Sense paracaigudes

Si tot fos com planar esquivant corrents de vent.
Pujar cims i llançar-se , sense por.
Però no sé d’on ve aquesta esquerda que de tant en tant s’empeny en ferir. No sé perquè no arriba la paraula quan et cal sinó quan ja és buida i la carícia per a la qual fou creada és un arrap profund que obri les portes a la tristesa. De vegades a les àguiles també se’ls ferix una ala i el seu vol valent no serveix per a res contra els vents capritxosos. Potser aleshores és millor deixar-se caure, esperar que el colp siga suau i estalviar forces per guarir-se.

"Del sud, d´alla on la terra mor, d´alla on la calor, no em deixa veure el sol. Sóc del sud i el meu caminar, s´ha fet tant complicat, que ja no veig el nord. Del sud, la terra dels enganys, la terra d´amargors que sempre assequen plors. Sóc del sud, país que ja no hi és, que s´amaga del temps, dins el cor de la gent. Sóc del sud del meu cor. Sóc del sud del meu món. Sóc del sud del record, d´uns països sense nom. Sóc del sud dels sentiments. Sóc del sud de les arrels. Sóc del sud i porte als ulls, llàgrimes de lluita i futur. " (Obrint Pas i Miquel Gil)

Regal de Nadal

Hui hem tingut berenar de nadal. Tinc la sort de treballar amb amics. Alguns que ja coneixia, d’altres que han anat fent-se amics. Ara ja fa gairebé 5 anys que treballem junts, en una feina que ens agrada , en la qual ens sentim cómodes i en un projecte que ens il·lusiona. Treballem a gust perquè vívim a gust les hores que passem junts I que en són moltes al llarg de la setmana, també amb diferències que solem arreglar amb només dos minuts, un somriure, un bes o una abraçada.
Hui després de dinar hem anat corrents a arreglar-ho tot. No ens hem fet regalets del tipus “amic invisible” i eixes coses, però en un moments determinat la Fani m’ha dit:

- Us he deixat un regalet a casdascú.El teu, el tens a la teua taula.-

He anat i m’he trobat amb el meu regalet: un full de paper que acabava d’escriure. L’he llegit i li he dit que el penjaria ací.

“Una vegada la vida em va fer saltar i una vegada la vida em va fer estimar.
La vida que s’esmuny i esmicola allò que no sé dir i és com el llum petitó dels estels, dia rere dia, mentre tu, jo, ell, tots, rodem pel temps sense esbrinar-lo, sense mirar com s’allunya; dintre quatre parets, dintre quatre caixons, i que tu, i que jo, tan diferents busquem per saber, per viure. “

Mai he parlat del meu treball ací, ni dels meus companys de feina. Però aquest regal que pot semblar tan simple, està escrit des del cor. Com tot allò que jo escric de vegades en aquest blog, com tot allò que m’escric jo mateix, com tot allò que escrívim ací o en la nostra ment i que és tan senzill.Viure.
He tingut la sort de trobar amics a qui estime en aquest espai. He tingut la sort de treballar amb amics a qui estime. Aquest regal és doncs per a tots, un regal de Nadal , per tots i totes vosaltres que sou els meus amics i pels meus amics amb qui treballe, Fani, Glòria, Elvira, Gemma i els dos Fernandos (hehehe, hi ha dos) .
Potser podria viure sense diners o sense amants però no podria viure sense amics.

Gràcies per estar-hi i per ser tan diferents però tan propers.

Paraules d'amor que mai et diria

Mira que hem fet ximpleries. Mira que hem fet barbaritats. Mira que ens hem rigut com aquell dia que caiguérem del llit encesos de desig. Mira que hem insinuat, mira que hem recorregut de mil maneres el nostres cossos... i a pesar de tot,no sé perquè,sempre recordaré el primer cop que amb la mà m'acaronares la galta i em feres el primer bes.

Ja estem aciiiiiiiií !

