divendres, de febrer 25, 2005

Mil janelas (Mil finestres)

Mandei rasgar mil janelas, na alma
Para poder ver o mar de noite e de dia.
Mas andam sempre fechadas,
Porque os olhos me cegavam
De cada vez que as abria.
De luto pelos meus olhos
Também elas andam cegas
E eram feitas p’ra olhar.
Trago agora mil janelas
Inultimente rasgadas na alma
E nâo vejo o mar.
Abertas, cega-me a luz
Fechadas, falta-me o ar.
De que servem mil janelas
Se nâo posso respirar.
De que servem mil janelas
Se nâo posso ver o mar.


Tothom amaga a dintre antigues mars, nous oceans, volcans, paradissos i inferns, fins i tot terrres de ningú.

De nou en aquell tren esperant l’hora de la fugida, de la recerca, del cansament, deixa caure lentament el seu rostre entre les mans. Quines ciutats, quins carrers , quines ventures li esperen via enllà on les línies paral·les semblen convergir?

Es remou inquiet i d’una ullada rastreja el vagó que va plenant-se de bambolletes que floten per l’espai espeseït: “(cada)” ... “(hui)” ... “(què)” ... “(col·loc...) ... “(t’he de ...)” ... Tanca de nou els ulls i es deixa endur entre les bambolles. Cap a on? Cap a on? si la bambolleta “(on)” ja no té cap sentit per a aquell que ha estat entre glaciars bellugadissos i s’ha passejat pels tròpics encesos.

Es remou, es remou inquiet. Quan un ha intentat tantes vegades ser un i sempre ha deixat de ser-ho una miqueta, o molt , o tot, tan s’hi fa com de lluny te’n vages. Pensa, pensa i només es veu dispers en altres cossos, en altres cors, en altres rostres.

Normalment el moment de marxar sempre és alegre, esperançador. Normalment hauria de ser-ho, tambe l’arribada i l’acollida .Però per què no ha estat així si era això el que volia?

Aleshores obri els ulls, dos minuts per a l’eixida. És tan fàcil enlluernar-te quan mires el sol, és tan fàcil encegar-te quan només veus un sol mentre tu t’apagues.

Però no ara, no, hui ja no. Baixa correns,deixant arrere les bambolles que encara floten i el segueixen i corre més fort , més veloç, i obrí les portes, i ix al carrer, i obri la boca, i respira fort, aspira tot l’aire que pot, més del que permeten els seus pulmons i de sobte el llança fort i lluny molt lluny.

Uns cabells llargs s’enlairen per la cantonada i s’obrin voluptuosament com una cortina que deixa entreveure un ull, o potser la mar, tal vegada la llum d’un sol que no cega.



Há-de haver uma janela
Que eu possa abrir sem cegar.

Mil janelas. Cristina Branco.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

No lo entiendo todo :(
Escribes también en castellano?

Ferran Moreno ha dit...

M'agraden aquests versos que poses de Cristina Branco, no la coneixia. Hi ha d'haver una finestra que pugui obrir sense encegar-me, qui més qui menys tots busquem aquesta finestra em sembla. Qui més qui menys tots hem estat en un tren que no sabíem on ens portava, que només sabíem d'on ens allunyava.

Anònim ha dit...

El teu escrit m'ha deixat un pòsit de tristor, m'ha semblat un crit desesperat, que no desesperançat. Espero que trobis un sol que t'enlluerni sense encegar-te, que et doni escalfor sense cremar-te. Una abraçada.

JoanAlbor ha dit...

Odalys: Bienvenido auque no lo hayas entendido todo. Intentaremos arregalr el asunto de la torre de Babel ;) un abrazo.

Ferran: Sí així és la vida una constant fugida moltes vegades d'alloò que ens encega i que moltes vegades som nosaltres mateix els que ens deixem encegar. Les finestres són per poder veure cap a fora o cap a disn. Ho intentem cada dia més. Una abraçada.

Omar: Una pesrona tan sensible com tu capta l'essència de les coses perfectament. Aquest escrit com tans altres meu i d'altres blogs igual amaguen temors i alegries personals, però solen ser generals. Malgrat que això ho he viscut moltes vegades, amb el temps vas descobrint que si t'enlluerna massa o et crema, és perquè has despreciat o has oblidat el sol que tu també ets. Dos sols només poden escalfar-se mútuament combianr energies i així crear estrelles i galaxies. per ahí anem, intentat-t'ho. Una forta abraçada. :)

Anònim ha dit...

Tant de bo la trobis, aquesta finestra...

Anònim ha dit...

Per molts viatges, per molts dies exhaurits, per moltes nits privades del son reparador; per molt que un pensi haver viscut, mai serà suficient.

Anònim ha dit...

Jo he imaginat una pintura de Moscardó

Anònim ha dit...

Jo m'imagino uns cavallets de fira: volten i volten, creant la il·lusió que te'n vas a cavalcar pel món i, al capdavall, acabes sempre allà mateix. Les fugides no són res més que un miratge. Les fugides no existeixen. Els que existim som nosaltres.

Anònim ha dit...

m'ha fet recordar el meu dia de tren, o el munt de trens que m'han passat per davant dels nassos i no he pogut agafar, i els dies en que asseguda en un vagó qualsevol penso en tot el que vull fer quan arribi i no sé si mai aconseguiré... m'ha fet pensar, en allò que encara tinc massa lluny i no puc arribar a veure amb tota l'esplendor. una abraçada

Quico Ventalló ha dit...

Molt bonic el poema.

JoanAlbor ha dit...

Elisenda: ja he vist que sí que coincidim bastant :) Sí la Branco el canta i t'aconselle que la sentes té una veu única. I sí també finestres i llàgrimes, però tant de tristesa com de felicitat. besets.

Acollida: espere que sí i si no l'aconseguesc mai doncs hauré aconseguit la vida. No m'agradaria no poder obrr finestres. Una abraçada.

El Pensador: mai , mai i això sempre ho hem de tindre calr sinó malament. Una abraçada.

JoanAlbor ha dit...

Mirandamar: No conec l'obra d'aquest pintot, però clar dient-ho tu he cercat a veure i només he trobat una acuarela d'ell, uf i tan de bo si el que escric es semblara una miqueta al que ell pinta. M'ha semblat preciosa, un delicatessen. Besets.

Isniel: Tens tota la raó Isniel, sempre fugim de nosaltres encara que ho dissimulem en altres i no es pot fugir d'un mateix. Les fugides no existeixen. Besets pas fugissers.

JoanAlbor ha dit...

Gregori: Buuuuuuuuufffffffff, ben fort, ;) Gràcies amic meu.

Aina: benvinguda, els trens s'assemblen molt i també les persones que hi viatgen és un bon lloc per pensar en els dubtes, en tot allò que anhelem,.Una abraçada companya de tren.

Tristany: Gràcies, com la teua prosa mordaç. ;)