divendres, de febrer 11, 2005

El sabor de les coses senzilles ( I )

Ma mare sempre conta que va nàixer un dia del mes de febrer, quan en el cel es barallaben els núvols i que la meua iaia li digué que en el moment d'eixir ella en aquest món va caure un llamp ferotge a uns 200 metres , just al magatzem de taronges que hi havia a vora riu. Per això ma mare cada vegada que trona li entra una por sobrenatural que la deixa muda i li fa canviar el color de la cara d'un blanc fantasmagòric.

Aquesta setmana hi va haver dos dies de tronades fortes, els llamps i els trons sembla que es divertien en jocs per nosaltres incomprensibles i deixaven la terra banyada per la pluja i la pedra.

El meu robi, no sé quan va nàixer, ni en quines circumstàncies. De fet el vaig trobar un dia , famolec i xicotiu com una boleta de neu marron.

El fet és que un d'aquest dies quan tots els habitants de la casa estavem al menjador escoltant el barull de l'aigua i la pedra sobre la teulada i el soroll estrepitós dels raigs, el meu germà digué de sobte: I la mama i el robi, on estan?

Ens vam quedar sorpresos perquè feia uns minuts els dos estaven per allí­. Començàrem a cridar-los perquè no contestava cap dels dos. Així que ens alçarem i ens vam dirigir cap al dormitori. No hi havia cap llum encesa en cap altre lloc de la casa, ni al bany, ni a les cambres de dalt. Ens encaminàrem doncs cap al dormitori dels meus pares i en encendre el llum veierem ma mare al llit, tapada fins al nas de tal manera que només sobreixien uns ulls roddons i oberts i els seus cabells blancs. A sota baix del llit poguerem veure també el morro del robi i els seus ulls rodons com a plats. Els dos muts i immòbils. Perquè us feu la idea era una cosa així .


dibuix.jpg


Ens vam posar tots a riure, els altres clar, perquè ma mare i el robi seguien igual d'immutables.

Va ser bonic i divertit alhora. Per uns moments no sabíem de preocupacions, ni de baralles, ni de tristeses. Amb tan poca cosa pots ser feliç?

http://www.blogger.com/edit-profile.do

16 comentaris:

elisenda ha dit...

i tant si n'hi ha prou amb això... ahir em va passar una cosa semblant, sense trons, però :) simplement, un momentet de felicitat. ho deia carner: "L'aparent opacitat de la vida no és sinó un truc per dar més valor a la sorpresa imminent. Però el truc ens enganya. I per això és clàssic que la felicitat ens trobi sempre fent cara d'enzes."

una abraçada

Brisa ha dit...

Yo estoy de acuerdo cualquier cosa puede hacernos felices, quizás pq la felicidad debemos buscarla dentro de nosotros mismos y no fuera, eso es lo que marca la diferencia entre ser feliz o no serlo. Muchos besos.

muralla ha dit...

He rigut amb la teva història i més que res amb el dibuixet.
La meva mare també té molta por a les tempestes i es posa malalta quan trona.
La felicitat de les coses petites, les que no s'esperen, les que omplen el cor de tendresa, de tot aixó està feta la felicitat de l'home.
I la majoria de vegades esperem grans coses que mai arriben...
Molts petons, també pel Robin i per la teva mare. Muralla.

joan ha dit...

Elisenda: he vist que em coincidit en l'últim post, els dos hem parlat de coses senzilles i de com aquestes ens aporten la felicitat gratuïta, tal vegada l'autènctica felicitat. Carner com en moltes altres coses té la visió dels grans poetes, dels savis. I mira per on aquesta setmana jo m'he trobat com un anze :) besets.

Brisa: Clar que si, com sempre el teu cor és tan bonic i tan innat en tu que sap eixes coses. I mira que m'ho he dit jo això mateix tantes vegades. Si no sabem ser feliços amb el que som, mai podrem ser i fer feliços amb els altres. Besets estimada amiga.