Els he vist els darrers anys, cada cop més aviat, cada cop més perfectes en l’art de la simulació. Han tardat, però a poc a poc han anat fent-se més nombrosos. Els veig quan torne de treballar, pel camí que faig tots els dies per arribar a casa. No és un camí llarg, a penes quatre cantonades més enllà està ma casa.
Primer en vaig veure un a ca la Irene i la Conxa, dues veïnes grans que viuen soles. Fa pocs anys en arrere no solien assetjar la gent major, vagabundejaven per les cases de parelles joves i sobretot amb fills menuts, aquest solen ser les primeres víctimes innocents, més fàcils d’enganyar amb caramels i llepolies de mil colors, revestits amb cares massa alegres, sospitosament amables i acollidores. En els darrers dies se’m fa llarguíssim arribar a casa, a cada cantonada en veig més i més enfilar-se per les finestres i els balcons, fins i tot ja no esperen a les nits ni a les ombres per eixir-ne, ara ja ho fan de dia i de nit , a qualsevol hora, i alguns fins i tot no temen il·luminar-se per ser vistos, és més ho fan amb colors cridaners que s’encenen i s’apaguen en un joc maquiavèl·lic que enlluerna i disfressa les vertaderes intencions d’aquest éssers estranys. Anit quan vaig tancar les portes del treball eles faroles feien una llum prima i tremolosa, un fred obscur i tenebrós en gelava l’ànima, tenia les mans congelades i una esgarrifança em travessa el clatell, vaig sentir un alé de plàstic fregant-me el coll, una por immensa em petrifica, em caigueren les claus al terra, mentre el meu cervell intentava reaccionar donat ordres al meu cos inert, havia de fugir, havia de córrer, sabia que el tenia a pocs centímetres i no volia mirar, no volia aixecar els ulls i enfrontar-me a la realitat anguniosa d’aquell potser últim instant de la meua vida. Immediatament els records d’infantesa retornaren com un mecanisme de defensa biològic i vaig pensar que sempre havia sigut un xiquet poruc. En uns segons la seguretat retorna i amb la serenitat d’un home dret i fet aixequí els ulls cap a dalt I de sobte el vaig veure amb els ulls grocs i brillants i una boca enorme de dents afilades i monstruoses llançar-se veloçment a sobre mentre em clavava les urpes i un alé putrefacte acompanyà les últimes paraules que escoltaria mai més : Ja estem aciiiiiiiiiií!!!! En aquells segons eterns m’adoní que la pitjor amenaça de la nostra espècie és la incredulitat.

Attendez!

I què hem de dir quan els dies passen flotant sinó deixar-los córrer com si fossen cèrvols somrients o àguiles de vol suau.
Ja no voldria res més que un cel ras com un ull de peix.
Una cefetera plena de besos, la taula parada i algú que em fes l’ullet desde l’altra banda.
Aleshores no caldria dir-te : vols ballar amb mi? No, no caldria.
Et prendria la mà i les finestres volarien, i el sól es desfaria, i les parets floririen i els dies seran només el temps que dure una cançó.I serà prou. No creus?

(Fotografia de Mapplethorpe)

A la taverna del mar

“El sol començà a pondre’s en un vespre voluptuós de final d’estiu. Una mar calma acaronava el meu cos jove amb el murmuri de les ones, apropant-se el final d’un dia peresós en qué havia regnat la deixadesa dels sentits estesa sobre la sorra d’una platja aíllada i tanquil·la. L’havia estat vigilant de tant en tant quan em pegava la volta i entreobria els ulls. A pocs metres, aixecant-se de tant en tant i passejant per vora mar, cercant petxines i mullant-se el peus. Quan jo em feia un bany i en sortia veia com el seus ull recorrien cada gota de mar que es vessaba pel meu cos ple de vida. El seu, en canvi treballat pels anys, es protegia sota un parasol.
No diré que als primers instants un cert rebuig recorregué la meu ment immadura i orgullosa, la d’un cos fort i esbelt que es creu immortal en una bellesa perdurable, en el miratge natural de l’adolescència.
A poc a poc però el rebuig primerenc donà pas a la curiositat i la curiosotat a la reflexió. Em vaig mirar per primera vegada en l’espill del temps, vaig baixar de l’Olimp per adonar-me’n per primer cop del meu estat mortal. Jo també seria vell algun dia. I el meu cos ara desitjat acabaria sent només un record mantingut en fotografies, però la meua ment seguiria encara aleshores gaudint i desitjant la bellesa, la joventut i el poder ,els quals vaig posseir un dia i que veuria reflexats en altres cossos que esdevindien mites intocables.
A una mirada vaig respondre amb un somriure.L’invitació a l’apropament.Amb ell es trencava la barrera invisible que impedia qualsevol pas. Quan enderroques unes defenses falsament construïdes en el desconeixement i el la supèrbia esdevé el tracte humà i així ocorregué amb una persona amable, sàbia, serena i sensible que es deixava contagiar per l’alegria de la meua joventut i mostrava allò que també fou algún dia.
Ara sé que no era el meu cos el que cercava, la meu joventut, sinó aquella que va posseir, el record del que fou i del que sempre som.
Vaig deixar que me m’untés la crema solar pel cos. Vaig notar les seues mans tremoloses.Vaig tancar els ulls i no vaig sentir rebuig.Vaig sentir una juventud perduda, una juventud que jo també perdria, una juventud que també jo enyoraria, perquè la bellesa és immortal i malgrat que els nostres cosos enveilleixen, no ho fan els nostres ulls,ni el nostre cor.”


