dimarts, de març 08, 2005

Dia D

Se’m fa pesat, és com si portara una càrrega al llom que pense que ja és hora de descarregar-la i de sobte arriba algun “dia de” cada any rere any i torne a portar-la al damunt.
Hui , el dia de la dona, de la dona a seques , de la dona treballadora, de la dona camperola, de la dona intel·ligent, de quina dona?

A l’atzar agraeixo tres dons:
Haver nascut dona,
De classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes
Rebel
.

Aquest preciós poema de la Maria Mercé Marçal, sempre m’ha captivat i m’ha envoltat, malgrat no ser dona. Sóc un home, biològicament el meu cos presenta una morfiologia específica que em fa pertanyer a un espècie concreta i específicament al gènere masculí.
Però si escarbe una miqueta i traspasse l’epidermis, no hi trobe res que em diferencie dels meus companys d’espècie siguen del gènere que siguen. Em moc per l’alegria, pel temor, per la bellesa, per la tristesa, per la fam, per la set, pel cansament, per les ganes de ballar, per la música, per les cames i els peus que em fan caminar.
Si em mire a l’espill , amb calma, només veig unes faccions però si m’endinse puc veure milers i milers de rostres, amb ulls verds, o blaus, o negres, amb galtes rosades o llavis petits o grans i a la vegada els veig únics i això em fa sentir la meravella de viure.

No canviaria mai aquest poema, és preciós. Però si m’agradaria que se n’escrivira un altre, perquè potser així a la fi ja no caldrien “dies de”. Els dies serien com han de ser un munt de minuts i moments per ensenyar-nos i gaudir el viure.

A l’atzar agraesc tres dons:
Haver nascut únic
Sense classe ni nació oprimida
I el tèrbol atzur de ser tres voltes
Lliure.



PD: perquè desitjar no és oblidar aquest post va dedicat a totes les dones i hòmens que han lluitat i han sacrificat part o tota la vida per tot allò bo que nosaltres podem gaudir ara. Gràcies Marmi per recordar-m'ho ;)

15 comentaris:

Ismene ha dit...

Jo coneixia aquest poema :,m'agrada molt. I estic amb tu en això de q no és sols el dia de la dona treballadora...encara q tinc costum de dir-ho.
Auquestes "llibertats" q hui en dia gaudim,se deuen a aquelles dones q es jugaren,fins ii tot,la vida...nosaltres ara reneguem molt però ens falta el valor q poseïen abans...gràcies a elles podem ser un poc més iguals.Prequè hi ha iwaltat?Queda clar q no..espere q algún dia ens donem cmpte q tots som persones,ja sigam home,dones,blancs,negres...i així acabem de tindre aquests dies...q realment ens recorden q encara no disfruten tots dels seus drets,però q no serveixen per a massa. Però crec q auest fet és una utopia...m'agradaria pensar q no :(.
Gràcies a aquelles dones q ens han fet gaudir d'algunes igualtats...encara queda camí.

Molts besets d'una doneta...encara q no treballadora :).
Abraçades!!

Anònim ha dit...

I jo agraeixo les teves paraules, els teus poemes i la teva comunicació, perquè t'expresses de meravella i expresses el sentir de molts que et llegim, joan. Agraeixo l'atzar (o no sé què) que em va dur a aquesta estació de trens tan i tan especial. Una besada.

Anònim ha dit...

Aplaudiments. D'en peu. Més Aplaudiments. Llàgrimes als ulls. Emoció. Segueixen els aplaudiments. Bravo!!!. Aplaudiments. Es baixa el teló. La gent desfila. S'aglomera a la sortida. En l'interior de cadascun dels que ho ha llegit, s'hi ha encès una llum. ... Que afortunat he estat en llegir-te.

pentesilea ha dit...

si jo escarb per sota de la meva epidermis, em puc trobar en moltes de les paraules que has dit, en l'optimisme i en el vitalisme.
:-)

Quico Ventalló ha dit...

Un poema que trobo casi insuperable és el que descriu la marxa cap a l´exili dels patriotes catalans el 1939. Corrandes de l'exili de Joan Oliver, no crec que es pugui superar:
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna , que l’esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarona amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

Anònim ha dit...

Encara cal, encara sí, recordar que les dones no tenen les mateixes possibilitats que els homes, que encara ara han de demostrar més i patir més. Que hi ha moltes dones maltractades per la voluntat de ser i que la nostra societat els dificulta el dret a ser... Perquè encara calen escrits com els teus... Perquè potser demà no, però avui encara sí. Gràcies

Anònim ha dit...

