apunts sobre els dies de 25 hores
Un amic em comentava l’altre dia una exageració d’eixes que solen ser certes per se-ne precisament tan impossibles.
El ritme de vida que portem du en alguns casos a situacions inverosimils. El treball de vegades es converteix en una droga dura. A mode d’exemple em deia que en un empresa es trobaren amb què un treballador feia tates hores extres que en traure el comput total hi havia dies en què havia treballat 25 i 26 hores.
Aquests darrers dies m’he trobat en eixe cas tan absurd que fins i tot els dies de 25 hores se’m quedaven curts. Entre d’altres coses per la feina, treball per altra banda en el qual cada vegada em trobe més a gust i més satisfet i que en cap cas em reporta cap benefici econòmic. Ma mare i els amics sempre m’han dit que sóc un idealista passat de moda. Però fa temps que he comprovat que les satisfaccions que he obtés malgrat l’esgotament han valgut la pena i que després de la tempesta temporal he gaudit amb tranquil·litat dels resultats.
A banda d’això seguesc creent-me que la tasca particular o de grups aïllats i que abasten àmbits xicotets repercuteixen d’alguna manera a una escala més important. Sense el treball dessinteressat d’aquests col·lectius n’estariíem pitjor del que estem, d’això no en tinc cvap dubte.
Doncs bé això és el que ha fet que tingues una miqueta oblidats el blog i a vosaltres.
Entre d’altres coses m’agradaria parlar-ne de dues.
1. La manifestació http://www.levante-emv.com/default.jsp?pNumEjemplar=2804 promoguda per la platarfoma Xuquer viu http://www.xarxadelaiguaclara.org/PXV/PXV_index.htm contra el trasvassament Xuquer-Vinalopó. Infraestructura aprovada el 1997 i inclosa el el PHN del 2001. Un trasvassament igual, o m’atreviria a dir, molt més catastròfic que el de l’Ebre ja que des de fa anys que el riu Xuquer a l’altura d’Antella (Ribera Alta) es troba totalment mort, sense cabdal ecològic. És a dir el trasvassament deixa sense cap possibilitat de regeneració el riu per tota la comarca de la Ribera Alta i Baixa del Xúquer L’especulació urbanística que ha reviscolat en els darrers anys al llarg de tota la costa valenciana i amb major virulència des del sud de València fins a Alacant agreuja un problema que ve arrossegant-se des de fa anys, amb tanys permanent de subministrament d’aigua a la població i l’extermini total dels termes agricoles. Els nous PAIS que estan presentant-se arreu de molt municipis com ara Cullera, Pego, Dénia etc. Amb la inclusió de camps de golf i que poden arribar a triplicar la població d’aquestes ciutats resulta totalment aterrador. D’on eixirà l’aigua per a proveir tots els edificis, camps de golf, jardins, piscines etc? Jo la veritat no ho sé.
2. X Fira del Llibre en valencià del col·lectiu la Becerola. Sí malahuradament cal fer fires del llibre en “valencià”. Al País Valencià la llengua pròpia seguix sent una raresa., de vegades sembla com si forem una reserva índia. De tot el que va significar al començament el col·lectiu al poble ara només seguim fent la fira. Tots i totes tenim moltes coses a fer i portar a terme les activitats que hi feiem al començament ens resulta gairebé impossible. No obstant hem seguit promovent la fira esperant que noves generacions prenguen el relleu.
No hi ha millor manera de mesurar les coses a nivell sociologic que escoltar sense que se n’adonen que escoltes. Vegeu si més no algunes curiositats que van arreplegar les meues orelles durants aquest dies de la fira:
El ritme de vida que portem du en alguns casos a situacions inverosimils. El treball de vegades es converteix en una droga dura. A mode d’exemple em deia que en un empresa es trobaren amb què un treballador feia tates hores extres que en traure el comput total hi havia dies en què havia treballat 25 i 26 hores.
Aquests darrers dies m’he trobat en eixe cas tan absurd que fins i tot els dies de 25 hores se’m quedaven curts. Entre d’altres coses per la feina, treball per altra banda en el qual cada vegada em trobe més a gust i més satisfet i que en cap cas em reporta cap benefici econòmic. Ma mare i els amics sempre m’han dit que sóc un idealista passat de moda. Però fa temps que he comprovat que les satisfaccions que he obtés malgrat l’esgotament han valgut la pena i que després de la tempesta temporal he gaudit amb tranquil·litat dels resultats.
A banda d’això seguesc creent-me que la tasca particular o de grups aïllats i que abasten àmbits xicotets repercuteixen d’alguna manera a una escala més important. Sense el treball dessinteressat d’aquests col·lectius n’estariíem pitjor del que estem, d’això no en tinc cvap dubte.
Doncs bé això és el que ha fet que tingues una miqueta oblidats el blog i a vosaltres.
Entre d’altres coses m’agradaria parlar-ne de dues.
1. La manifestació http://www.levante-emv.com/default.jsp?pNumEjemplar=2804 promoguda per la platarfoma Xuquer viu http://www.xarxadelaiguaclara.org/PXV/PXV_index.htm contra el trasvassament Xuquer-Vinalopó. Infraestructura aprovada el 1997 i inclosa el el PHN del 2001. Un trasvassament igual, o m’atreviria a dir, molt més catastròfic que el de l’Ebre ja que des de fa anys que el riu Xuquer a l’altura d’Antella (Ribera Alta) es troba totalment mort, sense cabdal ecològic. És a dir el trasvassament deixa sense cap possibilitat de regeneració el riu per tota la comarca de la Ribera Alta i Baixa del Xúquer L’especulació urbanística que ha reviscolat en els darrers anys al llarg de tota la costa valenciana i amb major virulència des del sud de València fins a Alacant agreuja un problema que ve arrossegant-se des de fa anys, amb tanys permanent de subministrament d’aigua a la població i l’extermini total dels termes agricoles. Els nous PAIS que estan presentant-se arreu de molt municipis com ara Cullera, Pego, Dénia etc. Amb la inclusió de camps de golf i que poden arribar a triplicar la població d’aquestes ciutats resulta totalment aterrador. D’on eixirà l’aigua per a proveir tots els edificis, camps de golf, jardins, piscines etc? Jo la veritat no ho sé.
2. X Fira del Llibre en valencià del col·lectiu la Becerola. Sí malahuradament cal fer fires del llibre en “valencià”. Al País Valencià la llengua pròpia seguix sent una raresa., de vegades sembla com si forem una reserva índia. De tot el que va significar al començament el col·lectiu al poble ara només seguim fent la fira. Tots i totes tenim moltes coses a fer i portar a terme les activitats que hi feiem al començament ens resulta gairebé impossible. No obstant hem seguit promovent la fira esperant que noves generacions prenguen el relleu.
No hi ha millor manera de mesurar les coses a nivell sociologic que escoltar sense que se n’adonen que escoltes. Vegeu si més no algunes curiositats que van arreplegar les meues orelles durants aquest dies de la fira:
- Dues xiquetes d’uns 9 o 10 anys s’apropen on estaven els llibres infantils i juvenils, la converça que vaig escoltar va ser la següent:
- Mira “la caputxeta perversa” te acuerdas cuando lo leimos en clase?
- Sí si me acuerdo. Mira este “Laia i Pau se’n van d’excursió”, a ver... Laia i Pau són dos germans bessons. Laia és una xiqueta inquieta i alegre I el seu germà Pau encara que.....” .Les dues xiquetes lligen perfectament en valencià sense cap problema, entre elles però es comuniquen en castellà. Quasi segur que també poden llegir de la mateixa forma en anglés. Les enquestes que es donen sobre el coneixement del català al País Valencià són totalment bones pel que fa al seu coneixement. Però conéixer una llengua no vol dir que s’use. Fa uns quants anys escoltar els xiquets comunicar-se en valencià era d’allò més normal. Actualment va cami de ser un fet excepcional.
- Un xicot ben plantat, guapot i musculat s’apropa , comença a mirar els llibres, pense que farà una ullada ràpida i se n’anirà. Passen els minuts i el xic continua mirant llibres i llegint les contraportades i fullejant-los. Comence a estranyar-me. Al final el xic compra dos llibres de Fuster i Els Borja. Per a la meua grata sorpresa encara que per altra banda confirme que no estic lliure de pecat comprove que les dites tenen raó: les aparences enganyen.
- Dues parelles de jovens s’acosten però no massa, un dels xics li diu a l’altre :
- Mira llibres! I no mosseguen!
- Per últim una dona major em ve directament i sense més preambuls em pregunta:
- ¿Tienen libros de chistes?
- No, no senyora, no hi han. – Li dic jo.
- ¿Y para el colesterol?
- No, tampoc , tampoc en tenim. – Amb aquesta pregunta us he de dir que ja cmençava a desbaratar-me
- Bueno ¿y de cocina para adelgazar o de régimen?
- No tampoc en tenim senyora.
- Entonces de que tienen? Em diu amb cara ja de pocs amics.
- Doncs en tenim de pomes, de menta, de maduixes......-clar per a mi els llibres poden ser així amb sabor de...- però sembla que a la dona no li fa massa gràcia i a la fi li dic – hi ha alguns de cuina tradicional però estan en valencià.
- Ah entonces da igual no quiero nada.
- Bon dia senyora . Vuelva cuando quiera.
Ja em poden donar enquestes i estudis sociològics avalats per universitats i estudiosos però no hi ha millor forma d’adonar-te de com és la societat on vius i de quines mancances o avantges hi compta que eixir al carrer i parar-te a escoltar què diu la gent quan creu que ningú l’escolta.
