dijous, de març 10, 2005

Eixir de l'armari.

D’això fa tan de temps que apenes recorde les sensacions i els motius. El que queda en aquest raconet del cervell que guarda les coses passades és com un paisatge boirós en el qual de tant en tant en escampar-se la boira s’entreveuen clars-obscurs des d’on puc extreure algun record difús.

Us parlaré primer de l’armari: un lloc acollidor, reservat, fins i tot còmode. Un espai xicotet si més no, però que en aquells moments semblava il·limitat i infinit; solitari podríem dir ara, però poblat d’incipients sensacions i ignotes experiències que no estic ben segur de si era capaç de posar-los noms. Obscur potser perquè encara no sabia de l’existència dels colors. Humit però agradable com qui sura entre aigües tèbies. N’estava tan acostumat que aquest era el meu món i no en necessitava cap altre.

Arribà però un moment, un dia, un instant en que les portes s’obriren. No sé ben bé si vaig ser jo o va ser algú qui va aportar la força necessària perquè isquera. No va ser quelcom premeditat, rumiat, raonat; aleshores encara no havia viscut el suficient per posar en pràctica aquestes habilitats. Tampoc recorde ben bé si fou traumàtic, segurament sí degué ser-ho, si és que no pot resultar traumàtic descobrir de sobte móns nous, sons diferents, objectes inimaginables , rostres que mai havia vist.
No obstant em vaig deixar dur per les noves circumstàncies que segurament devien resultar-me incòmodes, portar vestits a qui sempre havia estat nu deu resultar almenys estrany. També vaig descobrir sensacions fins ara desconegudes, com el fred, o la calor que em podien aportar altres mans, altres barços, fins aleshores les úniques mans i els únics braços que m’havien tocat havien sigut els meus.

Ara des de la distància dels anys no sé encara els motius, he anat ,com es sol dir per les meues contrades, “a trompellons”. Al principi els bacs eren més freqüents, després a poc a poc comencí a apredre l’equilibri. I en això estem, assajant cada dia per aconseguir la fermesa necessaria per viure.

Les persones que em coneixen, les que han estat al meu costat des d’aleshores m’han vist anar creixent, la meua família, els meus amics i amigues d’ací, els meus amors. Però des que vaig començar aquest blog he conegut noves persones, algunes tan properes en el meu cor que he cregut convenient mostrar-me tal com vaig eixir la primera vegada. Crec que ho havia de fer i per això faig aquesta nova exida, crec que us la mereixeu perquè potser fins i tot vosaltres em conegueu o sabeu més coses de mi, del que sent i com sent que fins i tot altra gent que em veu diàriament.

Així que allà vaig . Ací em teniu tal i com vaig eixir la primera vegada.





Joanet



PD: De les meues orelletes NO està permés fer cap comentari :)

http://www.blogger.com/edit-profile.do

24 comentaris:

Anònim ha dit...

I quina mata de cabells! De les orelletes no en diré res, no, però t'hi xiuxiuejaré "gràcies per aquesta segona eixida". Un beset!

Anònim ha dit...

Molt bo, el text. Felicitats, joan!

Anònim ha dit...

I dels ullassooooos, que en puc parlaaaaar???
Puc dir alguna cosa d'aquests ullassos com faaars???
Puc dir alguna cosa d'aquesta mirada amb ganes de menjar-se el móoooon???
És que m'encantariaaaa!!!

Quico Ventalló ha dit...

Les orelletes correctes, ben fetes, carnoses, estilitzades, una per banda, res a dir. Sobre el tema de la doble sortida armarial tinc clar que per la primera s'imposa regalar-te un parell de peucs amb cinteta de seda incorporada. Respecte la segona eixida crec més adecuat algún jerseiet que t´afavoreixi, ja dirás la marca i el color. T'aviso que el groc no afavoreix gens i del verd florescent o els tons lilosos tampoc. Has de fer goig nanu ! ;)

JoanAlbor ha dit...

Elisenda: Sí ma mare quan vaig eixir diu que només treien que cabells i que volien fer-me trenes, jejeje, malahauradament amb els anys no puc pressumir de cabellera i mira que m'agraden els cabells llargs. queeeeeeeè? ah sí ja t'he setint...xiuxiuxiuxiu Besets. :)

Gregori: Tu n'as rien a dir mon petit prince ;) je t'ai vu du petit, et à plus, maintemant, tu as gagné avec le temps et tu as des cheveux d'ange :).
M'ho he passat molt bé , sempre m'ha agradat jugar i divertir-me escrivint, encara que hagen sigut coses serioses o tristes. Bisous.

