Falles Folles Fetes Foc ( I )

Com despús-demà comencen els trons, despertades, desfilades, masclets i altres patiments pels qui no som fallers, he decidit immiscirme en plena voràgine fallera des del meu punt de vista particular.




Etnolingüística , mot compost pel prèfix grec ethno: poble, ètnia i lingüística : estudi cièntific de les llengües.

Aquesta vessant de l’estudi cièntific de llengües és força interessant i a més curiós. Al contrari d’aïllar l’objecte d’estudi com una peça individual i única sense lligams amb les persones i les societats que aquestes formen, proposa un estudi on l’àmbit que envolta els éssers humans és determinant a l’hora de la construcció lingüística, tant gramatical, sintàctica i sobretot lèxica.

És interssant veure com al País Valencià tenim multitud de noms per a dessignar cada classe de taronges, mentre a altres llocs una mandarania o una clemenvilla són només una taronja. En canvi en les societats esquimals més arrimades als pols tenen diferents noms per a dessignar diferents classes de neu ja siga més blaneta, més espesa, aigualosa etc. Això també passa entre col·lectius. Un pesacador té al seu abast multitud de noms per a dessiganr diferents peixos mentre que la majoria de consumidors no diferenciem massa una sardina d’un rap, en tot cas diem és un peix.

Pel que fa al sexe resulta molt interessant les paraules que utilitzem en cada contrada, no me’n sé moltes però aquelles que sé més algunes que m’han dit m’ha servit per estabir algunes conclusions que reforcen la teoria de l’etnolingüisme.

A València, país hortícola i fruiter sobretot és on més paraules d’aquest camp lèxic emprem per a dessignar el penis o la vagina. Vegeu-ne algun exemple.
Penis: fava, espàrrec, napicol, xiribia, albergínia, moniato, pimentó, vitet, “pepino”cogombre, panolla.
Vagina: magrana, figa, maduixa, codony, pansa.
Curiós si més no, que els noms emprats per al sexe masculí estiguen relacionats amb les mesures i sobre tot la llargaria i grossaria: menut: vitet; gros: nap o napicol; gros i moll: moniato etc.
En canvi per al sexe femení les mesures o formes no és té en compte sinó que tots estan relacionats amb la dolçor dels fruits. La qual cosa encara ho fa més estrany quan segons els últims estudis sobre quina activitat sexual practiquem majoritariament no és precisament el cunilingus.

Passem a la mar...
Penis: angila, samaruc.
Vagina: clotxina, petxina.
En aquest cas com veieu també es confirma la regla d’abans.

Pel que fa a la música també molt arrelada al nostre país:
Penis: flaviol, flauta, simbomba, clarinet, trompa, trombó de bares,
Per a la vagina no n’he trobat ni en sé cap.

Menjars
Penis: butifarra, llangonissa, xoriç
Vagina: pastisset, merenga, coca.

Com veieu en tots tres casos torna a confirmar-se, el sexe de la dona, dolç, delicat i el de l’home, ala doncs a veure quin arriba més lluny. Però de veritat ¿El tamaño importa?


PD. S’admeten altres noms i variants perquè de segur que hi ha a manta i alguns molts bons, però estic quasi segur que cap d’ells trencarà la norma.
El títol correspon a un llibre d'Amadeu fabregat que va estar guanyador del premi de novel·la Andròmina dels Octubre l'any 1973.


http://www.blogger.com/edit-profile.do

Mil janelas (Mil finestres)

Mandei rasgar mil janelas, na alma
Para poder ver o mar de noite e de dia.
Mas andam sempre fechadas,
Porque os olhos me cegavam
De cada vez que as abria.
De luto pelos meus olhos
Também elas andam cegas
E eram feitas p’ra olhar.
Trago agora mil janelas
Inultimente rasgadas na alma
E nâo vejo o mar.
Abertas, cega-me a luz
Fechadas, falta-me o ar.
De que servem mil janelas
Se nâo posso respirar.
De que servem mil janelas
Se nâo posso ver o mar.


