dissabte, de febrer 05, 2005

El Manhattan del Xúquer

bega.jpg


Aquest és el nom que han decidit posar-li a unes de les poques zones que queden per urbanitzar al meu poble.

Per qui no el coneixeu us diré que era un poble bonic, d'eixos que com solem dir els valencians amb el nostre particular meninfotisme, ho té tot: muntanya, mar, riu, marjals i fins i tot un llac a punt d'extingir-se. El poble on vaig nàixer, en el qual vaig créixer i que tant té a veure amb el meu ésser se m'en va a poc a poc. No em sent especialment de cap lloc, sinó més bé em sent part dels llocs en els quals he sommiat, m'he enamorat i he plorat i és per això que estime el meu poble ja que en ell he passat la majot part de la meua vida.

Aquest poble de pescadors i llauradors va sofrir a la decàda dels 60 i 70 ,com la majoria dels pobles de la costa, l'eclossió del turisme i amb ell el bum de la construcció, una construcció irrespetuosa amb el medi i amb les persones que l'habiten. El model a seguir que es va triar va ser Benidorm. No obstant a partir dels 80 aquest model entrà en crisi, i juntament amb les construccions ,il·legals moltes vegades, que arrabassaben tot el que hi havia al voltant va fugir també el turisme primerenc de francesos, alemanys i anglesos, fins al punt que el turisme que actualment hi ha dona més fam que ganes de menjar.

Malgrat tot no puc oblidar la llibertat que el turisme portava en aquells anys al poble. Gràcies a ell vam gaudir dels primer tops-lees, de la música de Bowie, de les primeres plataformes i els primers cabells tenyits de colors. L'estiu era un constant carnaval on les discoteques i pubs no tenien res a envejar a les ciutats més capdavanteres d'Europa, tot ens arribava i nosaltres ho gaudiem ensimismats.

Ara el meu poble s'ha convertit en un lloc trist, desnaturalitzat, sense gràcia. A penes queda muntanya, el riu Xuquer es mor lentament i vessa les últimes llàgrimes cap a la mar mediterrània.
Els preus desorbitats està fent que la gent del poble busque altres llocs on viure i ja no es treballa al camp o a la mar perquè no hi dóna per a viure.

Ens preocupem de tantes coses...de la constitució europea, del plan Ibaretxe, de la llengua que parlem o no parlem..i no tenim ja quasi llocs on passejar que no siguen de pedra.
Caldria preguntar-nos fermament si el món no canvia a partir dels canvis més propers, començant per un mateix, pel barri i pel poble o ciutat on viu.

http://www.blogger.com/edit-profile.do

8 comentaris:

muralla ha dit...

El que expliques del teu poble passa a tot arreu. A Catalunya tenim molts bons exemples: Lloret, Calella, etc. Inclús a Galicia es noten els efectes d'aquests canvis i en els últims deu anys les coses han canviat moltíssim. Tot es fa buscant els diners ràpids sense pensar en res més. És la triste realitat, i moltes vegades quan ens adonem ja no n'hi ha remei...
Petons.Muralla.

Anònim ha dit...

Llástima que les persones encarregades de construïr el "Manhattan del Xuquer" segurament no hagin estat mai a Manhattan...

D'altra banda, el risc d'agafar-li massa carinyo a algú o a un lloc és aquest: un dia t'adones que o bé de cop o bé poc a poc ha anat canviant. Si el canvi és suau i progressiu no acostuma a passar res. Si el canvi és brusc és quan acostuma a fer mal...

Marcel·lí
(http://blogs.ya.com/bohemiachampain)

mad ha dit...

Bé, suposo que és allò de "pensa globalment i actúa localment"... Es tracta de saber si encara té vigència i de si veritablement podem fer coses a la nostra escala, amb nosaltres mateixos, a casa nostra...
Ara estava -justament- afegint enllaços a la meva bitàcora animal i mirava les fotos de les espècies CITES... Quantes d'aquestes viuràn per a que els meus nets les coneguin? Em fa por la resposta...
Besets i picadetes

Ismene ha dit...