PD. Seguesc amb les 25 hores diàries i el que més enyore es poder visitar-vos i llegir-vos com m'agrada fer-ho. No obstant us tinc ben present i no puc estar-hi amb vosaltres tal com voldria. Espere que aviat Cronos tinga a bé rebaixar-me l'horari i puga retornar-me a la tranquil·litat necessària. Perdoneu si els meus comentaris són més escassos i espaiats però com us conec bé sé que sabreu comprendre-ho i us deixe com sempre una abraçades i besos amb tota l'estima.
diumenge, de maig 22, 2005
Si només són dos
No acaba de fer-se de dia i la nit rebull la sang i la pell esclata, de sentir les mans recórrer camins, de plorar tot just quan res hi ha de trist, de trobar les mans que rompen el crit, de besar ses ulls,d’esperar l’albir.
Quan tot es remou, quan tot es desig, d’olorar els llençols on ha jagut el consol,on s’ha perdut la raó, on ella és ell, on ell s’ha fet ell, on només són plecs, ni tal sols això, només un alé, només un alé.
I tant s’hi valdrà quin cos és el teu, quin cos és el seu, si només són dos, dos ànimes més que cercaven què.
Què caldrà mai dir, si aquest amor que és cosa d’ells ens fa restar muts.
Mentre ix la llum i obrin ses ulls i la veu diu:
Ne me quitte pas
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit déjà
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur du bonheur
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas ...
Moi je t'offrirai
Des perles de pluie
Venues de pays
Oÿ il ne pleut pas
Je creuserai la terre
Jusqu'après ma mort
Pour couvrir ton corps
D'or et de lumière
Je ferai un domaine
Oÿ l'amour sera roi
Oÿ l'amour sera loi
Oÿ tu seras reine
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas ...
Je t'inventerai
Des mots insensés
Que tu comprendras
Je te parlerai
De ces amants-là
Qui ont vu deux fois
Leurs coeurs s'embraser
Je te raconterai
L'histoire de ce roi
Mort de n'avoir pas
Pu te rencontrer
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas...
On a vu souvent
Rejaillir le feu
De l'ancien volcan
Qu'on croyait trop vieux
Il est paraät-il
Des terres brulées
Donnant plus de blé
Qu'un meilleur avril
Et quand vient le soir
Pour qu'un ciel flamboie
Le rouge et le noir
Ne s'épousent-ils pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas...
Je ne vais plus pleurer
Je ne vais plus parler
Je me cacherai là
A te regarder
Danser et sourire
Et à t'écouter
Chanter et puis rire
Laisse-moi devenir
L'ombre de ton ombre
L'ombre de ta main
L'ombre de ton chien
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas...
A tots aquells i aquelles per qui estimar només té un mot i cap adjectiu.
dimecres, de maig 18, 2005
L'home que volia volar
Aquest matí he anat a veure el meu amic de l’estació. Per qui no el coneixeu , és un vell amic. Quan vaig contruir aquesta estació ell ja estava allí, passava i veia com anaven les obres i des del primer moment m’acompanyà en les meus primeres eixides.
Em coneix molt bé, no massa bé, sinó amb la coneixença justa dels amics. Així només fer una ullada ja sap què em volta pel cap.
Com sempre l’he trobat assegut al seu banc preferit . Ens hem mirat i ens hem somrigut com si fos ahir. Després d’intercanviar uns minuts de plaent silenci i alguns comentaris sobre la gent i els trens que ixen i hi arriben mentre es feia un cigarret ,s’ha girat i m’ha dit :
- "No t’estranyes home! Només quan aquells que creuen que ja han arribat a l’última parada i que més enllà de les liníes que marca l’horitzó del seu temps ja no hi ha més paratges ignots, només aleshores, podem dir que en aquests cossos abans hi va haver un home. I pel que sembla note com encara et pertorba l’ànsia de volar. "-
Vaig assentir amb un somriure mig de babau. Com de fàcil és veuere les coses quan tens la mínima paciència per observar-hi.
- "Et contaré el cas d’un home una miqueta estrany que vaig conéixer fa ja algun temps:
Era un home ric, poderós, ho tenia ben bé tot el que podia fer-lo feliç en aquest món.Havía arribat als seus 40 anys a un estat en què la tranquilitat omplia els minuts dels seus dies sense sobresalts ni obstacles que el feren trontollar. No obstant això, no era feliç. Tenia un somni. Volia volar.
L’home alçà el cap vers el cel i em digué"-
Jo tenia una somni .
Arribà un dia en què em vaig adonar que la vida només consistia a fer una aposta. Jo en vaig fer la meua. Vaig apostar per ser només allò que em considerava digne de ser; vaig apostar per ser un animalet més, i si podia ser, un animalet amb ales.
Aprendre a volar va ser la meua aposta, i a la fi ben simple, només era qüestio de matamorfosi.
Però com totes les coses que semblen simples el començament no va ser fàcil. Havia d’escollir què hauria de ser per poder després transformar-me . Podia escollir entre ser un cuc o un ou, o en tot cas també podia ser només una fulla d’arbre amb la qual cosa evitaria les dificultats i el procés de trasnformació.
El primer que vaig descartar va ser la fulla d’arbre, a pesar dels seus avantatges primerencs, ser una fulla no era el mateix que ser un animalet i a més el seu vol no és autònom i poderós sinó tot el contrari, esdevindria un caprici dels vents i un plaer fugisser.
Pel que feia a la idea de ser un cuc no m’acabava de convéncer. Això d’haver d’arrosegar-me i que en qualsevol moment poguera ser aixafat per alguna roda de cotxe o una sabata no em feia molta gràcia. I a més passar un cert temps aïllat dins d’una crosca encara que fora de seda tampoc acabava de convéncer-me.
Quant a ser un ou, els inconvenients eres semblants als del cuc , llevat que no havia de passar pel trauma d’arrosegar-me, però més o menys era el mateix.
Com veia que anava passant el temps i no trobava cap solució que iniciara el procés, vaig decidir aprendre. Per a aprendre no cal transformar-te en res, podia aprendre tal com sóc i amb el que tenia i disposava segons els meus trets morfològics.
Una vegada vaig tindre un somni.Ara tinc una casa per als ocells. Ells m’ensenyaran a volar.
-"No he sabut ja mai més res d’aquell home"- em digue el meu amic.
I tots dos vam alçar el cap cap al cel, i tots dos vam veure alguna cosa que volava; potser un ocell, o un avió o una fulla d’arbre , però tots dos vam voler creure que era aquell home.
Em vaig quedar pensant, sempre m’ha fet pensar molt aquest amic. Té això, que em fa pensar.
I ja no crec que m’haja de transformar en res que ja no siga i que al cap i la fi aquesta vida només és una aposta rere una altra. Apostar per allò que vols ser o creure i saber que sempre hi ha algú o alguna cosa de qui pots aprendre.
Em coneix molt bé, no massa bé, sinó amb la coneixença justa dels amics. Així només fer una ullada ja sap què em volta pel cap.
Com sempre l’he trobat assegut al seu banc preferit . Ens hem mirat i ens hem somrigut com si fos ahir. Després d’intercanviar uns minuts de plaent silenci i alguns comentaris sobre la gent i els trens que ixen i hi arriben mentre es feia un cigarret ,s’ha girat i m’ha dit :
- "No t’estranyes home! Només quan aquells que creuen que ja han arribat a l’última parada i que més enllà de les liníes que marca l’horitzó del seu temps ja no hi ha més paratges ignots, només aleshores, podem dir que en aquests cossos abans hi va haver un home. I pel que sembla note com encara et pertorba l’ànsia de volar. "-
Vaig assentir amb un somriure mig de babau. Com de fàcil és veuere les coses quan tens la mínima paciència per observar-hi.
- "Et contaré el cas d’un home una miqueta estrany que vaig conéixer fa ja algun temps:
Era un home ric, poderós, ho tenia ben bé tot el que podia fer-lo feliç en aquest món.Havía arribat als seus 40 anys a un estat en què la tranquilitat omplia els minuts dels seus dies sense sobresalts ni obstacles que el feren trontollar. No obstant això, no era feliç. Tenia un somni. Volia volar.
L’home alçà el cap vers el cel i em digué"-
Jo tenia una somni .
Arribà un dia en què em vaig adonar que la vida només consistia a fer una aposta. Jo en vaig fer la meua. Vaig apostar per ser només allò que em considerava digne de ser; vaig apostar per ser un animalet més, i si podia ser, un animalet amb ales.
Aprendre a volar va ser la meua aposta, i a la fi ben simple, només era qüestio de matamorfosi.
Però com totes les coses que semblen simples el començament no va ser fàcil. Havia d’escollir què hauria de ser per poder després transformar-me . Podia escollir entre ser un cuc o un ou, o en tot cas també podia ser només una fulla d’arbre amb la qual cosa evitaria les dificultats i el procés de trasnformació.
El primer que vaig descartar va ser la fulla d’arbre, a pesar dels seus avantatges primerencs, ser una fulla no era el mateix que ser un animalet i a més el seu vol no és autònom i poderós sinó tot el contrari, esdevindria un caprici dels vents i un plaer fugisser.
Pel que feia a la idea de ser un cuc no m’acabava de convéncer. Això d’haver d’arrosegar-me i que en qualsevol moment poguera ser aixafat per alguna roda de cotxe o una sabata no em feia molta gràcia. I a més passar un cert temps aïllat dins d’una crosca encara que fora de seda tampoc acabava de convéncer-me.