Tothom amaga a dintre antigues mars, nous oceans, volcans, paradissos i inferns, fins i tot terrres de ningú.

De nou en aquell tren esperant l’hora de la fugida, de la recerca, del cansament, deixa caure lentament el seu rostre entre les mans. Quines ciutats, quins carrers , quines ventures li esperen via enllà on les línies paral·les semblen convergir?

Es remou inquiet i d’una ullada rastreja el vagó que va plenant-se de bambolletes que floten per l’espai espeseït: “(cada)” ... “(hui)” ... “(què)” ... “(col·loc...) ... “(t’he de ...)” ... Tanca de nou els ulls i es deixa endur entre les bambolles. Cap a on? Cap a on? si la bambolleta “(on)” ja no té cap sentit per a aquell que ha estat entre glaciars bellugadissos i s’ha passejat pels tròpics encesos.

Es remou, es remou inquiet. Quan un ha intentat tantes vegades ser un i sempre ha deixat de ser-ho una miqueta, o molt , o tot, tan s’hi fa com de lluny te’n vages. Pensa, pensa i només es veu dispers en altres cossos, en altres cors, en altres rostres.

Normalment el moment de marxar sempre és alegre, esperançador. Normalment hauria de ser-ho, tambe l’arribada i l’acollida .Però per què no ha estat així si era això el que volia?

Aleshores obri els ulls, dos minuts per a l’eixida. És tan fàcil enlluernar-te quan mires el sol, és tan fàcil encegar-te quan només veus un sol mentre tu t’apagues.

Però no ara, no, hui ja no. Baixa correns,deixant arrere les bambolles que encara floten i el segueixen i corre més fort , més veloç, i obrí les portes, i ix al carrer, i obri la boca, i respira fort, aspira tot l’aire que pot, més del que permeten els seus pulmons i de sobte el llança fort i lluny molt lluny.

Uns cabells llargs s’enlairen per la cantonada i s’obrin voluptuosament com una cortina que deixa entreveure un ull, o potser la mar, tal vegada la llum d’un sol que no cega.



Há-de haver uma janela
Que eu possa abrir sem cegar.

Mil janelas. Cristina Branco.

Space Oddity

De tan lluny com estic, tan a prop em trobe, i et trobe tan lluny que més a prop no puc sentir-te.

De les serralades i els prats estant a les sabanes i selves adormides no hi ha camins sinó passes.

Dels timbals i les flautes a les refinades orquestres només cal un batec d’ales quan no de cor, que tant s’hi fa escoltar plaent sense cap pentagrama.

Del teu cor al meu , com de gran pot ser la llargària? O la mesura del pes? O la sang que raja? Del teu cor al meu no hi ha mides, ni preu, ni cap hora isarda, només espais infinits, desconegudes galàxies.

(NO, no és Déu ni cap àngel, és que de vegades em tranforme en polsim d’estrelles i ara estic de viatge interestel·lar i des dací dalt tot és tan minúscul....)

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Dicotomies. ( El sabor de les coses senzilles II )

Fa dies que no passe per l’estació a veure el meu amic el vell. Fa dies que hi pense i em dic:" he d’anar encara que siga una estona". Però entre ara he de fer açò, ara he d’anar allà van passant els dies.
Tinc com una espineta clavada al cor però que no deixa de punxar-me. Sé que no tinc cap obligació d’anar-hi i és precisament per això que em punxa perquè no és cap obligació.
M’he alçat tard, com quasi sempre, I el temps se’m tira al damunt i les tasques i els compromisos van amuntegant-se, però he decidit anar-hi.