Muralla: M'alegre que t'hages rigut amb nosaltres, es tractava d'això de compartir la petita felicitat que moltes vegades es reconeix en la risa. Besets per atu de part meua, del robi i de ma mare. Li he ensenyat el post i ella no entén ben bé que és açò, simplement ma mormolat perquè diu que ella no és el ninotet eixe que he dibuixat i m'he tornat a riure. beijos.

Ismene ha dit...

La vertadera felicitat és el cúmul de xicotets moment que et fan riure i oblidar-te de tot...i la pots trobar en el moment menys esperat.
La felicitat,encara q parega mentida,és el sentiment més simple q hi ha,però de vegades el volem fer més complexe i és quan la perdem.
Moment així són fantàstics.
Una barçada molt forta i besets!

Anònim ha dit...

Que bonic, mon amie, m.has fet entendri molt. Aquesta filosofia Ameleie Poulain de les coses senzilles hauriem d.estendre molt mès enllà del Xuquer i de Montserrat

Van

mad ha dit...

Si al dibuix li poses un altre bola canosa i amb dos ullassos, podriem ser la Marmota, el Mapoleón i jo, qualsevol matí...
M'has fet riure i somriure, i un xic feliç, gràcies Joan...
Fes moltes llepades al Robi i quedat amb molts besets

Anònim ha dit...

Quanta, quanta tendresa...

GreGori ha dit...

I amb una posta de sol, amb un gest, amb una paraula, amb un record... Mira, acaba d'arribar la meua Lindeta, que també va ser recollida del carrer, i també és molt poregosa, com el Robi. Vol que li conte una història senzilla... Crec que ací la tinc :-) Besets

joan ha dit...

Nafthy: Com m'agrada que gent més jove que em dorprenga tan gratament. Quanta raó tens la felicitat és un dels sentiments més simples i som nosaltres en el moment que la compliquem quan la perdem perquè si no és així , senzilla, ja no pot ser. Besets, molts besets.

Van: la meua xica de les sabates de claqué. Mira't hui a l'espill i veuràs com la senzillesa la tens enfront, una senzillesa tendra i preciosa, envoltada de paperets de cel·lofana de colosr brillants. Un muaaaacccc molt gran :-)

Mad: jajaja, vos imagine, tots tres, i m'entendrix i em fa feliç. Gràcies a tu i a marmota i napoleón, besets, llepadetes i caricietes senzilles i pures :)

Anonymus: benvingut, si t'arribat una mieuqta de tendresa és perquè també tu la tens a dintre.

Gregori: i amb un silenci, i amb capvespre i amb sourire..Besets a tu i a la Lindeta. ës si més no curiós com els animalets que recollixes sempre mantenén eixa por primitiva de l'abandó. Però ja saps tot es tracta d'aproviser com feu el petit princep amb la rosa i la rabosa. :) Espere que li agrade la història, segur que sabrás contar-li-la.

joan ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Són aquestes petites coses les que ens fan estimar més a les persones que ens envolten. Realment va ser una situació divertida o, més ben dit, còmica.

Anònim ha dit...

Vaja, no recordava que sortiria com anònim, sóc jo, en Frederic

joan ha dit...

Frederic: jajaja, això et passa per canviar de xaqueta un poc més i et poses la de l'home invisible ;)
Sí és així i moltes vegades no ens donem compte de qui ens envolta i de com pot fer-nos feliços. Una abraçada.

Marcel�l� ha dit...

La felicitat es troba en la senzillesa. �s com aquella frase de "no es m�s rico qui�n m�s dinero tiene sino quien menos precisa"...

Per cert, algunes lletres no es llegeixen b�... Ser� cosa del meu navegador?

Una abra�ada...

Marcel�l�
http://blogs.ya.com/bohemiachampain

joan ha dit...

Marcel·li: Sí és que estava intentant posar un enllaç perquè poguera traduir-se directament el blog al castellà però ha sigut un bullit havia de canviar la font i a aleshores es canviaven els caràcters ja impresos. Al final he decidit no fer-ho.
Les dites populars com quasi sempre tenen raó. Una abraçada.