Quant a ser un ou, els inconvenients eres semblants als del cuc , llevat que no havia de passar pel trauma d’arrosegar-me, però més o menys era el mateix.
Com veia que anava passant el temps i no trobava cap solució que iniciara el procés, vaig decidir aprendre. Per a aprendre no cal transformar-te en res, podia aprendre tal com sóc i amb el que tenia i disposava segons els meus trets morfològics.
Una vegada vaig tindre un somni.Ara tinc una casa per als ocells. Ells m’ensenyaran a volar.
-"No he sabut ja mai més res d’aquell home"- em digue el meu amic.
I tots dos vam alçar el cap cap al cel, i tots dos vam veure alguna cosa que volava; potser un ocell, o un avió o una fulla d’arbre , però tots dos vam voler creure que era aquell home.
Em vaig quedar pensant, sempre m’ha fet pensar molt aquest amic. Té això, que em fa pensar.
I ja no crec que m’haja de transformar en res que ja no siga i que al cap i la fi aquesta vida només és una aposta rere una altra. Apostar per allò que vols ser o creure i saber que sempre hi ha algú o alguna cosa de qui pots aprendre.
dissabte, de maig 14, 2005
Sobre la bellesa ( II )
Què és allò que ens fa dir que bell o que bella ets? Per què quan escoltem una cançó o una melodia diem que és bella? Per què quan mirem un edifici o una pintura ens commou la bellesa? Per què ens pertorva la bellesa d’un capvespre o del vol d’una fulla en caure?
Per què arribat el moment diem: mai he vist un somriure tan bell com el teu! O, eixa piga que a penes s’albira és tan bella! O , eixe gest tan teu i únic és tan bell!
Per què quan a penes et sent a prop encara que sigues lluny em fas sentir tanta bellesa?
Els sofistes definiren la bellesa com a “allò que resulta agradable a la vista i a l’oïda”. Així doncs entenien la bellesa independent d’altres conceptes com ara allò que és bo o bondadós o sincer, conceptes més espirituals.
Els estoics filen una miqueta més prim i la bellesa passa a ser “allò que posseïx una proporció apropiada i un color atractiu” .
És amb Plató quan el concepte de bellesa s’abstrau i trascendeix al món dels sentits i passa al de les idees. Tots tenim una concepció de l’amor Platónic no del tot encertada si més no, ja que l’amor per a Plato era el resultat de la contemplació de la bellesa que vam tenir quan erem ànimes reflexada en un cos. La bellesa igual que l’amor resideix en un món espiritual , el de les idees, i allò que ens fa sentir que quelcom o alguna cosa és bella és el reflexe d’aquella coneixença espiritual.
Així Aristòtil uneix les dues postures i diu que la bellesa és “allò que , a més de bo, és agradable”. Bo i Agradable, idees i proporcions o proporcions i idees.
L’espiritualitat és el contrarpunt, el pes idoni de la balança perquè les formes agradables s’impregnen d’altres elements que complementen i estimulen les repostes emotives.
Sant Agustí, una figura interessantíssima al meu parer per la seua capacitat de conciliar la tradíció filosòfica grega amb el cristianisme primigeni i diu : “sols la bellesa agrada i, encara més, sols la bellesa interior agrada sempre”.
Sant Agustí la major obra del qual gira al voltant de l’ordre que regeix l’univers (per a ell com a cristià el fonament principal és la unitat de Déu) aporta però una idea importantíssima : la d’harmonia.
Una harmonia però, no excloent, ja que fins i tot les discrepàncies i disonàncies contribueixen en llur realització . L’harmonia i la proporció contitueixen l’ordre perfecte en el qual es fa realitat la bellesa representada en el número 1.
L’1 és bell per la igualtat i per la similitud i tot es coordina en raó d’quest núemero. És per això que tota criatura tendeix a la unicicitat ,a la proporció harmònica , esforçant-se per mantenir el seu propi ordre i el lloc corresponent dintre de l’ordre universal.
No és veritat que quan copsem la bellesa amb tota la seua explendor ens sentim immersos i parts d’ella? No és eixe moment exacte en què som i no som quan diem que tot és bell?
Potser ara reflexionant tot açò m’adone perquè i quan he dit que una persona o una cosa és bella. Tal volta perquè en eixos moments he tingut en les meus mans l’harmonia per saber-me i (re)conéixer-me bell. Sense aquest punt de partida mai podria arribar a copsar la bellesa dels altres.
Així és com puc gaudir i comprendre la bellesa de la mar, perquè tant ella com jo ocupem el lloc adient i puc veure les sues proporcions agradables .I així és com puc considar bella una altra persona perquè en puc copsar les seus pròpies proporcions i la seua harmonia.
Una harmonia que es manté al llarg del temps i que seguirà fent afgradables les formes exteriors, canviants i mudables però sempre hàrmoniques.
Per què arribat el moment diem: mai he vist un somriure tan bell com el teu! O, eixa piga que a penes s’albira és tan bella! O , eixe gest tan teu i únic és tan bell!
Per què quan a penes et sent a prop encara que sigues lluny em fas sentir tanta bellesa?
Els sofistes definiren la bellesa com a “allò que resulta agradable a la vista i a l’oïda”. Així doncs entenien la bellesa independent d’altres conceptes com ara allò que és bo o bondadós o sincer, conceptes més espirituals.
Els estoics filen una miqueta més prim i la bellesa passa a ser “allò que posseïx una proporció apropiada i un color atractiu” .
És amb Plató quan el concepte de bellesa s’abstrau i trascendeix al món dels sentits i passa al de les idees. Tots tenim una concepció de l’amor Platónic no del tot encertada si més no, ja que l’amor per a Plato era el resultat de la contemplació de la bellesa que vam tenir quan erem ànimes reflexada en un cos. La bellesa igual que l’amor resideix en un món espiritual , el de les idees, i allò que ens fa sentir que quelcom o alguna cosa és bella és el reflexe d’aquella coneixença espiritual.
Així Aristòtil uneix les dues postures i diu que la bellesa és “allò que , a més de bo, és agradable”. Bo i Agradable, idees i proporcions o proporcions i idees.
L’espiritualitat és el contrarpunt, el pes idoni de la balança perquè les formes agradables s’impregnen d’altres elements que complementen i estimulen les repostes emotives.
Sant Agustí, una figura interessantíssima al meu parer per la seua capacitat de conciliar la tradíció filosòfica grega amb el cristianisme primigeni i diu : “sols la bellesa agrada i, encara més, sols la bellesa interior agrada sempre”.
Sant Agustí la major obra del qual gira al voltant de l’ordre que regeix l’univers (per a ell com a cristià el fonament principal és la unitat de Déu) aporta però una idea importantíssima : la d’harmonia.
Una harmonia però, no excloent, ja que fins i tot les discrepàncies i disonàncies contribueixen en llur realització . L’harmonia i la proporció contitueixen l’ordre perfecte en el qual es fa realitat la bellesa representada en el número 1.
L’1 és bell per la igualtat i per la similitud i tot es coordina en raó d’quest núemero. És per això que tota criatura tendeix a la unicicitat ,a la proporció harmònica , esforçant-se per mantenir el seu propi ordre i el lloc corresponent dintre de l’ordre universal.
No és veritat que quan copsem la bellesa amb tota la seua explendor ens sentim immersos i parts d’ella? No és eixe moment exacte en què som i no som quan diem que tot és bell?
Potser ara reflexionant tot açò m’adone perquè i quan he dit que una persona o una cosa és bella. Tal volta perquè en eixos moments he tingut en les meus mans l’harmonia per saber-me i (re)conéixer-me bell. Sense aquest punt de partida mai podria arribar a copsar la bellesa dels altres.
Així és com puc gaudir i comprendre la bellesa de la mar, perquè tant ella com jo ocupem el lloc adient i puc veure les sues proporcions agradables .I així és com puc considar bella una altra persona perquè en puc copsar les seus pròpies proporcions i la seua harmonia.
Una harmonia que es manté al llarg del temps i que seguirà fent afgradables les formes exteriors, canviants i mudables però sempre hàrmoniques.
Fotografia de: Barry Pearson
dilluns, de maig 09, 2005
Sobre la bellesa ( I )
venus.jpg
Si fem una ullada a través de la història i observem com els canons o models de bellesa han anat evolucionant o canviant sobretot en les societats anomenades desenvolupades, perquè en les dites no desenvolupades els models segueixen mantenint-se, el primer que ens crida l’atenció és que aquests són multiples i variats pel que fa a la dona. En canvi pel que fa a l’home només ens trobem a un model i en tot cas amb un contramodel.
Si analitzem una miqueta més a fons encara resulta més curiós que els models de bellesa establerts en cada societat o època pel que fa a les dones no vénen donats per la dona sinó per l’home. És a dir, per allò que atrau a l’home, per allò que resulta atractiu a l’home. I aquest punt de vista es manté fins i tot en el model de bellesa masculí, que respón més a allò que també atrau a l’home o que l’home creu que li atrau a la dona.
Fem-ne una ulladeta doncs.
Comencem per aquells models de bellesa menys coneguts per nosaltres. Per exemple a Birmània la bellesa femenina es mesura per la llargaria del coll que pot adquirir la dona en anar posant-s’hi ars de metall al coll. Les dones tuaregs s’ajusten més als canons de bellesa pel nombre de “mitxelins” que hi puguen anar acumulant a la panxa, mentre que a Papúa les dones són considerades més belles quan més caiguts tinguen els pits.
