dimecres, de febrer 02, 2005

Le Dernier Tango à Paris

ultimotangoenparis.jpg
“L’ultim tango a París és un treball carregat d’utopies, molt característic dels anys seixanta. Al principi volia fer una pel·lícula sobre la parella, sobre la relació...Volia provar que és impossible per a dos éssers humans reduir la seua soletad només a l’animalitat. Durant el dur rodatge, tanmateix, em vaig adonarque estava fent una pel·lícula sobre la soletat, és a dir, tot el contrari del que pretenia...”

B.Bertolucci


París. Maig del 68. Tan lluny en el temps i en la distància.
Un xicotet poble de la Ribera del Xuquer. El xiquets encara jugaven al carrer.
La inocència. El principi.
Utopies. Què eren?
Solitud. Quin estrany concepte.

Més tard feiem les primeres “fogines” de l’escola, a vora riu, entre canyissos i els remolins de l’assut . Entre tarongers i oliveres brillaven els ulls encara adolescents en sentir com el frec quasi-involuntari d’un altre cos despertava parts encara desconegudes.

París? El món en tot cas només arribava a València.


Més tard , els primers aplecs, el primers besos amb nom i cognoms, els primers llibres , la carn en estat pur, l’exploració, els viatges a Itaca, les passions de Passolini, Ausia March desplegant veles i vents, els primers contactes amb estraterrestre, Bowie, i ballar, ballar, ballar....

No recorde els anys que tenia quan vaig veure “El último Tango en París”. Recorde que va ser a un cineclub de València que ara ja no existeix. Recorde també que abans de poder veure-la ací, la gent feia excursions a Perpinyà i jo em preguntava quina mena de pel·lícula seria aquella. Aleshores el sexe era un acte de rebel·lia, com ho era fumar un porro, o fer-te objector de consciència. Alló meravellós era el fet de sentir-te provocador, politicament incorrecte i diferent , quan més millor.
Tothom parlava de la mantega. Quan acabí de veure la pel·lícula ni tan sols recordava si la mantega havia aparegut o no en alguna escena.
Em va impressionar des del primer minut fins a l’últim. M’impressionà París, Brando, Maria Schneider, dos persones, sense nom, sense res, només els seus cossos, la profunda necessitat de trobar-se, de fugir de la pròpia soletad a través del plaer, del sexe en estat pur, instintiu. Aquesta fou la primera impressió. Però al darrere d’aquesta atmosfera boirosa i fins i tot claustofòbica, s’amaga la tendra i vella recerca de l’home (i la dona), trobar-se un mateix, saber qui som, què hi tenim a dintre, i potser ens cal un nom que ens done la certesa dels nostres dubtes, potser el teu o tal vegada el meu.

Jeanne dispara Brando i mentre sent la mort acostant-se mira per la finestra les teulades de la més bella ciutat del món :

!TE QUIERO Y NECESITO SABER TU NOMBRE.....! !TU NOMBRE!.....!TU NOMBRE!....



De fons: L’adagio d’Albinoni (si vous plait).



http://www.blogger.com/edit-profile.do

8 comentaris:

Anònim ha dit...

De Brisa

Creo que la búsqueda interior no tiene época, edad, circunstancia tarde o temprano todos nos vemos abocadas a ella de una u otra forma. Un besito Joan :)

Un que passava ha dit...

No l'he vista mai, aquesta pel·lícula. Potser algun dia hauré de fer l'esforç i enfrontar-m'hi, encara que em decebi. Se n'ha parlat tant... És possible trobar aquest nom, aquesta certesa de què parles? A vegades em sento massa pessimista per creure que hi ha un sentit, i d'altres massa optimista per buscar-lo.

Anònim ha dit...

Sí, realment el tema del nom és de les coses que a mi més em va impactar de la película... Lo de la mantega, quan surt, hi caus perque és quelcom famós, però crec que és la típica escena que la gent que no entèn 100% la peli s'hi fixa i comenta...
Hi ha escenes molt impactants i diàlegs molt directes.
És una gran película d'un dels millors (i més guapos) actors de la història del cinema...

Marcel·lí

(http://blogs.ya.com/bohemiachampain)

GreGori ha dit...

No he vist la pel·lícula, però quasi preferiria no conéixer el meu vertader nom. Simbolitzaria haver arribat a un fi. A una conclusió. A un estat definit. A una estació terminal. I no sé si em complauria la idea.
Per a mi no és temps de respostes. És temps de viatge.
(Hui en dia encara està de "moda" ser transgressor, encara que no de forma tan generalitzada.)

joan ha dit...

Brisa: és veritat estimada amiga, si posarem límits a la nostra busqueda interior estaríem enganyant-nos. Compartisc les teus paraules i les ganes de seguir buscant . Besets :)

Unquepassava: benvingut :) No sé si és possible, supose que mai arribem a estar-ne del tot segurs, a mi em passa com a tu. Gràcies per la teua reflexió.

Marcel·lí: totalment d'acord amb tu, la mantega només és ingredient culinari en aquest gran banquet que és la peli. Brando un desl millors actors i del meus guapos, xD.

Gregori: El viatge no s'acaba mai. Sempre viatgem. En la peli no es tracta d'arribar a un fi. És un viatge. Com tots, pots fer-lo a soles o amb companyia, en aquest cas es tracta d'un viatge en companyia i de la necessitat de saber el nom de qui t'ha acompanyat en el viatge.
I crec que es bo ser transgressor xD però no com a moda, ací fa referència a un temps concret.
No pares de viatjar estimat amic i gaudix del viatge :) besets viatgers.

muralla ha dit...

Rapaciño: Estas parlant de la meva juventut, dels temps en que tot estava prohibit, dels que la Santa Mare Església ens tenia lligats i ben lligats...
Però parlem de la pel.lícula. Gairebé no la recordo. Sé que en va agradar, i que no la vaig trobar porno en cap moment, com l'havien venut aquells viatges més enllà dels Pirineus.

M'has fet recordar tantes coses!!! Tanta manca de llibertat!!!
Petons. Muralla.

Ismene ha dit...

La veritat és q no he vist la película...no sóc molt de cine jo :).

Eyy,jo sóc d'un pble de la Ribera!!jeje,i ben orgullossa q stic :).

Poques películes transmeteixen tant en tan poc de temps...jo crec q encara no he trobat eixa película inolvidable....

Besetsss!!

joan ha dit...

Carminya: :) vols dir que som de la mateixa època? No ho digues a ningú, jejeje. Supose que la manca de llibertat ens feia veure la vida i el món d'una altra forma i això ens feia descobrir les coses d'uan altra manera diferent, simplement diferent, però que sempre serà única. Bicos.

Nafthy: escolta que jo també estic molt orgullós de ser de poble, jajaja, i a més de la Ribera :) Trobar una peli, una? no s´´e per a mi le spelis son com els llibres i els amors, hi ha tants i de tan diferents casdacún t'aporta coses, igual le mateixes coses en si, però de formes diferents. Ei ves més al cinema..:-) besets.