JoanAlbor ha dit...

acollida: gràcies , Besets bonica.:)

LLoro: Clar que sí , però si tu ets l'amo de casa, del carrer i del corral, de la porteta de casa i de tot el campanar! Tu pots dir el que vulgues fins i tot de les meus orelles, que per això tens dos ullassos ben grans i bonics també.:)

JoanAlbor ha dit...

Tristany: jejeje, no se´perquè sabia que el primer que parlaria de les meues orelletes series tu ;) Gracies pels regals, els de la primera eixida me'ls feren tal com tu dius i els peüquets i la cinteta els tinc ben guardats per a l'eixugar de la meua descendència (si algun dia en tinc) tal com toca la tradició. pel que fa als altres doncs la veritat em fa més goig el blau o el negre, em fan més alt ;) Una abraçada

Anònim ha dit...

M'enrecorde, quan de petit m'havia amagat alguna vegada a l'armari, de l'extrany plaer que em provocava. M'ho has fet venir al cap, Joan.
Quin nen i quina persona més maca...

Anònim ha dit...

Joan, ets entranyable de debò. Quines ganes que em vénen de pentinar aquests cabellets, de mossegar aquestes orelletes i d'acaronar aquests ullassos. Ets molt gran, joan, molt... (i agafa't això de "gran" amb tot el "carinyo" del món, com no podria ser d'una altra manera després de veure els comentaris que em deixes per casa meva...). Una besada gran, gran, gran...

Anònim ha dit...

Úter: Òrgan de l’aparell reproductor femení dels mamífers encarregat de mantenir l’embrió en condicions adequades durant el seu desenvolupament, assegurar-li el nodriment i el forniment d’oxigen i eliminar-ne els catabòlits respiratoris...

Armari: Moble alt amb portes i, a dins, prestatges, penjadors, calaixons, etc, destinat a guardar llibres, roba, paraments de cuina o de taula, etc. ...

Metafòricament, t'has superat, Joan. M'afegeixo a les felicitacions de l'Acollida.

Ah!... una criatura preciosa.

Anònim ha dit...

Joan, uy uy seguro que a esa carita se le han subido los colores con tantos piropos, pero es que estás muy guapo, esa mirada creo que es una mirada que debes de conservar aún ;) una mirada limpia y que implica un corazón grande. Yo también me alegro de tus pasos de que día a día te descubras un poco más a nosotros, pq es un placer descubrirte. Un besito amigo.

JoanAlbor ha dit...

Marcel·lí: Això feies de menut? quina tendresa! I com anem avolucionant, això és la meravella de la vida. Es nota en els teus escrits eixa sensibilitat que ja hi duies a dintre i la gran persona que ets ara. Una abraçada ben forta, amic.:)

Isnel: jejeje, va em deixe que em pentines els cabells. Les meues cosines ho feien, bé em feien de tot, jajaja. Isnel tu també est molt gran, cada goteta teua és unmar immens. Gràcies, ulll ja està bé,! va mauca, muac, muac, jejeje :)

Pensador: úter versus armari. Aix``o és el que sempre m'ha fascinat de la llengua, i de la capacitat humana de transformar, de fer metafores que ens permeten crear. No he tingut la sort de saber treballar el fang o els olis, però em fa feliç, i em divertix fer-ho amb les paraules. Gràcies amic.:)

JoanAlbor ha dit...

Mad: Sí no sé que passava, jo nopodia contestar tampoc als comentaris. jajaja, què has dit? aveure espera que em lleve el parxe de l¡orella, ;) Jo si que estic content i orgullós d'haber trobat persones tan meravelloses i integres com tu. Bon cap de setmana plens de bestes i abraçades i llepadetes i picadetes :)

Brisa: Sii, no puc evitar posar-me roget, però saps , m'agrada jejeje,. Crec que sí que encara mantic eixa mirada en el fons, no pot ser mai igual que quan vam nàixer, tu saps que la vida de vegades l'enterbolix però intente mantindre-la i si s'enfosqueix pense en les persones tan increïbles i bones com tu i aleshores torne a recuperar-la. Un besets pup pup i una forta abraçada.

Anònim ha dit...