A les societats occidentals els canons de bellesa s’establiren a partir dels models grecs o hel·lènics. Un models clarament masculins on les proporcions degudament mesurades donen com a resultat la perfecció de les formes. Com tothom sap el pilar de la societat grega és exclusivament masculí, un model atlètic , perfecte i viril que s’aplica fins i tot als models femenins.. Fixeu-vos si més no en l’esteriotip de model femini grec: la Venus de Miló no deixa de ser un cos amb proporcions clarament masculines.
Aquest model de perfecció té el seu punt culminant en la figura d’Antinoo , amant de l’emperador Adrià i divinisat després de la seua mort com al Deú Amable. Antinoo és la imatge de l’efebo, jove, ros, amb tirabusons, melancòlic, amb trets claraments femenins (això de metrosexual és una cosa moderna? ).
Ara bé, si ens fixem bé no resulta una miqueta contradictori que el model de bellesa femeni tinga trest masculins i el masculí de femenins? No respon açò més bé a allò que atrau als homens? Em pregunte jo, simplement em pregunte.
En tot cas i ja amb una observació més actual, el culte a la perfecció del cos no para de mostar-me homes que volen semblar-se més a Antinoo, dónes que volen donar proporcions masculines al seu cos, i en tot cas una contraresposta de tipus més bé ultramoralista d’alguns homes d’allunyar-se el més posssible d’aquest model que els pot fer dubtar de la seua heterosexualitat.
No acabe de veure enlloc quin és el model de bellesa de les dones, i em referesc a aquell model que no és el resultat d’allò que elles creuen que pot agradar a l’home sinó el que elles creuen que és la bellesa femenina des de la seua pròpia concepció. Em sembla que una de les moltes assignatures pendents del moviment feminista és crear o establir els seus propis models o canons de bellesa.
Ara bé quan parlem de bellesa, d’una persona bella, parlem d’Antinoo, parlem de la venus de Milo? Això és clar ho deixe pel proper post. Aquest només és refereix al cos, a l’aspecte exterior. Resta potser la part més important .Quan diem que una persona és o ens sembla bella? . Per al pròxim.
dijous, de maig 05, 2005
No vull oblidar
No vull oblidar que les teues mans poden crear gestos hermosos, moldejar ceràmiques, plantar i conrears jardins i hortes.
No vull oblidar que la teua pell pot ser un llenç d’enigmes escrits en símbols mil·lenaris.
No puc oblidar que la teua mirada no sols és el reflex de torrents, rius i mars sinó camins de vida.
No vull que m’oblides, que tant tu com jo caminen, riem i li peguem mil i mil votes a les coses.
Veus aquell camp solitari? Si tu hi sembres n’eixirà blat, o flors, o herbes aromàtiques. Si hi sembre jo naixerà cibada, o fruites, o espècies.
Veus aquella cova , alla dalt, obscura i misteriosa? Si jo hi entre extrauré diamants, o carbó, o fòssils. Si tu hi vas trobaràs corrents subterrànies, o llacs, o gotes d’aigua.
Escoltes aquesta remor? Si tu t’asseus t’imagines les ones, o el vent que cau, o el vol de l’aguila. Si m’assec jo m’imagine la brisa, o el batec d’unes ales, o el silenci.
Escoltes aquella veu? Si tanque els ulls, entenc llatí, o arameu, o grec. Si tu els tanques, parles d’amors, o d’himnes, o d’oracions.
Si t’oblide sóc jo qui es perd i caic en l’abisme, sense que les ales puguen fer res per planar i alçar el vol . Si ets tu qui m’oblides ja no hi ha cap cel que tinga estrelles, ni cometes fugasses.
No podem oblidar-nos, ni tu de mi, ni jo de tu, de les nostres mans que s’agafen per no criar tempestes que ens desconcerten sinó capvespres calms que adormem el sol. Si et deixe anar, tu a mi, jo a tu, ho hem perdut tot. Si no et reconec quan em mire, si tu no em veus quan et veus, només serem espectres errants cercant algú o alguna cosa que ens faça creure que vivim. Una vaga il·lusió d’allò que ens haguera tocat ésser, un mecanisme inert de frontisses, rosques i engranatges que poc a poc aniran oxidant-se.
Del teu alé tan feble jo en puc fer un món, de la meua petita ànima tu en pots fer galaxies. Què en podren fer si jo et sé com n’ets i tu a mi com sóc?
pau.jpg
No vull oblidar que la teua pell pot ser un llenç d’enigmes escrits en símbols mil·lenaris.
No puc oblidar que la teua mirada no sols és el reflex de torrents, rius i mars sinó camins de vida.
No vull que m’oblides, que tant tu com jo caminen, riem i li peguem mil i mil votes a les coses.
Veus aquell camp solitari? Si tu hi sembres n’eixirà blat, o flors, o herbes aromàtiques. Si hi sembre jo naixerà cibada, o fruites, o espècies.
Veus aquella cova , alla dalt, obscura i misteriosa? Si jo hi entre extrauré diamants, o carbó, o fòssils. Si tu hi vas trobaràs corrents subterrànies, o llacs, o gotes d’aigua.
Escoltes aquesta remor? Si tu t’asseus t’imagines les ones, o el vent que cau, o el vol de l’aguila. Si m’assec jo m’imagine la brisa, o el batec d’unes ales, o el silenci.
Escoltes aquella veu? Si tanque els ulls, entenc llatí, o arameu, o grec. Si tu els tanques, parles d’amors, o d’himnes, o d’oracions.
Si t’oblide sóc jo qui es perd i caic en l’abisme, sense que les ales puguen fer res per planar i alçar el vol . Si ets tu qui m’oblides ja no hi ha cap cel que tinga estrelles, ni cometes fugasses.
No podem oblidar-nos, ni tu de mi, ni jo de tu, de les nostres mans que s’agafen per no criar tempestes que ens desconcerten sinó capvespres calms que adormem el sol. Si et deixe anar, tu a mi, jo a tu, ho hem perdut tot. Si no et reconec quan em mire, si tu no em veus quan et veus, només serem espectres errants cercant algú o alguna cosa que ens faça creure que vivim. Una vaga il·lusió d’allò que ens haguera tocat ésser, un mecanisme inert de frontisses, rosques i engranatges que poc a poc aniran oxidant-se.
Del teu alé tan feble jo en puc fer un món, de la meua petita ànima tu en pots fer galaxies. Què en podren fer si jo et sé com n’ets i tu a mi com sóc?
pau.jpg
Diumenge després d’un dia meravellós de platja vaig veure der urtergang “el hundimiento”. Més enllà del que jo puc creure una bona pel·lícula , ja que no sóc especialista en cinema i més bé em moc per allò que em fan sentir i o per la bellesa dels escenaris o els diàlegs, em despertà una gran angoixa. També de tristor perquè em sembla que no em avançat massa ni em canviat molt en aquest darrers anys en què sembla que tot és tan innovador i ens encamimnen cap a societats superevolucionades. Veig les notícies, veig el que passa al carrer, escolte el que s’hi diu i em fa la imperssió que les vides van perdent cada vegada més valor, el respecte i el reconeixement d’un mateix en els altres sembla que acabarà convertint-se en una quimera. Mai he pogut entendre com algú pot sentir-se superior a un altre, com per algú que és com jo no pot tindre el mínim valor una vida que no és la seua. És per això que no vull oblidar el que sóc, un cos amb pell i ossos, que treballa, menja, estima i riu, és per això que no vull oblidar qui ets tu, un cos amb pell i ossos, que treballa, menja, estima i riu.
Per al meu sol xicotet que m'acompanya en moments de pau. Felicitats Odalys :)
diumenge, de maig 01, 2005
Pot ser màgic
mar.jpg
La mar vessava el teu cos
més enllà de l’escuma .
Mentre un cel immens d’estreles
s’amagava en el rebost de l’ànima
buscant el recer de la frescoreta de l’estiu,
l’àpat delirós de dos cossos que es busquen
enjugassats.
Quina por poder tocar-te!
Baby, I love you, come, come, come into my armslet me know the wonder of all of youbaby, I want you now, now, now, and hold on fastcould this be the magic at last?
Ara les coses s’han fet boniques,
tot es manté en la distància perfecta
de la nit, el just albir de la mirada
recorrent-te el coll i les cames
no es cansa de contar la sorra de la mar.
Has deixat caure el braç sobre el meus muscles .
Baby, I love you, come, come, come into my armslet me know the wonder of all of youand baby, I want you now, now, oh now, oh now, and hold on fastcould this be the magic at last?baby, I want you, come, comecould this be the magic at last?
tot es manté en la distància perfecta
de la nit, el just albir de la mirada
recorrent-te el coll i les cames
no es cansa de contar la sorra de la mar.
Has deixat caure el braç sobre el meus muscles .
Baby, I love you, come, come, come into my armslet me know the wonder of all of youand baby, I want you now, now, oh now, oh now, and hold on fastcould this be the magic at last?baby, I want you, come, comecould this be the magic at last?
És el moment exacte de la nit
en què parlen les ones,
cauen estels i els àngels es perden .
Come, c'mon, c'mon, come oh oh come into my armsoh, let me know the wonder of all of youbaby, I want you now, now, oh now, oh now and hold on fastoh, could this be the magic at last?could it be the magic?
Un miratge deliciós :
Em perdí entre els teus braços
perquè tu m’acollies
com la platja a la mar embravida.
baby, I want you now, now, oh now, oh now and hold on fastoh, could this be the magic at last?could it be the magic?
Could it be the magic. DonnaSummer.
dimecres, d’abril 27, 2005
Transparències (IV) Sincronia
He obert les finestres de casa de bat a bat. La llum del matí poderosa ha entrat aclarint a poc a poc tots els racons, i el ventet matiner agrana i renova l’aire espeseit.
