divendres, de febrer 18, 2005

Dicotomies. ( El sabor de les coses senzilles II )

Fa dies que no passe per l’estació a veure el meu amic el vell. Fa dies que hi pense i em dic:" he d’anar encara que siga una estona". Però entre ara he de fer açò, ara he d’anar allà van passant els dies.
Tinc com una espineta clavada al cor però que no deixa de punxar-me. Sé que no tinc cap obligació d’anar-hi i és precisament per això que em punxa perquè no és cap obligació.
M’he alçat tard, com quasi sempre, I el temps se’m tira al damunt i les tasques i els compromisos van amuntegant-se, però he decidit anar-hi.

En arribar la bullícia de la gent carregada de maletes i els altaveus anunciant arribades i eixides semblava com sempre un formiguer (formiguetes, formiguetes que no paren ni descansen -¨ -¨ -¨-¨).
Vaig veure el meu amic assegut al mateix banc de sempre, com un oasi de placidesa i de tranquil·litat. Li vaig dir bon dia i em respongué amb un somriure amigable i quotidià, com si ens haguérem vist ahir. Em vaig asseure al seu costat, sense dir res. Ell tragué el tabac de bossa i començà a fer-se un cigarret amb tota la paciència del món i ensimismat en una tasca que semblava requerir tota la seua atenció.
Passaven els minuts i el silenci començà a fer-me-se incòmode. Volia dir-li alguna cosa, explicar-li que tenia ganes de veure’l però que havia tingut molta feina, que els esdeveniments últims s’havien encadenat precipitadament, que... vaig moure els llavis per emetre els sons de les excuses. Ell es girà cap a mi i em somrigué, em deixà dos terceres parts de les excuses en la boca.
Vaig comprendre que no calien, de sobte em vaig tranquilitzar, vaig estirar les cames i em deixí endur pel temps immòvil de la nua companyia, del silenci compartit i amigable. No pensava res, no veia res, només hi estava, existia, era. El vell es fumà el cigarret i en acabar s’alça i em digué: “ Que bé ens ho hem passat! M’ha agradat molt "parlar" amb tu. Fins demà! Ja és hora de dinar!” . I em va donar aquesta foto.


Em vaig quedar mirant-la, em va recordar l’assut on anava de menut quan feiem foja a l’escola. Un paratge encara mig verge ple de canyissos, arbustos i arbres. Tiràvem perdretes al riu i els peixos botaven fora de l’aigua, nadant contra corrent cap amut cap amunt...

Hui he tornat a aquest lloc, encara està el vell molí i les canyes, els horts de taronges i els peixos que encara naden cotracorrent. M’he assegut al terra sobre l’herba i he llançat pedretes al riu, ja no feien cinc o sis bots en l’aigua abans d’enfonsar-se com abans, he perdut la pràctica. M’he tombat a llarg a llarg sobre l’herba i he tancat els ulls, escoltant els remolins de l’aigua, l’herba enjugassada pel vent i els insectes que revolotegen les flors. Per un moment he pensat : No serà tot una comèdia?
Però aquest pensament s’ha esvaït de sobte, he sentit que un caragol em pugava pel braç, he migobert un ull i he vist el seu cap amb les dos antenetes mirant-me. He tancat de nou l'ull, no volia emporuguir-lo. He d’anar a classe, a les 6 tinc una reunió, he de cridar per telèfon, he d'anar a comprar... he de...el sol encara calfa el meu rostre. No! em quedaré una estoneta més.


Dicotomia: 1.Divisió en dos, bifurcació. 2. fase de la lluna en què és solament visible la meitat del seu disc. ( Diccionari Manual. Pompeu Fabra. )


http://www.blogger.com/edit-profile.do

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Ets un poeta, ets algú que agafa i s.endisnsa dins el cor i, amb molta calma,acarona suavemnt, amb la punta de la llengua, el costat esquerra, a dalt, del cor tendre de la bellessa
Ets el millor! jo vull ser la teua deixeble
Van

Tristany ha dit...

Está bé tu el teu blog, el poso amb els meus favorits i inclús el llegiré ;)

omar ha dit...

Hi ha silencis carregats de paraules, de paraules que no es diuen però que arriben al cor, com les del teu vell de l'estació. I com el teu escrit, que m'ha transportat per uns instants al món dels sentiments dolços, allà on tan bé s'hi està. Gràcies

odyseo ha dit...

Graçes... por tu visita y comentario en mi blog. Siento no poder entender totalmente tus escritos por una simple cuestión idiomática.
Salut

joan ha dit...

