dimarts, de març 15, 2005

Comu-NI-CAR

Comunicar és fer que un altre participe d’allò que posseïm, fer que siga comú a ell i a nosaltres.

La falta de comunicació o la incomunicació o la descomunicació sembla ser un mal endèmic arrossegat al llarg dels segles en les societats humanes i sobretot en aquelles més desenvolupades econòmicament i tècnica. El ritme de vida actual que portem els humans d’aquestes societats impedeix a priori , si no li dediquem els nostres esforços, posseir qualsevol cosa immaterial i espiritual ( em referisc a aquelles coses que nàixen i es crien en l’esperit) perquè majoritàriament ens dediquem a acumular i posseir coses materials. Es pot compartir un cotxe, una casa, uns pantalons? Totes aquestes coses es poden intercanviar, deixar, utilitzar , però mai compartir perquè aquestes coses no formen part de la nostra ànima són coses amb les quals convivim i ens servim d’elles per a poder descansar, desplaçar-nos, o fins i tot fer més còmodes les nostres vides. En una casa es viu, fins i tot més d’una persona, però tots tenim, el notre lloc favorit de la casa, el notre silló preferit o la nostra cambra particular on aïllar-nos quan ens és necessàri.

Socrates en el Banquet i en resposta al seu amic Agaton i al seu cant a l’Amor com allò que és bell i bo per naturalesa li respon de la següent manera:

“-Dis-me Agaton si Eros desitja la cosa que ell ama?
-Sí, clar.
-però, és posseïdor de la cosa que desitja i que ama , o no la posseïx?
-probablement no la posseïx.
-Probablement? Mira si no és ben bé necessari que a qui desitja li manque la cosa desitjada o bé que no la desitge si no li falta... Qui és fort o àgil o intel·ligent desitja ser gran, àgil o intel·ligent? Si reflexiones veuràs que allò que aquestes persones posseïxen ho tenen vulguen o no vulguen i a leshores , com podrien desitjar allò que ja tenen? En tot cas quan diem que desitgem una cosa que posseïm en el present estem dient que la volem en l’esdevenir .
- Així que qui desitja, desitja allò que no està segur de posseir, allò que no existeix en el present, allò que no té , allò que li falta” .

Quan diem que estem enamorats , que estimem desesperadament, diem que volem compartir el nostre amor amb la persona amada. Desitgem per damunt de tot compartir el nostre amor amb eixa persona. Tal vegada partim d’una premissa inconscient i equivocada, perquè si en realitat posseírem l’amor no el desitjaríem en un altre. Si no posseïm l’amor en nosaltres mateix no podem compartir-lo i si no hi ha res a compatir no pot hi haure comunicació. Caldria reflexionar profundament sobre aquesta trampa i així quan ja no necessitem ser estimats serà perquè a la fi posseÍm allò que desitjàvem i aleshores ja podrem comunicar.

23 comentaris:

Ismene ha dit...

Bé,bonic tema el d'aquest post :).

Tinc un amic q em diu q l'amore realment no existeix,simplement són sensacions irreals,encara q de vegades ens sentim a gust. Però jo crec q l'amor sí que existeix i el necessitem per a no sentir-se soles,tindre algú amb qui contar,algú amb qui parlar,comunicar-se...encara que la comunicació sol mancar.Quan manca,siga en la relació que siga,sembla que les coses es torcen i no ixen com esperavem.
Bé,em pense que me n'he anat per les branques,ho senc però últimament estic més allà que ací :S.
Espre q t'haja servit un poquet aquest comentari :).
Moltss besets i abraçades!!

Quico Ventalló ha dit...

Penso que el nostre desig d'estimar i d'ésser estimats no és altre cosa que la recerca del Paradís perdut, l'enamorament és el camí que fem cap aquest destí quimèric, cap a l'irreal miratge.Alguna font a mig camí, alguns amors trobats i perduts, alguns moments d'incerta felicitat ens enceguen i ens amaguen l´absurd del combat. Que l´amor és la plasmació máxima de la nostra impotència, el punyal de plata que va posar algún Deu a les nostres mans per que ens autoinmoléssim. Cal doncs assaborir fins la última gota de les fonts que trobem pel camí, fins exhaurir-les.

Anònim ha dit...

Ara mateix, estimat joan, estic ben marejat.
Ja no sé si estimo les pipes perquè no les posseeixo, o si les desitjo perquè n'estic enamorat, o si les posseeixo perquè me les acabo de menjar, o què...
Òstima, no m'ho podries posar més facilet?