En arribar la bullícia de la gent carregada de maletes i els altaveus anunciant arribades i eixides semblava com sempre un formiguer (formiguetes, formiguetes que no paren ni descansen -¨ -¨ -¨-¨).
Vaig veure el meu amic assegut al mateix banc de sempre, com un oasi de placidesa i de tranquil·litat. Li vaig dir bon dia i em respongué amb un somriure amigable i quotidià, com si ens haguérem vist ahir. Em vaig asseure al seu costat, sense dir res. Ell tragué el tabac de bossa i començà a fer-se un cigarret amb tota la paciència del món i ensimismat en una tasca que semblava requerir tota la seua atenció.
Passaven els minuts i el silenci començà a fer-me-se incòmode. Volia dir-li alguna cosa, explicar-li que tenia ganes de veure’l però que havia tingut molta feina, que els esdeveniments últims s’havien encadenat precipitadament, que... vaig moure els llavis per emetre els sons de les excuses. Ell es girà cap a mi i em somrigué, em deixà dos terceres parts de les excuses en la boca.
Vaig comprendre que no calien, de sobte em vaig tranquilitzar, vaig estirar les cames i em deixí endur pel temps immòvil de la nua companyia, del silenci compartit i amigable. No pensava res, no veia res, només hi estava, existia, era. El vell es fumà el cigarret i en acabar s’alça i em digué: “ Que bé ens ho hem passat! M’ha agradat molt "parlar" amb tu. Fins demà! Ja és hora de dinar!” . I em va donar aquesta foto.

Em vaig quedar mirant-la, em va recordar l’assut on anava de menut quan feiem foja a l’escola. Un paratge encara mig verge ple de canyissos, arbustos i arbres. Tiràvem perdretes al riu i els peixos botaven fora de l’aigua, nadant contra corrent cap amut cap amunt...

Hui he tornat a aquest lloc, encara està el vell molí i les canyes, els horts de taronges i els peixos que encara naden cotracorrent. M’he assegut al terra sobre l’herba i he llançat pedretes al riu, ja no feien cinc o sis bots en l’aigua abans d’enfonsar-se com abans, he perdut la pràctica. M’he tombat a llarg a llarg sobre l’herba i he tancat els ulls, escoltant els remolins de l’aigua, l’herba enjugassada pel vent i els insectes que revolotegen les flors. Per un moment he pensat : No serà tot una comèdia?
Però aquest pensament s’ha esvaït de sobte, he sentit que un caragol em pugava pel braç, he migobert un ull i he vist el seu cap amb les dos antenetes mirant-me. He tancat de nou l'ull, no volia emporuguir-lo. He d’anar a classe, a les 6 tinc una reunió, he de cridar per telèfon, he d'anar a comprar... he de...el sol encara calfa el meu rostre. No! em quedaré una estoneta més.


Dicotomia: 1.Divisió en dos, bifurcació. 2. fase de la lluna en què és solament visible la meitat del seu disc. ( Diccionari Manual. Pompeu Fabra. )

http://www.blogger.com/edit-profile.do

MOTS

Els ritmes, les rimes i els silencis són signes poètics: senyals.
El signe lingüístic per excel·lència és el mot.
Els mots són de totes mides: uns de senzills i d'altres de complexos.
I tots són molt pràctics: ens permeten que parlem de les coses sense tenir-les a la vora, sense la càrrega feixuga d'haverlos d'arrossegar amunt i avall.
Els mots en són els substituts, lleugers com plomes imaginades.

Jesús Tuson. El Llenguatge i el plaer.

Les paraules haurien de servir per embellir-nos la vida, almenys així les he entés sempre.
De vegades per superar la timidesa de fer una carícia l'he feta amb una o dos paraules. També per acompanyar la tristesa o l'alegria d'un amic m'han ajudat les paraules, i d'altres vegades m'han servit per superar entrebancs. Però sempre m'han agradat perquè amb elles podia crear mons fantàstics i bells, uns instruments lleugers, com diu Tuson, com plomes imaginades.

Però no sempre és així, ni dintre de la normalitat de la diferència de concebre la vida, hi ha qui les torna pesades com estructures lapidàries o tan futils que es desfan només acabades d'usar.
Us posare dos exemples que he trobat aquest cap de setmana als diaris i que a mi particularment m'han entrat ganes de llevar-los el do de la paraula a qui les ha dites o escrites.