Van: Gràcies, em fa feliç que t'haja arribat la placidesa i la calma de les carícies de les paraules, eixe potser un dels valors que vull traure d'elles. Però només sent les carícies qui tè el cor preparat per a rebre-le's. ;) Molts besets.

Tristany: Benvingut. Home i tant que m'alegre que m'enllaces, i clar sobretot que lliges els posts per això estan. ;)

Omar: benvingut Omar. efectivament allò que volia dir era això "parlar" en "silenci". I mirà que n'és difícil això, però quan les cirscumptàncies ho fan possible, és meravellos. Gràcies pel teu comentari.

Odyseo: Bienvenido.És todo un placer recibir la visita de un narrador de imagenes. Intenté enlazar el blog para que hubiese una traducción automàtica, però las traducciones literales no sirven. Estoy viendo l aposibilidad de poder escribir la versión en castellano, peró no acabo de ver como. de todas fromas gracias por tu comentario y espero que almenos si te haya llegado un poco de mi mundo.

Ismene ha dit...

A ta mare l'he vist en el barranc de l'assut! Aix,xdona,però sempre q apareix la paraula assuta me ve al cap ixa cançoneta :s´,sí,sóc un poc infantil,ja ho sé :). Hi ha un dit q diu "parla només quan les teues paraules siguen més precioses que el silenci". De vegades el silenci és el més bonic i el millor que en ve i el q en el fons desitgem. I si aquest silenci és compartit amb una altra persona,em sembla q és un moment fins i tot màgic. Perq aquesta complicitat "silenciosa" no s'aconseguix fàcilment :).
Per cert,a mi m'encantava anar a la caseta de la marjal i posar-me a jugar pls camps i tirar pedres a la séquia que pasava per davant i quedar-me llegint baix la figuera...quins records!,sols espere q tot cntinue iwal :s.

Feies fotja??,jeje.

Molts besets.

mad ha dit...

Les teves coses senzilles d'avui són tan gustoses, tan evocadores, tanper deixar-se anar...
Ara plou, sento la remor de l'aigua picant a la barana i puc tancar els ulls i deixar-me anar, jo també... a la dicotomia d'un diumenge dolç.
Besets, molts. I llepades, més

Incomprendida ha dit...

M'acabes de transportar a les tardes de diumenge en que la meua besàvia em narrava les trepalleries que feia de xicoteta.

De tot cor, gràcies.

Marcel·lí ha dit...

Quin text més bonic...
Jo crec que aquesta sí és una amistat de debò... La amistat que no necessita justificacions ni de les coses positives ni de les negatives.
Crec també que una "conversa sense paraules" és de les més enriquidores que es pot tenir.
A mi m'agrada, en el cas de que vagi acompanyat al cinema, a la sortida tenir una "conversa" així.
Callar i pensar sobre la peli.
No sé m'ha vingut al cap i ho volia compartir amb tu.
Gràcies per escriure així i una abraçada.

El Pensador ha dit...

El millor de les visites, és tornar-les. Sé, que el que acabo de dir, sols es dóna, quan hom es troba a gust tant en rebre-les com en fer-les. Ha estat un plaer per a mi, tornar-te la visita.

joan ha dit...

Nafthy: hahaha, la cançoneta la conec molt b, jo també la cante quan em dutxe moltes vegades ;) Sí e´s molt dificil aconseguir la complicitat d'un silenci però quan es compleix és un dels moments més bonics que poden i haure. I sí feia fotja però no ho digues a ningú val ;-) Besets.

Mad: igual quan lliges açò ja estàs feta tota una Romana :-) Segur que estaves preciosa escoltant la pluja..envoltada
d'aletes i patetes blanetes. Molts besets i llepades i picadetes pera tots.

Aliena: Benviguda i gràcies a tu per la teua visita. Em fa content que t'haja fet recordar eixos moments tan feliços per a tu. "trepalleries" no coneixia la paraula, vaig a buscar-la correns´, sóc un enamorat del lèxic :-) Una abraçada.

Marcel·li: Com sempre tan certer en les paraules. Clar hi ha pocs mags com tu en saber usar-les. Jo també crec que eixa és "l'amistat". Gràcies per compartir amb mi eixe pensament, a la pròxima que vaja a veure una peli, quan isca m'asseuré i pensaré en la peli i compartiré eixe moment amb tu. :) Una abraçada.

Pensador: I quan les visites són tornades d'una manera tan cortesa i plaent és un gust acceptar-les. En tindrem més de visites segur. M'agrada visitar pensaments. :)