Anònim ha dit...

Ara mateix, estimat joan, estic ben marejat.
Ja no sé si estimo les pipes perquè no les posseeixo, o si les desitjo perquè n'estic enamorat, o si les posseeixo perquè me les acabo de menjar, o què...
Òstima, no m'ho podries posar més facilet?

Anònim ha dit...

No sé si he entès bé la teva reflexió. Vols dir que hem d'estimar sense esperar ser estimats a canvi? Que hem de sentir l'amor dins nostre i que això ja ens durà a poder comunicar-nos amb la persona estimada? Perdona, però és que avui estic una mica espès.

RUFUS ha dit...

Estic d’acord amb l’últim paràgraf i m’ha recordat la lectura de més d’un místic filosofant sobre l’autenticitat dels sentiments. No tothom està preparat per estimar si no s’ha reestructurat per dins. Per altre banda el tema de tenir quelcom per deixar de desitjar-lo pot variar segons la “cosa” però estic d’acord en que tots valorem la salut quan ens posem malalts. Molt bon post.

Anònim ha dit...

També es pot estimar sense compartir gairebé res. Però ja s'assembla perillosament a la bogeria.
Una reflexió deliciosa, joan.

Anònim ha dit...

Pensant-ho bé, hi crec estar d'acord.
Si el desig l'obtens deixa de ser desig. Com a molt desitges mantenir-lo, no?
Tot i així, l'amor és potser un sentiment massa complexe o potser massa senzil com per a classificar-lo dintre d'aquesta definició.
I dic potser, eh?
Es que l'hora comença a ser una mica intempestiva.
Pero no volia anar a dormir sense llegir-te.
Un abraç.
Marcel·lí

JoanAlbor ha dit...

Nafthy: No no te n'has anat per les branques i encara que fotra així les branques formen part de l'arbre ;) Jo sí crec en l'amor, en un sentiment general i pur, vindria a ser una cosa com sentir-te a gust en tu mateix. A partir d'ahi sí pots amar una altra persona, un paisatge o un somni, perquè ho posseïxes i per tant pots compartir-ho. Besest

Tristany: Dacord amb tu amic, assaborir fins laúltima gota, però mai exahurir la font d'on naixen les passions i els sentiments perquè aleshores ens quedariem sense res a donar. I no crec que l'amor siga la plasmació màxima de la impotència, sinó més ben al contrari, la impotència és l'expressió màxima de la manca d'amor. Un beset , senyor en TRistany que tens nom de novel·la cavalleresca ;)

JoanAlbor ha dit...

Ai LLoro: Tan de bo les persones forem com tu, que no fem més que liar les cose senzilles, de vegades amb un barroquisme exsarcervat. M'ho has deixat tan fàcil que només puc dir que ara n'estic segur d'una cosa que tèstime encara que les pipes te les menges tu totes ;) picadetes .

Lloro (bis) . com ets de xarraire eh! no en tenies prou amb una que en deixes dues, jejejeje Ara el que estic marejat sóc jo. ;)

arsvirtualis ha dit...

Estimar, intercanviar, alimentar-se recíprocament, regenerar-se en la vitalitat que ens acompanya, saber-te acompanyada en el camí que vas avançant... i tantes altres coses que fan que la vida i les ganes de viure-la entren dins nostre, siguin en/amb nosaltres i embolcallin el nostre dia a dia. Això podria ser l'amor. Un bes.

arsvirtualis ha dit...

Estimar, intercanviar, alimentar-se recíprocament, regenerar-se en la vitalitat que ens acompanya, saber-te acompanyada en el camí que vas avançant... i tantes altres coses que fan que la vida i les ganes de viure-la entren dins nostre, siguin en/amb nosaltres i embolcallin el nostre dia a dia. Això podria ser l'amor. Un bes.

Anònim ha dit...

que t'agraden els noms medievals, amb reminiscències de cavallers,
dames, joglars i poemes cantats, joan? :p besets e besades

pentesilea ha dit...

sí no tenim amor a dins podem gaudir d'un cert enamorament que tindrà molt a envejar al de la gent que sí el duu ben endins...

Anònim ha dit...

He pogut! Puc posar-te un comentari, quina ilu!
Ara bé, un pèl complicat per mi a aquestes hores de la nit. Però et faré una pregunta: si ara estem a l'era de la comunicació, és a dir, quan ens és més fàcil de comunicar-nos (internet, telefon, e-mail...) perquè és també quan hi ha més incomunicació entre les persones i més persones solitàries?

