dilluns, de febrer 07, 2005

Soy Metálico

Un dia más me quedaré sentado allí
En la penunbra del jardin, alejado.
Cae la tarde y me olvidé otra vez
De tomar una determinación.
Soy metálico, en el jardín­n botánico.

Radio Futura

Hi ha moments en què el temps defuig les paraules, aquelles que he anat guardant en la caixa dels tressors, soterrada entre rierols que recórren capritxosament els jardins del meu cor.

L'aigua del meu cos, lliure, que acarona els minerals i les pedres, el coure, l'argent, l'or, el ferro, el grafit, el diamant, els nitrats, els sulfurs, el guix, la turquesa i totes aquestes que acaben en -“ita i que tant m'agraden, l'esfalerita, la calcopirita, l'halatita, la fluorita, la dolomita, la malaquita, la atzurita...

L'aigua del meu cor, lliure, que nodrix les herbes i els arbres, l'argelaga, l'arboç, l'ortiga, la flor de l'abella, la flor del pastor, la pimpinel·la, el romer blanc, la ginesta, la rosella de flor morada, l'herba d'oruga, i la blava, i la de la costurera i la campanera, la farigola i el gessamí­. La figuera, el pi, el sarce i l'om, el taronger i la pomera, el baladre i l'olivera...

El meu conreu no puc demanar-vos que el seguiu. No us ho demane.

Més enllà de tota ignota possibilitat d'hipocrecia existeix un lloc que es diu amor. Un lloc de difícil cordura, el meu camí­ en solitud. La sinceritat d'unes mans que s'enlairen volent agafar no-sé-què¨ que és possible.

No us demane que sigueu les meus mans, ni els meus braços, ni la meua veu, ni la meua ànima, ( no és això companys, no és això... ), sinó només la certesa dels vostres llavis en la meua galta, l'escalfor del votres braços fent-me companyia i un senzill i clar t'estime.

I és que de vegades no és roín ser, o sentir-nos, o semblar metà l.lics. Només és un miratge de l'ànsia.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Metàlics, hermètics...encara que no parli gaire, et vaig seguint...un dia d'aquest quan tingui una estona et faré un enllaç a casa meva mirandamar

Ismene ha dit...

Altra vegada me quedat de pedra al llegir les teue paraules...simplement meravellós veïnet :).

comparteixc amb tu eixa aigua del cor que nodreix el taronger,el pomer...l'aigua del meu cor va cap alló q tan estime...la natura.

DEixa'mm fer-te uns puntualització:un sencill,clar i SINCER

Ismene ha dit...

(continua)

...t'estime,sempre ha de ser sincer,no creus? :).

Jo també vuic ser metàlica.

Molts besets!!

mad ha dit...

Avui t'he sentit, més que cap altre dia, molt proper, molt sincer, amb una fragilitat sòlida i conscient, però.
Molts i molts besets, avui per a tu i la teva ànsia

Anònim ha dit...

De Brisa

Pongo un beso en tu mejilla y un abrazo cálido en tu piel, seguro que llegan más :)

GreGori ha dit...

:'-)
Estem envoltats per miratges, que apareixen i desapareixen segons les nostres necessitats. Quan dormim, és quan s'esvaeix el decorat, és quan assolim eixe espai on només regna un sentiment. No metàl·lic.
Una abraçada

joan ha dit...

Mirandamar: No és necessari que parles. Parla el que tu vulgues, les teues visites són sempre benvingudes i de vegades no calen paraules per a compartir i sentir. una abraçada molt forta.

Nafthy: Gràcies, moltes gràcies, rep el teu t'estime, senzill i natural perquè sé que ix d'un cor bonic i bell, un cor al qual rega les agües del nostre riu i de la nostra mar. Un beset molt gran i espere que estigues millor i més alegre ( el que es puga ) però eixe és el meu desig.

Mad: Estimkada amiga. Graciés també per la teua solidesa, pels teus petonets `solids i fràgils. La fragilitat també és bella i bonica perquè ens fa també humans. Jo també et sent molt a prop. Besets per ayu i llepadestes i pcadetes per a tots, el meu robi també te n'envia ell també forma part del meu jardí.

Anònim ha dit...

Valencianet, de amunt valencia!
Ets un gran poeta sensible, jo tambè vull ser metàl.lica, vull acaronar la teva galta i besar la teua pell, però, si no pot ser, besaré eixa anima teua, tan reciosa que tens
Van

muralla ha dit...