La Divisa de Marçal és perfecta per molts motius. Ella també va escriure un poema més llarg dins el volum Desglaç (1997), titulat "8 de març" (com diria aquell, it's self-explanatory).

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Però saps què? M'encanta la nova versió de Divisa... Un petó en femení

JoanAlbor ha dit...

Muralla: I a elles agraïsc, i a totes les dones que m'han ensenyat moltes vegades el valor de paraules tan necessàries com: lluita, perseverència, orgull, valentia i tantes altres. Com he posat a la pd. gràcies per recordar-m'ho. Besets amb cromosomes X,Y,J,K :)

Nafthy: A tu també gràcies per recordar-m'ho i no et poses "doneta" ets ja tota una dona, templà, bona i amb un cor molt valerós no ho dubte i de no-treballadora res, que estudiar no és treballar o què? Besets riberenca. :)

Isnel: Tan si fa si és l'atzar o l'atzur de la mar en que ens ha apropat perquè ara aquest ens unix. Gràcie a tu per les teues gotetes que van omplint-nos el cor. La besada l'hem de fer col·lectiva en aquell vaixell tan boig i tan fantàstic en què ens trobem tantes vegades :)

JoanAlbor ha dit...

Pensador: Últimamnet sempre fas que em poses roig XDD :) Afortunat jo d'haver-vos conegut i ensenyar-me cada dia coses de vosaltres. Una abraçada molt forta.

Pentesilea: T'agafeles paraules i entre els dos les repartim d'acord? L'optimisme i el vitalisme , mai els hem de perdre són les nostres armes de lluita. Besets. :)

JoanAlbor ha dit...

Tristany: la primera vegada que vaig escoltar aquest poema va ser en un aplec, uff d'això fa prou anys va ser a castelló i en boca del Llach. Se'm va posar la pell de gallina. El poema de joan Oliver és d'una força incomensurable, cada estrofa és una imatge que per si sola explora i reviu tots els sentiments de l'amor per la llibertat. Una abraçada molt forta.

Omar: totalment d'acord encara cal , en molts camps, en molts drets que hi manquen a moltes persones i que pateixen discriminacions inconscients i brutals, estic amb tu estimat amic. Gràcies a tu, una abraçada molt forta també :)

Anònim ha dit...

... I gràcies a tu per ser com ets.
I per escriure com escrius.
I per escriure el que escrius.

Anònim ha dit...

M'agrada molt que hi siguis per aqui deixant els teus escrit i els teus comentaris, sobretot en dies com aquests.
El meu email el trobaras a la meva plana web.

JoanAlbor ha dit...

Elisenda: Jo vaig descobrir la Maria Merce marçal, amb "la germana, l'estrangera" em vaig quedar prendat, perquè n'és difícil trobar algú que sapiga transmetre tabn bé les exploracions interiors des del lloc que t'ha tocat viure i sense caure en extrems irreals. Per a mi ha sabut unir els termes humà i dona perefctament. M'encanta sobretot la tercera estrofa.Una abraçada.

Gregori: Tens raó almenys en drets i molt pitjor encara en altres contrades. Totalment d'acord en què hi hagen aquest dies però que servesquen per a alguna cosa. malahuradament en la societat en que vivim nosaltres tot acaba engolit pel marquèting, per això cal reivindicar l'esperit en que van nàixer. Bissous :)

JoanAlbor ha dit...

Mad: degué ser tot un plaer tindre-la com a professora, encara que quan anavem a l'institut és normal que no tinguerem el temps que ara tenim, per a això estan les èpoques de les persones, en aquells temps teniem tantes coses al cap que tot ho feiem a glopades. Gràcies a tu per ser una dona tan propera i sòlida , malgrat que l'edat dificulte algún sentit :) (brometa de valencià, ja saps..hehehe) besets per a tu i tota la familia pajaril.

JoanAlbor ha dit...

Acollida: Gràcies atu per fer-me els dies tan alegres des del teu vaixell, amb informes tan plens de conceptes i sentiments tan profunds i d'una manera tan fresca i original. Ets una vertadera capitana. :) besets

Frderic: I a mi veure't per ací i de salt en salt. Una abraçada ben forta perquè la nuvolada s'escampe aviat. Intentaré trobar el mail, perquè el vaig buscar ahir i no el trobí. Abraçades