Ja sé de quin poble eres,jo visc al costat :). I si et dic la veritat,sempre m'ha agradat el teu poble,no sé el que té però sempre he desitjat viure-hi.
Però també et dic q tinguent la platja del teu poble a escassos 12 km del meu,intente no anar molt en estiu i anar a altres platges. Per què? simplement per el turisme q hi ha,per ixos q ens embruten la platja llevant-li ixa alegria q sol desprendre...i em dona ràbia vore com els edificis es mengen quasi la platja :(...no sé,em sap greu q matem un poble d'eixa manera,xq el matem.
I pl q fa a lo del Manhatan...:(,em va doldre molt quan ho vaig saber,damunt crec q es menjaran el lloc de la platja on anava jo.
Per què tan de mal? Jo crec q quan tenim ixos temporals amb riuades,és el medi i la mar que es vlen venjar...i tenen tota la raó del món.

Estima sempre el teu poble,a mi me dol no estimar-lo :(.

Besets!

RUFUS ha dit...

A vegades, creixer és morir.

Anònim ha dit...

Sòc la part del xuquer que viu a Barcelona........quanta raò tens, amic meu, i nosaltres preocupant.nos de si la princesa Leti es queda prenyada.
La natura no ven,ni menys els sentiments. Qualsevol et diria antic o ves a saber quina paraula grossa.Pero jo, el guasu, en Fred, pensem en la tibessa de les aigûes del xuquer, i la muntanya, i la tranquilitat de les teus terres valencianes, eixes que donen poetes com tu

joan ha dit...

Muralla: Jo crec que la trista relaitat, està perquè intemtem fer que deixe de ser trista, com puguem, a poc a poc. Crec que si els ciutadans ens paràrem a pensar quin tipus de vida volem la minoria es convertiria en majoria, només cal pensar de veres i tindre ganes. Sé que la teua terra (terres) també pateixen del mateix mal. Una abraçada compartida, sense diners clar, una forta abraçada senzilla i amiga. besets.

Marcel·li: has donat en la clau. Són els canvis bruscos els que fan mal, en tot. Al cap i a la fi som animals d'apaptació. Una forta abraçada també per a tu i els teus paisatges tan plens de vida.

Mad: Jo pense que si és pot pensar globalment i actuar localment encara. De fet tu ho fas, actues amb els que t'envolyen, amb eixe amor tan gran que tens i ens ompli a tots de llepadetes i picadetes tan boniques. Esperem que els nostres néts si puguen conéixer encara la meravella de la natura. Besets per atu, llepadetes per a marmota i Napoleón i picadetes pel nou amiguest.

Nafthy: :-) ja intuïa jo que estèvem molt a prop, jeje. Així que tinc una veïna bloguera. Tu pots gaudir sempre de la platja perquè sé que la respectes i ella també. Clar que estime el meu poble, i el teu, i tots. Peró m'agradaria que sabessem ser bone formiguetes i construïr per viure no per guanyar diners hipòcritament. Besets dels xuquer.

Rufus: Benvingut. Pensem en positiu i fem que céixer no siga morir sinó tot el contrari: viure. he visitat el teu blog, però no he tingut temps de deixar-te cap comentari, ho faré. salutacions.

Van: Carinyet, igual em fa si em diuen antic si amb tu, el guasu i el Fred podem fer un sopar una nit estrellada d'estiu a la vora de les aigües del xuquer, just on s'abraça amb la mar. I ballàrem, i escoltàrem plàcidament els fados que tant ens agraden en un vaixell de pescadors mentre la lluna acarona els nostres amigables i desinquets fantasmes jejeej. I ja saps qui ballarà claqué, no? Besets mab gust de maduixa i una mica de xocolaet amarg.

Fredy ha dit...

No sé ni com he arribat ací, però he vist aquest text sobre el manhatan de Xuquer i jo tambè estic indignant en el que se està fent a Cullera, que tambè es el meu poble. Estic fart de la especulació i dels despropòsits que fan ací.

Salutacions i vaig a vore que més n´hi ha per ací. M´alegra vore que n´hi ha gent de Cullera que escriu i tot.
Ja estic fart de esta merda de poble (encara que a tu t´agrade tant, està fet una merda ja)