És una simple acció gairebé rutinària. A la cambra el llit encara està per fer, llibres escampats a la tauleta de nit, l’estudi sembla un caos ja insuportable a punt d’esclatar en un big-bang de resultats imprevisibles. Un munt de roba fa cua impacient que li arribe l’hora de ser planxada i curosament plegada i guardada als armaris. Molts escrits per acabar, molts més encara a penes començats, i un xicotet pessic al cor.
Em cal fer un viatge , un viatge llarg, un viatge de solitud.
No pots tindre vint anys quan ja no els tens, no n’és igual, la vida no pot tindre o suposar-li la meteixa ingenuïtat ni els mateixos jocs, i tampoc és eixa la qüestió. Hem de saber complaure’s en allò que ens cal en cada etapa de la nostra vida. I no em digueu que la joventut no té res a veure amb els anys. La joventut té a veure molt amb els anys. Passa que tendim a unir de forma excloent alegria amb joventut, empenta amb joventud i la tristesa amb la senectud. Em part hi ha algun bri de certesa però en totes les coses existeixen uns marges infintits per on poder navegar. L’alegria, l’empenta i la tristesa com molts altres sentiments son més enllà de la nostra voluntat , són totalment lliures, i això sí, mudables. L’alegria espontània d’un xiquet, serà més endavant una alegria salvatge en l’adolescent i després una alegria reflexiva i apacible en la maduresa. Això és el camí natural de les coses i dels sentiments. Acceptar quin es el moment en què ens trobem i quins són els matissos que ens corresponen en el nostre autodesenvolupament és saber ser feliç. Voler ser allò que ja hem sigut produeix un desiquilibri entre el que som i el que desitjàriem ser.
Em va agradar molt un comentari de l’amic Tristany en resposta a un post en què jo em calfava el cap sobre l’amor i el sexe o el sexe i l’amor . Em va fer pensar molt, i va fer que els meus ulls s’obriguessen de la mateixa manera que quan sents que alguna cosa t’incomoda i de sobte trobes quina ha sigut la causa, l’observes i dius : Ah, és això , ja veus que senzill i jo calfant-me el cap!
“..a mi es que gairebé ja no m'agrada res (ningú), em sembla que estic acabat, (jo pel contrari crec que sí saps molt bé el que t’agrada i em sembla que estàs molt viu)... sort en tinc de la meva plantació de tomaqueres, que es la ilusió de la meva vida i el lligam indestructible que em lliga a aquest món terrenal, que Déu va tenir a bé inventar-se amb l'elogiable inteció que omplíssim tones de posts intentant explicar l'inexplicable. Jo crec que Déu va perdre el llibre d'instruccions el cinquè dia de la Creació i llavors ho va acabar amb un a esperdenya i una sabata i ara nosaltres tenim una feinada de collons per intentar veure com funciona la cosa..”
De vegades no fa falta cercar en els llibres per trobar respostes. Aquestes són molt fàcils, només hem de saber on ens trobem. Un simple exercici de sincronia.
És una simple acció gairebé rutinària. A la cambra el llit encara està per fer, llibres escampats a la tauleta de nit, l’estudi sembla un caos ja insuportable a punt d’esclatar en un big-bang de resultats imprevisibles. Un munt de roba fa cua impacient que li arribe l’hora de ser planxada i curosament plegada i guardada als armaris. Molts escrits per acabar, molts més encara a penes començats, i un xicotet pessic al cor.
Em cal fer un viatge , un viatge llarg, un viatge de solitud.
No pots tindre vint anys quan ja no els tens, no n’és igual, la vida no pot tindre o suposar-li la meteixa ingenuïtat ni els mateixos jocs, i tampoc és eixa la qüestió. Hem de saber complaure’s en allò que ens cal en cada etapa de la nostra vida. I no em digueu que la joventut no té res a veure amb els anys. La joventut té a veure molt amb els anys. Passa que tendim a unir de forma excloent alegria amb joventut, empenta amb joventud i la tristesa amb la senectud. Em part hi ha algun bri de certesa però en totes les coses existeixen uns marges infintits per on poder navegar. L’alegria, l’empenta i la tristesa com molts altres sentiments son més enllà de la nostra voluntat , són totalment lliures, i això sí, mudables. L’alegria espontània d’un xiquet, serà més endavant una alegria salvatge en l’adolescent i després una alegria reflexiva i apacible en la maduresa. Això és el camí natural de les coses i dels sentiments. Acceptar quin es el moment en què ens trobem i quins són els matissos que ens corresponen en el nostre autodesenvolupament és saber ser feliç. Voler ser allò que ja hem sigut produeix un desiquilibri entre el que som i el que desitjàriem ser.
Em va agradar molt un comentari de l’amic Tristany en resposta a un post en què jo em calfava el cap sobre l’amor i el sexe o el sexe i l’amor . Em va fer pensar molt, i va fer que els meus ulls s’obriguessen de la mateixa manera que quan sents que alguna cosa t’incomoda i de sobte trobes quina ha sigut la causa, l’observes i dius : Ah, és això , ja veus que senzill i jo calfant-me el cap!
“..a mi es que gairebé ja no m'agrada res (ningú), em sembla que estic acabat, (jo pel contrari crec que sí saps molt bé el que t’agrada i em sembla que estàs molt viu)... sort en tinc de la meva plantació de tomaqueres, que es la ilusió de la meva vida i el lligam indestructible que em lliga a aquest món terrenal, que Déu va tenir a bé inventar-se amb l'elogiable inteció que omplíssim tones de posts intentant explicar l'inexplicable. Jo crec que Déu va perdre el llibre d'instruccions el cinquè dia de la Creació i llavors ho va acabar amb un a esperdenya i una sabata i ara nosaltres tenim una feinada de collons per intentar veure com funciona la cosa..”
De vegades no fa falta cercar en els llibres per trobar respostes. Aquestes són molt fàcils, només hem de saber on ens trobem. Un simple exercici de sincronia.
diumenge, d’abril 24, 2005
A la pròxima t'ho pensaràs dues vegades
Aaaaaaauuuuuuu!
Bon dia!
Pixxxxxxx!
Xip-xap, xip-xap,xi-xap!
Nyam-nyam, nyam-nyam !
Glup,glup,glup!
Mmmmmmmmm!
Clèc,clèc, clèc, clèc…
Ringggggg!
Hola, si?, si?, d’acord, sí a les 10h.
......
Xip-xap, xip-xap,xip-xap
Lalalalalalala
Xip-xap.xip-xap,
Còc-còc-còc,coooooòc!
Mèu, mèu, maramèu, mèuuuuu!
Piu-piu,xiu-xiu,piu-piu,xiu-xiu!
Tic-tac,tic-tac…
Tic-tac,tic-tac…
……
tsitsssss!
Ei!
Bla-bla-bla!
Bla-bla-bla!
Bla...
Atxum!
Plaf!
Paf!
Patapam!
Plaf!
Fsssssss!
……
Que no, que no, que ja no torne mai més a una cita a cegues!!!!!
Bon dia!
Pixxxxxxx!
Xip-xap, xip-xap,xi-xap!
Nyam-nyam, nyam-nyam !
Glup,glup,glup!
Mmmmmmmmm!
Clèc,clèc, clèc, clèc…
Ringggggg!
Hola, si?, si?, d’acord, sí a les 10h.
......
Xip-xap, xip-xap,xip-xap
Lalalalalalala
Xip-xap.xip-xap,
Còc-còc-còc,coooooòc!
Mèu, mèu, maramèu, mèuuuuu!
Piu-piu,xiu-xiu,piu-piu,xiu-xiu!
Tic-tac,tic-tac…
Tic-tac,tic-tac…
……
tsitsssss!
Ei!
Bla-bla-bla!
Bla-bla-bla!
Bla...
Atxum!
Plaf!
Paf!
Patapam!
Plaf!
Fsssssss!
……
Que no, que no, que ja no torne mai més a una cita a cegues!!!!!
dijous, d’abril 21, 2005
BI
bi.jpg
Les llengües no són boniques, dolces, aspres, sonores o de colors. Les llengües són comunicació, i les persones en usar-les segons el to, la intenció, el contex, la cadència o el sentiment que hi posem en produir un seguit de sons que anomemen paraules les fem sentir així, dolces o esquerpes. Dir que una llengua és lletja és una barbaritat, és com dir que un home o una dona com a representació de la espécie humana és lleig o lletja per ser home o dona en si mateix.
Ser bilingüe té una avantatge: (re)conéixer la riquesa i la vàlua de qualsevol llengua, independentment del nombre de parlants o de la seua dimensió social. Per descomptat sempre pots estimar o tindre debilitat per una en especial, aquella que t’és més pròxima, la que has escoltat de menut en boca dels teus pares, en els jocs d’infantesa amb els amics, o en el botiguer i el farmaceutic. Però que tingues debilitat per una cosa no vol dir que menysprees el valor i la riquesa de les altres coses.
Un home no té perquè ser més o menys dolç que una dona perquè siga home, ni més o menys orgullós, o esquerp o trist o bell. Una dona no té perquè ser més o menys sensible o el seu cos ser més o menys voluptuós que el d’un home simplement pel fet de ser dona. Cada home o dona, com cada llengua, despertarà desitjos, delicadeses, rebuig o complaences segons la dispoció en què es trobe el receptor o la receptora. Les persones som com missatges, igual que un missatge verbal, però amb més signes que els fonètics, simplement això, missatges.