Anònim ha dit...

Avui m'he dit a mi mateix, avui sí, avui podré, avui res m'ho impedirà; avui, si estàs llegint això, és que m'he pogut comunicar amb tu (que mira que arriba a estar complicat de fer-ho).
L'amor, aquell tan pur i que fa patir, no es comparteix; es dóna.
Una abraçada, Joan.

JoanAlbor ha dit...

Omar: No amic meu, tu no estaves espés, el que ho estava quan ho he escrit una miqueta era jo :) I tu ho has entés perefctament. Crec que de vegades la necessitat de sentir-nos estimats en fa creure que estimem, pero si no tenim l?amor en nosaltres no pots estimar perquè el manca l'objecte i no pots fer-li arribar a aquells o aquella que estimes el que no tens. Ho he envolicat més encara ? :) Abraçades.

Rufus: Has posat un exemple molt bo, quan estem malalts desitgem la salut, quan no tenim amor desitgem tenir-lo, i eixe desig ens fa creure que el tenim. Salut amic .

JoanAlbor ha dit...

Gregori: No hi ha cap definició absoluta per a cap concepte i molt menys per als abstractes , i les interpretacions són infinites, però crec que estaràs d'acord amb mi que per a poder compartir has de posseir allò que vols compartir-hi. El desig de tindre una cosa pot resultar un miratge que et fa sentir que ho posseeixes. Si no tens no pots donar, o compartir , la manera de fer-ho ja és una qüestió propia i singular. Ai eixe ús del pronom "s'" "s'ènamorem" s'enfilem" delata la teua comarca , jejeje . besets ;)

JoanAlbor ha dit...

Elisenda: No conec el llibre, però efectivament més que semblant és clavat. I efectivament allò dificil és acceptar que és així. Besest bells també per a tu. :)

Isnel: Si si és pot, i de fet crec que moltes vegades és així. I mira en això i enllaçant una mica en el debat que proposà el pensador sobre homes i dones, crec que en eixe sentit les dones solen fer-ho més que els homes. Amb això no vull dir que le dones estiguen boges, sinó que són més altruïstes, donar sense esparar, de vegades no és bogeria sinó precisament amor. Besets.

JoanAlbor ha dit...

Marcel·li: Com tot amic, les coses per si solen ser senzilles, i qui les fem difícls som les persones,tal vegada perquè no ens dediquem el temsp suficient per a anlitzar i reflexionar sobre el que fem i sentim. Una abraçada ben forta.

Arsvirtualis: I ser-ne conscient d'allò que ens fa feliços, perquè si no ho som si desitgem més i més no tenim temps de gaudir del que tenim ni tampoc de compartir-ho. Besos compartits. :)

JoanAlbor ha dit...

Elisenda: M'agrada i molt ;) trobar-se vol dir ésser present. L'amor trobadoresc es feia present en els versos. I l'esperit d'eixe amor trobadoresc n'era una part´essencial de al construcció social d'aleshores. El món trobadoresc catal`-occità crea una societat més "present" una quasi així com el primer municipalisme, ciutats-estat, organitzacions més properes als ciutadans. Potser amb el temps ho idealitzem , però m'agrada :) besets.

JoanAlbor ha dit...

Pentesilea: Tu saps molt de grutes i camins subterranis ;) l'enamorament efectivament seria un camií subterrani a trevñés del qual es pot arribar al fons, però el perill recau en perdres entre tantes grutes i no arribar-hi al fons. Besos.

JoanAlbor ha dit...

ja veieu Frederic, Pensador, qui anava a dir-nos que en pocs anys estaríem comunicant-nos persones que abans ens haguera sigut totalment impossible conéixer-nos. I de vegades falla, Les màquines, clar com no desitgen tant se'ls fa.

Frederic: Jo crec que perquè precissament tenim tantes coses que s'ha deixat d'investigar el que tenim a dins i per això hi ha persones solitaries, o bé perquè no hi tenen res, o bé tot al contari perquè tenen molt però no hi ha qui vulga rebre-ho.

Pensador: El que tu dius seria semblan al que diu l'elisenda, estimar suposa un altruïsme presisament per aixó perque posseir comporta necessàriament compartir, sense esperar que et donen res a canvi. Una abraçada ben comunicativa. :)