Doncs per més que em miro la foto, no entenc perquè no vols que diem res de les teves orelles, si són ben maques, com tu, de petit, de més gran, per fora i per dins. Un text preciós.

Anònim ha dit...

No m'ho puc creure, no m'ho puc creure, no m'ho puc creureeee!!!
Per fi aquesta màquina del dimoni em deixa comentar?
Vaig a provar-ho. No me'n fio gens.

Anònim ha dit...

Síiiiiiiiii!!!
Voy p'allá:
Doncs jo volia parlar d'aquests dos ulls com dues olives d'Aragó, dos grans de raïm madur, dues prunes d'aquelles que t'ennueguen la gargamella de suc i de dolçor, d'aquestes dues bombetes enceses, dos fars de cotxe (o potser de camió dels grossos), d'aquests dos fanals il·luminant totes les nits, d'aquests dos planetes del sistema solar (o d'algun altre sistema)ullant el planeta Terra per primer cop... Collons quin parell d'ulls, joan, nano!!!

Anònim ha dit...

Perdó. L'últim comentari no és de l'acollida sinó meu.
Ja sé que tu, joan, no et confondries mai però... els drets d'autor són els drets d'autor. Hum!

arsvirtualis ha dit...

Estava pensant què dimonis et van posar al davant per mirar en el moment de fer la foto.

Saps que podríem determinar una època per la manera de fer la foto d'infants?? Alguns podríem ser fins i tot clons.

Anònim ha dit...

besets, joan.
aunque no entienda, igual te siento ;))
bello bebé.
MON.

JoanAlbor ha dit...

Omar: Gràcies Omar, si ho dius tu m'ho crec, fins i tot de les orelles. Una braçada :)

Lloro: Ai sí company de volades, ja ho pots dir ja aquestes màquines del dimoni quin ensurt ens han donat! jajaja. Al principi m'havia queda't una miqueta estranyat, He dit: Ui l'Acollida que xerraire està hui, si sembla el lloro, no potser! ella que és una xica amb mesura ;) i clar eixos "piropos" tan ben dits, eixes metafores ricament angalanades per un cor tan xixotet i immens a l'hora només poden eixir d'un bec escollit pels déus per enamorar amb la praula ;) moltes gràcies. El derts d'autor són els drets d'autor sí senyor!!

JoanAlbor ha dit...

arvirtualis: jejeje,doncs la veritat ara que ho dius no sé, li hopreguntaré a ma mare, però sí es veritat el que dius, hi ha una manera exacta de fer les fotografies d'infants que determinen una època..però ara m'has deixat en un dubte existèncial ;) Besets.

JoanAlbor ha dit...

Muralla: Besets marmi, eixos ulls sempre conservaran la mateixa dolçor per a totes aquelles i aquells que tenen el do de transmetre i compartir la dolçor del seu cor. Asombrarme espero no dejar de hacerlo nunca. Gràcies a tu per ser la primera que em va batejar en aquest univers dels blogs, gairebé ets la meua padrina :) Besets Xoanciño

Mom: Tesoro, gracias por pasar, lo se, porque yo también te siento cada vez que pasas aunque no dejes comentarios por el tema de la lengua. No se como arreglar-lo, creo que la final haré el mismo blog en castellano, pero lo que no me gusta de eso es que los comentariso estarian separados y todos y todas sois iguales paar mi, y quiero teneros a todos juntos, intentaré solucionarlo.te escribo en cuantopueda. Besets ..has venido con tu nuevo carro? ;)

Ismene ha dit...

Holaaaaa,necessitava deixar-te un comenatri!! :P

Jo vuic un xiquet cm el de la foto!! (d'ací molts anys :) ),trankil,no és cap proposició indecent jeje,simplement eres molt wapet.

Moltes gràcies,gràcies per ser tan amable,perq sense conéixer-te personalment t'he agafat carinyo,m'has ajudat amb consells,m'has fet somriure,m'has fet sentir realment bé amb els teus cmentaris...moltes gràcies per ser així i per ensenyar-mos cm eres. Així et sentim més proper :).

Moltts besets i abraçades!!

JoanAlbor ha dit...

Nafthy: Gràcies a tu, per la teua alegria. De segur que tindràs un xiquet i dos (o xiquetes) i tots i totes les que vulgues molt més bonics perquè si li semblen a la mare... Déu meu ;) besets.