M'agrada fer petons. T'envio molts, de ginesta groga i blanca que omple la meva terra, d'hortènsies blaves com turqueses que creixen per tot arreu, de les camèlies de tots els colors que floreixen ara a l'hivern, de les mimoses que creixen vora el Miño i el deixen de color d'or...dels iris que apunten en mig de l'herba; dels dofins que ens visiten a l'estiu, de la nutria que ve a menjar calamars, de les vaques d'ulls dolços...i del mar verd maragda.
T'estimo. Carminya.

elisenda ha dit...

hi havia una altra cançó sobre la negra flor, recordes? i la rodoreda, anys abans, n'havia descrita una. espero que t'agradi.

Set pous i set nits de les més llargues es van ajuntar perquè nasqués. I mil formigues van donar la vida perquè tingués el seu color i la seva mena de vernissat. Sembla un clavell arrissadíssim i amida un pam. S'obre durant setanta nits-nits: les més fosques, les més quietes, les més mortes. La busquen a les palpentes per fer-ne l'ungüent que fa patir. Aquest ungüent es posa darrere de les orelles, entre els dits dels peus, a la part interior de la cuixa esquerra... Frega fort i dorm tranquil que el mal es va fabricant tot sol. Al cap de dos dies i de dues nits et despertes amb una pena tan gran que no et deixa ni respirar. Una bella pena per a poder-te creure important; una pena de roc i de sal, una pena amarga de fetge i d'entranya profunda, una pena arrapada al coll com un clau clavat amb martell, una pena de deu mil quilòmetres, una pena que et mata el pobre cor i t'hi atura la sang perquè s'hi podreixi. Una pena que, com les penes més grosses, no es pot explicar. No la deixis fugir; si aquesta pena se n'anés, tornaries a no ser ningú.

Anònim ha dit...

Molts petons i mimos per a tu i les teves paraules carregades de sentit i tendresa...

Marcel·lí

(http://blogs.ya.com/bohemiachampain)

joan ha dit...

Brisa: I jo els rep com un tresor. I si no en vingueren més en faria el mateix si els que estan són de persones amb un cor tan bell com el teu que impregnen les paraules amb sentiments purs i sincers. Besets estimada amiga.

Gregori: que bonic el dibuixet, ets totalment tu, que bonic! Tcuanta rao tens, només quan dormim assolim eixe espai on només regana un sentiment. Per això m'agraden tant els somnis, sobretot quan en ells viuen éssers com tu i d'altres que tant estime. besets estimat amic.

Carminya: gallegiña, no he pogut evitar que em caigueren unes xixotetes llàgrimes quan he llegit el teu comentari, de felicitat clar. Quins regals més bonics els de la teua binica terra que també són del teu cor bonic. Moltes gràcies , els cuidare tots perquè ja formen part també dels meus jardins. Bicos, beixos, besets.

Elisenda: preciosa la cançó. No, no coneixia la descripció que havia fet la Mercé, i en llegir-la m'he adonat que eixa descripció només pot fer-la una dona tan sensible com ella. Però la negra flor segur que hi estavai no me n'havia adonat. Ara ja l'he trobada i no la deixaré fugir. La pena i la tristesa també són necsseràries per viure, tot necessita del seu contrari per poder sentir-nos complets i per tant vius. Benviguda i moltes gràcies, Una abraçada molt forta.

Marcel·li: amic meu,, doncs que m'ha emocionat molt les teues paraules, perquè des del primer moment que et vaig descobrir em va arribar una sensació de puresa i sinceritat enorme i em sent profundament content de comptar amb un amic com tu.

Per a tots i totes: Vull dir-vos que sempre se m'ha fet estarny aquest espai que en realitat no correspon al meu temp, que se'm fa estrany constatar els sentiments que em desperteu, però que els sent totalment certs i que formeu part de la meua vida, us estime molt a tots i a totes, i us done un bes sincer i una abraçada de cor. Gràcies a tots, em confirmeu cada dia que un altre món és possible. :)

GreGori ha dit...

:-)
Sempre ho ha estat. Simplement has gosat mirar més enllà. O mirar. Simplement.
Besets
:-)

joan ha dit...

Gregori: M'he adonat que hi havia tretze comentaris i com sóc una miqueta supersticiós...aprofite i veig els dos últims somriures que m'has deixat. I de pas els acompanye amb dos somriures meus :) :)