1. Mots pesats com diluvis persistents en un dia de sol i sense núvols. Contradictori? Llegiu:

El bisbe de Sogorb-Castelló els senyor Juan Antonio reig Pla, diu en una entrevista al setmanari catòlic Alba:
" La iglesia considera los actos homosexuales como depravaciones graves, intrínsicamente desordenados y contrarios a la ley natural y que no pueden recibir aprovación...esta inclinación es desordenada aunqué no constituye materia de pecado... La iglesia ama a estas personas pero no puede aceptar sus prácticas. Hay que prestar ayuda psicológica y espiritual a las personas con esta inclinación, que lo solicite. Muchos psicólogos y psiquiatras dicen, por experiencia propia que la inclinación homosexual se pude curar"

A veure si es tracta de depravacions greus com és que no constitueixen matèria de pecat i si és així de què s'han de curar? Jo no ho entenc, i vosaltres?
Supose que aquest senyor no coneix la paraula "estimar""voler""amar" i aquests mots no entenen de depravacions, jo estime el meu gos, estime el riu, els meus cactus (no psicoanalitzeu eh!) i fins i tot es pot estimar el penis o la vagina, pregunteu-li-ho al marques de Sade o a Apollinaire. En fi, que res ,que faça ell una visita a eixós psicòlegs que "por experiencia propia" (està dient-los homosexuals?) poden curar tanta incoherència.

2. Mots que descobreixen noves terres en el planeta terra. No us ho creieu? llegiu:

Dictamen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua:

"D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia...), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix «sistema lingüístic», segons la terminologia del primer estructuralisme (annex 1) represa en el Dictamen del Consell Valencià de Cultura, que figura com a preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL. Dins d’eixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló."

Crec que vora tres anys des de la creació de l'Acadèmia. Tretze acadèmics, tretze sous (podeu imaginar-vos com ) per dotze mesos a l'any, més pagues extres, despese, etc. etc. etc. I jo em vaig haver de traure la carrera amb beques, treballant i fumant celtes sense boquilla, perquè ara haja de pagar aquests saberuts de poca monta i em descobresquen un continent nou, una nova geografia.

M'enerve, hi ha vegades que m'enerve i això que solc ser una persona tranquil·la.
Almenys em queden els mots, els sincers, els bells, els que són com les plomes imaginades.

El sabor de les coses senzilles ( I )

Ma mare sempre conta que va nàixer un dia del mes de febrer, quan en el cel es barallaben els núvols i que la meua iaia li digué que en el moment d'eixir ella en aquest món va caure un llamp ferotge a uns 200 metres , just al magatzem de taronges que hi havia a vora riu. Per això ma mare cada vegada que trona li entra una por sobrenatural que la deixa muda i li fa canviar el color de la cara d'un blanc fantasmagòric.

Aquesta setmana hi va haver dos dies de tronades fortes, els llamps i els trons sembla que es divertien en jocs per nosaltres incomprensibles i deixaven la terra banyada per la pluja i la pedra.

El meu robi, no sé quan va nàixer, ni en quines circumstàncies. De fet el vaig trobar un dia , famolec i xicotiu com una boleta de neu marron.

El fet és que un d'aquest dies quan tots els habitants de la casa estavem al menjador escoltant el barull de l'aigua i la pedra sobre la teulada i el soroll estrepitós dels raigs, el meu germà digué de sobte: I la mama i el robi, on estan?

Ens vam quedar sorpresos perquè feia uns minuts els dos estaven per allí­. Començàrem a cridar-los perquè no contestava cap dels dos. Així que ens alçarem i ens vam dirigir cap al dormitori. No hi havia cap llum encesa en cap altre lloc de la casa, ni al bany, ni a les cambres de dalt. Ens encaminàrem doncs cap al dormitori dels meus pares i en encendre el llum veierem ma mare al llit, tapada fins al nas de tal manera que només sobreixien uns ulls roddons i oberts i els seus cabells blancs. A sota baix del llit poguerem veure també el morro del robi i els seus ulls rodons com a plats. Els dos muts i immòbils. Perquè us feu la idea era una cosa així .


dibuix.jpg


Ens vam posar tots a riure, els altres clar, perquè ma mare i el robi seguien igual d'immutables.