Els missatges també poden ser distorcionats, malinterpretats per l’estat d’ànim del receptor o receptora o pel contex. Una converça en un banc d’un parc on els elements externs que distorcionen són mínims és més comprencible que en una estació de metro, o en una avinguda transitada. De la mateixa manera la visó d’unes línies o unes faccions més rectes o anguloses poden resultar més belles depenent de com t’has alçat eixe dia en què una corba et sembla més bonica que una línia recta o el roig més atractiu que el verd.
Per descomptat tots tenim unes preferencies, un gustos que van desenvolupant-se i adquirint major força al llarg de la nostra vida. A mi particularment m’agrada més el francés que l’anglés, però mai diré que l’anglés és lleig o pobre, simplement em trobe més a gust parlant o escoltant francés que anglés i m’agraden més les taronges que les pomes. Però clar hi ha cançons en anglés que m’encanten i m’agrada escoltar-les i pomes tan bóniques i saboroses que no puc evitar fer-ne un mos.
Crec que el prexif BI- és un bon prefix, personalment el preferisc a d’altres que no m’agraden massa com ara UNI-, CONTRA-, ANTI- ,PRE- ...
..............................................
PD.
Acabe d'escriure el post i mentre dine i veig les notícies de canal 9, a Xàtiva, ciutat de papes i valencianoparlant un xic ha estat detingut i dut a comissaria per no portar DNI (aplicació de la llei Corcuera) però en realitat el que ha passat és que en eixir de l'institut dos policies li demanen que s'identifique, el jove diu que no porta el DNI i els diu el seu nom i adreça en valencià, els policies (funcionaris públics de l'Ajuntament o de la Generalitat Valenciana, tant s'hi val) diuen que no l'entenen i que els parle en "cristià", una professora ix i parla amb els policies per identificar-lo com a alumne. Els policies li tornen a dir que s'identifique en "cristià", el jove torna a fer-ho en valencià. Resultat se l'emporten a comissaria. Any 2005. Em pregunte si aquest xic hagués parlat en anglés, què hagueren fet aquests funcionaris, l'hagueren detés ? hagueren intentat entendre'l i posar en pràctica el seu anglés bàsic? o tal vegada li hagueren portat un traductor o traductora i se n'hagueren anat tots junts a prendre un café? En sabeu la resposta? Jo sí. Us ho dic val paga la pena ser BI.
diumenge, d’abril 17, 2005
Tres cullerades si us plau
taza.jpg
Terriblement sol m’aixeque , arreplegue taula, delicadament agafe els coberts, el plat, el got, algunes engrunes de pa que s’han esparcit, espolse les estovalles i les plegue amb exactitud, un pleg, dos plegs, tres plegs i ja està; les guarde dins del calaix ; tot això sense voler fer massa soroll per no destorbar el convidat que encara seu a taula.
Des de la distància mentre fregue els coberts el veig allí, immòbil, amb la mirada clavada a la pared. Però que mira així? em pregunte; si allí en eixa pared també solitaria no hi ha cap quadre, cap rellotge , cap espill; si almenys hi hagués un espill ho entendria perquè sempre pots traspassar el reflex, però no així, quan només hi ha una pared nua.
M’entristeix, sent una enorme tristor en l’ànima, com si algú o alguna cosa haguera lligat una pedra a l’ànima i s’enfonsara a través del meu cos com s’enfonsa un pes mort en un riu o un pantà de terboles aigües.
Preparé el café mentre de reüll seguesc observant-lo, i comprenc que les metàfores no són semblances sinó realitats individuals que els escrivents usen en el seu quefer diari, com el botiguer gasta l’equilibri per mesurar les viandes o el carnicer talla amb el ganivet el silenci per vendre’ns una quarta de vedella.
M’aprope a ell i en acostar la mà per demanar-li si vol el café sol o amb sucre, intuïsc una fredor espesseïda, i una esgarinfança fa trontollar tota la cuina. El convidat s’ha quedat de pedra, és pedra, és una pedra. M’aparte instintivament i comence a fer voltes i voltes sobre mi mateix a mesura que els mobles comencen a volar , la taula, la cuina, l’armari, les pareds, el sól, tot com si un remolí de vent s’hagués format a l’epicentre de la casa nua de temps i d’espai.
Només resta ell, assegut a la cadira, de pedra, seguix sent de pedra, i jo a escassos metres en peus, flotem en la ingravetat , allí on són i no són totes les coses, en l’absència de foscor, entre els no-colors, en la ignorància de les formes. I tanque els ulls com una espècie de autodefensa i veig que alguna cosa com puntets o gotetes vénen cap ací, cada volta més grans, més visibles, més reconegudes. Paraules, imatges, ombres, records, jo, sóc jo.
Obric els ulls assegut a taula, i oloré l’aroma del café acabat de fer, i sent la calentoreta del sol que omplí la cuina. Agafé la sucrera i prenc una cullerada, sempre solc prendre un café amb una sola cullerada de sucre, no m’agrada massa dolç, sempre m’ha agradat sentir el sabor de les coses, però hi ha moments en què cal endolcir la vida. Hui li posaré tres curellades de sucre al café.
Llegint : Diari dels Desassossec de Fernando Pessoa. Quaderns Crema.
Terriblement sol m’aixeque , arreplegue taula, delicadament agafe els coberts, el plat, el got, algunes engrunes de pa que s’han esparcit, espolse les estovalles i les plegue amb exactitud, un pleg, dos plegs, tres plegs i ja està; les guarde dins del calaix ; tot això sense voler fer massa soroll per no destorbar el convidat que encara seu a taula.Des de la distància mentre fregue els coberts el veig allí, immòbil, amb la mirada clavada a la pared. Però que mira així? em pregunte; si allí en eixa pared també solitaria no hi ha cap quadre, cap rellotge , cap espill; si almenys hi hagués un espill ho entendria perquè sempre pots traspassar el reflex, però no així, quan només hi ha una pared nua.
M’entristeix, sent una enorme tristor en l’ànima, com si algú o alguna cosa haguera lligat una pedra a l’ànima i s’enfonsara a través del meu cos com s’enfonsa un pes mort en un riu o un pantà de terboles aigües.
Preparé el café mentre de reüll seguesc observant-lo, i comprenc que les metàfores no són semblances sinó realitats individuals que els escrivents usen en el seu quefer diari, com el botiguer gasta l’equilibri per mesurar les viandes o el carnicer talla amb el ganivet el silenci per vendre’ns una quarta de vedella.
M’aprope a ell i en acostar la mà per demanar-li si vol el café sol o amb sucre, intuïsc una fredor espesseïda, i una esgarinfança fa trontollar tota la cuina. El convidat s’ha quedat de pedra, és pedra, és una pedra. M’aparte instintivament i comence a fer voltes i voltes sobre mi mateix a mesura que els mobles comencen a volar , la taula, la cuina, l’armari, les pareds, el sól, tot com si un remolí de vent s’hagués format a l’epicentre de la casa nua de temps i d’espai.
Només resta ell, assegut a la cadira, de pedra, seguix sent de pedra, i jo a escassos metres en peus, flotem en la ingravetat , allí on són i no són totes les coses, en l’absència de foscor, entre els no-colors, en la ignorància de les formes. I tanque els ulls com una espècie de autodefensa i veig que alguna cosa com puntets o gotetes vénen cap ací, cada volta més grans, més visibles, més reconegudes. Paraules, imatges, ombres, records, jo, sóc jo.
Obric els ulls assegut a taula, i oloré l’aroma del café acabat de fer, i sent la calentoreta del sol que omplí la cuina. Agafé la sucrera i prenc una cullerada, sempre solc prendre un café amb una sola cullerada de sucre, no m’agrada massa dolç, sempre m’ha agradat sentir el sabor de les coses, però hi ha moments en què cal endolcir la vida. Hui li posaré tres curellades de sucre al café.
Llegint : Diari dels Desassossec de Fernando Pessoa. Quaderns Crema.
dijous, d’abril 14, 2005
Fantasiejar reanima
Chagall Marc.jpg
L’altre dia vaig anar a cal Guassu, Las aventuras de un fantasma en busca de hogar, http://blogs.ya.com/guasubuscahogar/ . Les festes que hi fa són extraordinàries i els convidats que hi arreplega ho són encara més. Doncs bé, l’altra nit hi estava Marc Chagall fent de les seues per allí, i mentre mirava al·lucinat les seues pintures em va vindre al cap un post de l’amic Frederic, Un salt al món, http://www.lamevaweb.info/post/671/19512 en que parlava sobre la fantasia i la imaginació i els comentaris que n’isqueren a partir del llibre “la história interminable”.
Em va vindre al cap com eren abans les fires. Jo era encara molt molt menut, i els canvis en aquells anys foren velocíssims. Fou una època en què la societat, aquella en què vivíem canviava d’un dia a un altre de forma brutal. La ciència i la tecnologia ha fet que tot canvie a una velocitat vertiginosa.
El progrés en la ciència sempre ha estat així , com tot canvi, aporta cose bones, sobretot en allò que recau en els avanços necessaris i bons en la medícina, les comunicacions o altres camps de la vida real. I vull remarcar això de “real”, perquè ací és on em vaig quedar pensantiu.
Recorde que la meua iaia no es va creure mai que l’home haguera viatjat a la lluna. Per a ella la lluna, va ser quelcom màgic i misteriós fins que es va morir. Allò que ens és desconegut sempre comporta un exercici d’imaginació, de fantasia. Per a la nostra generació la lluna mai serà el mateix que per a ella , però encara ens quedava Mart. Per a les nostres generacions Mart és ja només un planeta pedregós amb certs components químics i previsions científiques. Els marcianos donsc s’han traslladat en tot cas a galaxies molt més llunyanes, i no sé que tardaran en predre’s ja en la boira a mesura que avancen les exploracions intergal·lactiques.