Va ser bonic i divertit alhora. Per uns moments no sabíem de preocupacions, ni de baralles, ni de tristeses. Amb tan poca cosa pots ser feliç?

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Soy Metálico

Un dia más me quedaré sentado allí
En la penunbra del jardin, alejado.
Cae la tarde y me olvidé otra vez
De tomar una determinación.
Soy metálico, en el jardín­n botánico.

Radio Futura

Hi ha moments en què el temps defuig les paraules, aquelles que he anat guardant en la caixa dels tressors, soterrada entre rierols que recórren capritxosament els jardins del meu cor.

L'aigua del meu cos, lliure, que acarona els minerals i les pedres, el coure, l'argent, l'or, el ferro, el grafit, el diamant, els nitrats, els sulfurs, el guix, la turquesa i totes aquestes que acaben en -“ita i que tant m'agraden, l'esfalerita, la calcopirita, l'halatita, la fluorita, la dolomita, la malaquita, la atzurita...

L'aigua del meu cor, lliure, que nodrix les herbes i els arbres, l'argelaga, l'arboç, l'ortiga, la flor de l'abella, la flor del pastor, la pimpinel·la, el romer blanc, la ginesta, la rosella de flor morada, l'herba d'oruga, i la blava, i la de la costurera i la campanera, la farigola i el gessamí­. La figuera, el pi, el sarce i l'om, el taronger i la pomera, el baladre i l'olivera...

El meu conreu no puc demanar-vos que el seguiu. No us ho demane.

Més enllà de tota ignota possibilitat d'hipocrecia existeix un lloc que es diu amor. Un lloc de difícil cordura, el meu camí­ en solitud. La sinceritat d'unes mans que s'enlairen volent agafar no-sé-què¨ que és possible.

No us demane que sigueu les meus mans, ni els meus braços, ni la meua veu, ni la meua ànima, ( no és això companys, no és això... ), sinó només la certesa dels vostres llavis en la meua galta, l'escalfor del votres braços fent-me companyia i un senzill i clar t'estime.

I és que de vegades no és roín ser, o sentir-nos, o semblar metà l.lics. Només és un miratge de l'ànsia.

El Manhattan del Xúquer

bega.jpg


Aquest és el nom que han decidit posar-li a unes de les poques zones que queden per urbanitzar al meu poble.

Per qui no el coneixeu us diré que era un poble bonic, d'eixos que com solem dir els valencians amb el nostre particular meninfotisme, ho té tot: muntanya, mar, riu, marjals i fins i tot un llac a punt d'extingir-se. El poble on vaig nàixer, en el qual vaig créixer i que tant té a veure amb el meu ésser se m'en va a poc a poc. No em sent especialment de cap lloc, sinó més bé em sent part dels llocs en els quals he sommiat, m'he enamorat i he plorat i és per això que estime el meu poble ja que en ell he passat la majot part de la meua vida.

Aquest poble de pescadors i llauradors va sofrir a la decàda dels 60 i 70 ,com la majoria dels pobles de la costa, l'eclossió del turisme i amb ell el bum de la construcció, una construcció irrespetuosa amb el medi i amb les persones que l'habiten. El model a seguir que es va triar va ser Benidorm. No obstant a partir dels 80 aquest model entrà en crisi, i juntament amb les construccions ,il·legals moltes vegades, que arrabassaben tot el que hi havia al voltant va fugir també el turisme primerenc de francesos, alemanys i anglesos, fins al punt que el turisme que actualment hi ha dona més fam que ganes de menjar.