Les fires de quan jo era menut, a més de haver-hi un carrussel, els cavallets (de fusta i no els poltres vius que hi solen haver ara, que l’únic que fan es fer-me patir quan els veig) i les cadiretes volants, hi havia uns barracons on podies veure “l’home serp”, “la dona barbuda” o l’home amb cinc braços”. Tot ,per descomptat ,eren muntatges perquè l’home serp era una caixa de vidre al mig de la qual un home treia el cap amb un turbante indi I se li afegia una cua de serp enllaçada entre plecs de tela. També recorde una barracó ple d’espills en diferent posicions que quan hi entraves i veies a les altres persones que hi eren distorsionades i reflectides amb el rostre més llarg , les cames curtes o llargues i tot era tan màgic i irreal com la nostra pròpia imaginació.
Quan el progrés i la ciència ha avançat tant que ja no deixa lloc a poder imaginar mons intergal·lactics, éssers que viuen al fons de la terra o al fons dels oceans, quan els viatges intel·lestelars són gairebé una realitat, poca cosa queda per a la imaginació.
Per això tendim a fantasiejar i imaginar en els temps passats, en civilitazcions dessaparegudes perquè el futur com a font de fantasia està ja hipotecat.
Em preocupa si més no que cada cop més la imaginació i la fantasia desapareguen de la ment de l’home i el monstre del “no-res” de la història interminable, acabe per engolir-nos a tots.
A pesar de tot queda un reducte crec que infranquejable, la nostra ment, i confie que aquesta en siga prou forta per mantenir la fantasia i la imaginació, la curiositat i la invenció perquè tots aquests conceptes els trobe necessaris i bàsics per viure.
dissabte, d’abril 09, 2005
Si només fora sexe et diria t'estime.
01-courbet25.jpg
En les relacions personals potser és on més diferències trobem els uns amb els altres. No és el mateix nàixer i viure a una gran ciutat que a un poble menut o una ciutat mitjana. Tampóc haver crescut jugant al càrrer que en una guarderia. Les creences, els ritus i els costums familiars també ens determinen, ni per a bé ni per a mal, a la fí sempre som nosaltres qui escollim posar les coses a una banda o altra. Però no podem obviar que totes aquestes coses i d’altres ens afecten en certa manera. Convencionalismes, tabús, eufimismes, educació, espiritualitat, tots eixos conceptes tan abstractes tenen un força increïble al llarg de la nostra vida i activen els mecanismes de la nostra consciència.
"Els seus noms no eren res, i per tant el anomenarem A i B , el lloc on es conegueren tampoc té cap importància , ni tampoc sabíen del passat o del futur de cadascun. Es van reunir pel desig momentani de dues pells que s’atrauen i es complauen en un frec instintiu. Van quedar en una hora i un lloc determinat, a penes van parlar, qui sí ho va fer van ser els seus cossos, les mans, els llavis, els peus, les carícies, el sexe.
La primera vegada deixà el regust desconcertant d’un àpat, de la picadeta que fas abans del menjar i t’obri la gana. Malgrat que tots els menjars solen ser semblants sempre tenen un gust diferent algun ingredient o condiment que els fan diferents, tal volta una miqueta més de sal o de pebre.
Poc a poc les pells començaren a conéixer-se , anàven posant noms als plecs , a les pigues , a les marques que va deixant la vida. Tanmateix ni A ni B sabien més enllà de les hores en que es compartien, la resta del temps en què no eren junts no existien per a cap d’ells.
No obstant malgrat l’acord establert en silenci que marcava la llibertat de A i B, els cossos anaven fent camí, establint lligams i sentiments conscients però muts. El cor sempre va pel seu camí, amb el seu llenguatge tan dissemblant i solt que res té a veure amb la reflexió i la ment.
Havia d’arribar el dia en que no sé si fou A o B exhausts de la batalla digué: Mai m’has dit t’estime o alguna cosa semblant!
Anem a posar, A pensà: Si només fora sexe et diria t’estime."
Recorde una pelicula que es deia “En la boca no”. Dos persones tenien una relació únicament sexual. Els seus cossos s’havien explorat i conegut de mil maneres i havien bussejat profunditats desconegudes. Per a un d’ells besar significava la barrera que establia la línia entre el sexe i l’amor. No obstant eixa línia ja feia temps que s’havia traspassat sense ser-ne o voler ser-ne conscients.
Crec sempre i quan es tracta de qualsevol relació mutuament volguda i acceptada (mai obligada per cap de les parts) sempre hi poses sentiments, en qualsevol relació sexual sempre ames d’una manera o altra, per això és quasi impossible mentir en eixos moments.
I Per això mateix no concep el sexe sense amor, tanmateix si crec en l’amor sense sexe.
dimecres, d’abril 06, 2005
Transparències ( III ) Post dedicat
Aquesta nit he visitat els amics i amigues , he llegit alguns post nous i n’he rellegit alguns anteriors, en alguns casos només he mirat la confecció de les pagines, els colors, els enllaços, les formes, la distribució però no he fet cap comentari, ha estat una cosa estranya, volia estar-hi una miqueta en casa vostra com si hagués arribat a fer-vos una visita i mentre em preparaveu un café he observat els detalls, cosetes que d’una forma o altra diuen moltes coses de les persones que han anat fent la casa.
El 6 de gener de l’any 2005 de nostre senyor els reis d’orient recorrien els carrers amb sacs plens de joguines.
En una cambra no importa on, algú començava a pintar un full de vidre del Word amb signes. Un mes abans havía enllestit unes parules encadenades que havien d’alliberar-se i així anaren a parar a una estació, un lloc agradable i anòmin, indret de trobades i acomiadaments.
D’esde aquell 6 de gener, des de l’estació s’han travessat deserts, escrit cartes d’amor mai enviades, jugat amb trobadors, s’han fet falles i s’han cremat ninots i fantasmes, ens hem tombat sobre l’herba, comunicat amb extraterrestes i hem jugat amb els colors de les transparències.
El 6 d’abril de l’any 2005 de nostre senyor, fa ja tres mesos , qui anava a dir-m’ho?, l’estació , aquesta que vaig anar construint amb reserves, dubtes i pors és un espai en constant expanció que no para de sorprendre’m, aquesta estació és el meu cor i des d’aquest lloc tan inestable però sincer us vull donar les gràcies a totes i tots que heu creat amb mi aquesta gran , misteriosa i afectiva estança.
Aina per dur aquesta Mitjanit que se sent, escolta, parla i llig.
Aliena pel Mestissatgelingüístic tan enriquidor.
Arsvirtualis pel teu divà tan confortable i sabi.
Bertaijo, per haver-te deixat endur pel meu somni.
Chirio pels teus textos tan ben enllaçats que desperten la curiositat.
Claraboya per la calidesa de la Brisa que em fa pensar de vegades tant i tant.
Omar per eixe Balcó tan bònic i amb eixes vistes hermoses compartides.
Rufus pels abismes siderals d’extrema lucidesa.
Acollida per eixos informes incleïbles, per eixe vaillex i eixa tripulació tan meravellosa i enyorada ( un bes especial pel moment delicat que sé que va per bon camí)
Tristany, per fer-me somriure, riure i gaudir els teus papers tan preats.
Pensador pels teus curts-i-llargs que ens fan gaudir la vella i necessària dialèctica.
Etéreo amb dos “e” per la lliure intimitat.
Isnel per eixes gotetes que acaronen tna suau i plàcidament.
Van pel teu glamour, la suau tristesa i per eixes sabatetes de claqué que fan ballar el cor.
Gregorigen pel començament i el missatge en la botella ;)
Tina per les teus crítiques tan encertades.
Elisenda per saber tan bé el significat de la pell des d’on s’emanen els sentiments.
Marcel·lí per la debilidad de las cosas saladas per les quals des del principi sentí una debilitat especial.
Losagne pour ta presénce et tes mots aussi belles.
Lluneta pels ragets de llum que deprens
Mad per la força i vitalitat d’eixa Sociedad Pajaril la Auora, estimada i valenta.
Mon por tus piedrecitas que nos hacen volvernos más humanos.
Marmi per eixa Muralla tan arrelada a la mare terra, màgica i acollidora, i oberta als oceans.
Nada por todo lo que das que desborda de sensibilidad y amor cualquier cuenco.
Nafthy per les teues cartes prohibides d’un coret jove que s’expandix dia a dia.
Odalys por tus comentarios tan cercanos que no saben de fontreras.
Odyseo por tus disparos que abren la imaginación
Pentesilea per l’agossarada aventura de descobrir les terres i les mars, les grutes i els vents.
Rafa pel teus pensament esperançadors.
Sirte pels teus jardins i les emprentes tan certeres mirant-la-mar.
Frederic per eixos Salts al Món tan valents i pròxims.
Ferran per ser “un que pasava” tan especial i únic.
Aurembiaix per la teua curiositat cercadora i els teus cometaris que desprenen tan bons aromes.
Oscaribus per la teua visita i l’empremta valenciana del ¡xe!
I a tots i totes els que heu passat alguna vegada i heu deixat alguna pedreta.
Us estime molt a totes i a tots. Gràcies i besets i abraçades a manta :)
100_02071.jpg
El 6 de gener de l’any 2005 de nostre senyor els reis d’orient recorrien els carrers amb sacs plens de joguines.