Malgrat tot no puc oblidar la llibertat que el turisme portava en aquells anys al poble. Gràcies a ell vam gaudir dels primer tops-lees, de la música de Bowie, de les primeres plataformes i els primers cabells tenyits de colors. L'estiu era un constant carnaval on les discoteques i pubs no tenien res a envejar a les ciutats més capdavanteres d'Europa, tot ens arribava i nosaltres ho gaudiem ensimismats.

Ara el meu poble s'ha convertit en un lloc trist, desnaturalitzat, sense gràcia. A penes queda muntanya, el riu Xuquer es mor lentament i vessa les últimes llàgrimes cap a la mar mediterrània.
Els preus desorbitats està fent que la gent del poble busque altres llocs on viure i ja no es treballa al camp o a la mar perquè no hi dóna per a viure.

Ens preocupem de tantes coses...de la constitució europea, del plan Ibaretxe, de la llengua que parlem o no parlem..i no tenim ja quasi llocs on passejar que no siguen de pedra.
Caldria preguntar-nos fermament si el món no canvia a partir dels canvis més propers, començant per un mateix, pel barri i pel poble o ciutat on viu.

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Le Dernier Tango à Paris

ultimotangoenparis.jpg
“L’ultim tango a París és un treball carregat d’utopies, molt característic dels anys seixanta. Al principi volia fer una pel·lícula sobre la parella, sobre la relació...Volia provar que és impossible per a dos éssers humans reduir la seua soletad només a l’animalitat. Durant el dur rodatge, tanmateix, em vaig adonarque estava fent una pel·lícula sobre la soletat, és a dir, tot el contrari del que pretenia...”

B.Bertolucci


París. Maig del 68. Tan lluny en el temps i en la distància.
Un xicotet poble de la Ribera del Xuquer. El xiquets encara jugaven al carrer.
La inocència. El principi.
Utopies. Què eren?
Solitud. Quin estrany concepte.

Més tard feiem les primeres “fogines” de l’escola, a vora riu, entre canyissos i els remolins de l’assut . Entre tarongers i oliveres brillaven els ulls encara adolescents en sentir com el frec quasi-involuntari d’un altre cos despertava parts encara desconegudes.

París? El món en tot cas només arribava a València.


Més tard , els primers aplecs, el primers besos amb nom i cognoms, els primers llibres , la carn en estat pur, l’exploració, els viatges a Itaca, les passions de Passolini, Ausia March desplegant veles i vents, els primers contactes amb estraterrestre, Bowie, i ballar, ballar, ballar....

No recorde els anys que tenia quan vaig veure “El último Tango en París”. Recorde que va ser a un cineclub de València que ara ja no existeix. Recorde també que abans de poder veure-la ací, la gent feia excursions a Perpinyà i jo em preguntava quina mena de pel·lícula seria aquella. Aleshores el sexe era un acte de rebel·lia, com ho era fumar un porro, o fer-te objector de consciència. Alló meravellós era el fet de sentir-te provocador, politicament incorrecte i diferent , quan més millor.
Tothom parlava de la mantega. Quan acabí de veure la pel·lícula ni tan sols recordava si la mantega havia aparegut o no en alguna escena.
Em va impressionar des del primer minut fins a l’últim. M’impressionà París, Brando, Maria Schneider, dos persones, sense nom, sense res, només els seus cossos, la profunda necessitat de trobar-se, de fugir de la pròpia soletad a través del plaer, del sexe en estat pur, instintiu. Aquesta fou la primera impressió. Però al darrere d’aquesta atmosfera boirosa i fins i tot claustofòbica, s’amaga la tendra i vella recerca de l’home (i la dona), trobar-se un mateix, saber qui som, què hi tenim a dintre, i potser ens cal un nom que ens done la certesa dels nostres dubtes, potser el teu o tal vegada el meu.

Jeanne dispara Brando i mentre sent la mort acostant-se mira per la finestra les teulades de la més bella ciutat del món :

!TE QUIERO Y NECESITO SABER TU NOMBRE.....! !TU NOMBRE!.....!TU NOMBRE!....



De fons: L’adagio d’Albinoni (si vous plait).



http://www.blogger.com/edit-profile.do