En una cambra no importa on, algú començava a pintar un full de vidre del Word amb signes. Un mes abans havía enllestit unes parules encadenades que havien d’alliberar-se i així anaren a parar a una estació, un lloc agradable i anòmin, indret de trobades i acomiadaments.
D’esde aquell 6 de gener, des de l’estació s’han travessat deserts, escrit cartes d’amor mai enviades, jugat amb trobadors, s’han fet falles i s’han cremat ninots i fantasmes, ens hem tombat sobre l’herba, comunicat amb extraterrestes i hem jugat amb els colors de les transparències.
El 6 d’abril de l’any 2005 de nostre senyor, fa ja tres mesos , qui anava a dir-m’ho?, l’estació , aquesta que vaig anar construint amb reserves, dubtes i pors és un espai en constant expanció que no para de sorprendre’m, aquesta estació és el meu cor i des d’aquest lloc tan inestable però sincer us vull donar les gràcies a totes i tots que heu creat amb mi aquesta gran , misteriosa i afectiva estança.
Aina per dur aquesta Mitjanit que se sent, escolta, parla i llig.
Aliena pel Mestissatgelingüístic tan enriquidor.
Arsvirtualis pel teu divà tan confortable i sabi.
Bertaijo, per haver-te deixat endur pel meu somni.
Chirio pels teus textos tan ben enllaçats que desperten la curiositat.
Claraboya per la calidesa de la Brisa que em fa pensar de vegades tant i tant.
Omar per eixe Balcó tan bònic i amb eixes vistes hermoses compartides.
Rufus pels abismes siderals d’extrema lucidesa.
Acollida per eixos informes incleïbles, per eixe vaillex i eixa tripulació tan meravellosa i enyorada ( un bes especial pel moment delicat que sé que va per bon camí)
Tristany, per fer-me somriure, riure i gaudir els teus papers tan preats.
Pensador pels teus curts-i-llargs que ens fan gaudir la vella i necessària dialèctica.
Etéreo amb dos “e” per la lliure intimitat.
Isnel per eixes gotetes que acaronen tna suau i plàcidament.
Van pel teu glamour, la suau tristesa i per eixes sabatetes de claqué que fan ballar el cor.
Gregorigen pel començament i el missatge en la botella ;)
Tina per les teus crítiques tan encertades.
Elisenda per saber tan bé el significat de la pell des d’on s’emanen els sentiments.
Marcel·lí per la debilidad de las cosas saladas per les quals des del principi sentí una debilitat especial.
Losagne pour ta presénce et tes mots aussi belles.
Lluneta pels ragets de llum que deprens
Mad per la força i vitalitat d’eixa Sociedad Pajaril la Auora, estimada i valenta.
Mon por tus piedrecitas que nos hacen volvernos más humanos.
Marmi per eixa Muralla tan arrelada a la mare terra, màgica i acollidora, i oberta als oceans.
Nada por todo lo que das que desborda de sensibilidad y amor cualquier cuenco.
Nafthy per les teues cartes prohibides d’un coret jove que s’expandix dia a dia.
Odalys por tus comentarios tan cercanos que no saben de fontreras.
Odyseo por tus disparos que abren la imaginación
Pentesilea per l’agossarada aventura de descobrir les terres i les mars, les grutes i els vents.
Rafa pel teus pensament esperançadors.
Sirte pels teus jardins i les emprentes tan certeres mirant-la-mar.
Frederic per eixos Salts al Món tan valents i pròxims.
Ferran per ser “un que pasava” tan especial i únic.
Aurembiaix per la teua curiositat cercadora i els teus cometaris que desprenen tan bons aromes.
Oscaribus per la teua visita i l’empremta valenciana del ¡xe!
I a tots i totes els que heu passat alguna vegada i heu deixat alguna pedreta.
Us estime molt a totes i a tots. Gràcies i besets i abraçades a manta :)
100_02071.jpg
dissabte, d’abril 02, 2005
Trobadors en estranyes contrades
- T’odie!.
- No, no m’odies, m’estimes massa!.
Aquestes van ser les últimes paraules que es digueren.
...
El barranc s’estenia poderós i verge quasi arran de la mar. Envoltat de pins enormes, oliveres i oms d’antiga sabiesa, llurs branques a penes deixaven passar els raigs del sol entre les fulles que acaronavem tímidament l’herba i les primeres flors.
També tots dos eren tímids i verges, atrevits i agossarats, tendrés i salvatges, com s’ha de ser, com els déus volien.
Estirats sobre l’herba només el frec adivinat d’un braç acostant-se o d’unes mans premeditadament inconscients feia tremolar la terra, mentre el càlid vent de ponent els adormia així tant junts, intuïts tan a prop.
Des del cel només es veia dos cossos mig nus ajaguts entre una verdor encegadora.
Ausias Marc digué: “Bullirà ·l mar com la caçola ·n forn / mudant color e l'estat natural, / e mostrarà voler tota res mal / que sobre si atur hun punt al jorn “
La humitat deixà caure un gota des de les fulles i en caure sobre el rostre estimat l’amant obrigué el ulls . Quina cosa més bónica pensà, si la rosada acarona tal rostre i jo puc gaudir la visió d’aquest bell acte. I la gota es lliurà feliç fent camí per la galta senzillament vers el coll i en arribar al seu destí formà un petit llac i allí restà plàcida sense atrevir-se a explorar més enllà del pit que amagava imemnsos paratges.
“Lexant a part l'estil dels trobadors / qui, per escalf, trespassen veritat, / e sostrahent mon voler affectat / perquè no·m torb, diré ·l que trob en vós “
Mai tornaria a veure tan bella imatge, hi ha obres que perduren en el el temps i en la història dels hòmens però d’altres són efimeres, senzillament perquè són massa perfectes.
I Jordí de Sant Jordí que no es trobava molt lluny observant tal història , llançà la seua veu barranc avall cap a les mars infinites.
“Desert d’amics, de béns e de senyor, / en estrany lloc i en estranya contrada, / lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor, / ma voluntat e pensa caitivada, / me trob del tot en mal poder sotmés / no veig algú que de mé s’haja cura / e soi guardats, enclós, ferrats e pres / de què en fau grat a ma trista ventura.”
Del temps que tardà en apropar els seus llavis al coll, indret de grata desventura, no és pot fer cap mesura. Però sí del sabor d’aquella gota d’aigua i de la textura de la pell que l’acollia.
“Eu hai vist temps que no em plasia res; / ara em content de ço qui em fai trsitura, / e los grillons lleugers ara preu més / que en lo passat la bella brodadura. / Fortuna vei que ha mostrat son voler / sus mé, volent que en tal punt vengut sia;”
I de nou ajaguts frec a frec li va venir un pensament: - Potser t’estime massa! -
- No, no m’odies, m’estimes massa!.
Aquestes van ser les últimes paraules que es digueren.
...
El barranc s’estenia poderós i verge quasi arran de la mar. Envoltat de pins enormes, oliveres i oms d’antiga sabiesa, llurs branques a penes deixaven passar els raigs del sol entre les fulles que acaronavem tímidament l’herba i les primeres flors.
També tots dos eren tímids i verges, atrevits i agossarats, tendrés i salvatges, com s’ha de ser, com els déus volien.
Estirats sobre l’herba només el frec adivinat d’un braç acostant-se o d’unes mans premeditadament inconscients feia tremolar la terra, mentre el càlid vent de ponent els adormia així tant junts, intuïts tan a prop.
Des del cel només es veia dos cossos mig nus ajaguts entre una verdor encegadora.
Ausias Marc digué: “Bullirà ·l mar com la caçola ·n forn / mudant color e l'estat natural, / e mostrarà voler tota res mal / que sobre si atur hun punt al jorn “
La humitat deixà caure un gota des de les fulles i en caure sobre el rostre estimat l’amant obrigué el ulls . Quina cosa més bónica pensà, si la rosada acarona tal rostre i jo puc gaudir la visió d’aquest bell acte. I la gota es lliurà feliç fent camí per la galta senzillament vers el coll i en arribar al seu destí formà un petit llac i allí restà plàcida sense atrevir-se a explorar més enllà del pit que amagava imemnsos paratges.
“Lexant a part l'estil dels trobadors / qui, per escalf, trespassen veritat, / e sostrahent mon voler affectat / perquè no·m torb, diré ·l que trob en vós “
Mai tornaria a veure tan bella imatge, hi ha obres que perduren en el el temps i en la història dels hòmens però d’altres són efimeres, senzillament perquè són massa perfectes.
I Jordí de Sant Jordí que no es trobava molt lluny observant tal història , llançà la seua veu barranc avall cap a les mars infinites.
“Desert d’amics, de béns e de senyor, / en estrany lloc i en estranya contrada, / lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor, / ma voluntat e pensa caitivada, / me trob del tot en mal poder sotmés / no veig algú que de mé s’haja cura / e soi guardats, enclós, ferrats e pres / de què en fau grat a ma trista ventura.”
Del temps que tardà en apropar els seus llavis al coll, indret de grata desventura, no és pot fer cap mesura. Però sí del sabor d’aquella gota d’aigua i de la textura de la pell que l’acollia.
“Eu hai vist temps que no em plasia res; / ara em content de ço qui em fai trsitura, / e los grillons lleugers ara preu més / que en lo passat la bella brodadura. / Fortuna vei que ha mostrat son voler / sus mé, volent que en tal punt vengut sia;”
I de nou ajaguts frec a frec li va venir un pensament: - Potser t’estime massa! -
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