Dintre dels molts convencionalismes i prejudicis que existeixen en la nostra societat, sempre m’ha trsavalssat molt la marginació que se’n fa de la gent gran. El rebuig social generalitzat a les persones majors sobretot per qüestions relacionades amb els desitjos. Sempre m’ha entristit i m’ha engrescat escoltar frases com “és un guelo verd o una guela verda”. Tots i totes serem vells , millor dit els nostres cossos seran vells, però allò que experimentem quan veien I observem la bellesa seguira sent igual. Entre els molts prejudicis que existeixen sobre la gent gran hi ha sobretot aquest , el que fa refereència a la seua sexualitat que s’entén i es veu com a més condemnable. Crec que codemnar tot allò que és humà és condemnar-nos a nosaltres mateix.
Per descomptat no n’estic parlant d’imposicions ni d’ennganys, és a dir, qualsevol acte que no siga lliurement elegit per les persones que el relitzen deixà de ser humà i es converteix en un atac totalment rebutjable a l’intromissió sobre la pròpia persona.
Aquest text és un relat ficticí ,una reflexió sobre la vellesa, després de veure “The mother” http://www.zinema.com/pelicula/2004/themothe.htm de Roger Michel, película que us recomane.

Existeix la matèria gris?

L’expresident de la meua comunity (1) quan parla té no sé ben bé si un tic o una mania. A cada paràgraf hi apareixen aquestes dues paraules : “nacionalistas y radicales”.
La conjunció copulativa unix diferents categories gramaticals, en aquest cas els mots emprats poden ser adjectius o noms. Per tant si els mots emprats pel meu expresident són adjectius afirma que tots els nacionalistes són a més radicals i si els empra com a substantius vol dir que tant nacionalistes com radicals són de la mateixa “ralea” (com diuen al meu poble). Doncs bé aquest personatge polític crec que sap molt bé diferenciar que és un nom d’un adjectiu i per tant utilitza els dos mots perquè per a ell si ets nacionalista (no espanyol, clar) ets radical i a més tant si ets nacionalista com radical ets roin. El que sembla no saber és que la radicalitat no és unidireccional, es pot ser radical cap a la dreta o cap a l’esquerra, cap avant o cap arrere, fins i tot es pot ser radical sense moure’s. Hi ha res de més radical que els axiomes? (2)
La radicalitat no existeix. Com totes les paraules que defineixen conceptes abstractes pertany al món de l’abstracció, és una altra dimensió, el món de les idees. Existeix , en el sentit de realitzar una acció o un fet ,“ser radical en.” Jo puc ser radical en l’amor, en la pintura, en el cinema, en la forma de vestir-me o en el pentinat. I en això estàrem tots d’acord que cadascú és lliure d’estimar, dibuixar, vestir-se o pentinar-se com i quan vulga o quan puga.
Jo almenys no em ficaré amb ningú que li abellisca desdijunar a les 4 de la vesprada, ni l’acusaré d’intentar destruir i imposar el seu horari de desdijuni al meu ritme de vida. Però tanmateix potser que aquesta persona que desdijuna a les 4 de la vesprada amenace i coharte el meu forner perquè faça els croissants només per la vesprada impedint-me que jo puga desdijunar al matí amb els croissants que tant m’agraden, només perquè ell considera que desdijunar a la vesprada és el que ha de fer tothom simplement perquè ell ho fa.
Aleshores esdevé un fet perillós, un es fa l’amo d’un concepte de l’imaginari col·lectiu, esdevé propietari de la radicalitat, és llavors quan un deixa de ser “radical en” i esdevé “radical”. Mantenir-se inamobible i imposar els teus actes i pensaments sobre els altres, això sí és “ser radical” i el senyor Zaplana sí ho és. Ha realitzat una proesa que ni tan sols Plató va aconseguir, ell només la va intuir, mutar de matèria a concepte. El senyor Zaplana ha esdevingut concepte: “la radicalitat”.

(1) Comunity: eufemisme radical per anomenar territoris on habiten ciutadans amb trets identificadors pròpis i sentiments de pertanyença a una col·lectivitat o poble.
(2) Axioma : enunciat o proposició inicial d'un sistema deductiu, no demostable dins el mateix sistema.

Silenci

Seràs l’esguard de l’alba tan fugaç que a penes pot créixer.
Seràs per sempre bell en un temps que no és teu perquè només a mi em pertany.
Seràs cabell acaronat en la distància
i en faré dolços de mel mentre hi jugue.
Seràs tan de lluny com jo sóc per a tu
que podré agafar el teu alé entre les mans i inventar-me els sabors dels teus besos.
M’agrada veure’t passar perquè sé que mai em veus
perquè sols així esdevindràs perfecte. Jo et faré perfecte.
Tot allò que voldria que fores, tot allò que jo voldria ser només és possible si no em mires, si no em saps, si m’ignores.
Així seràs el meu desig dels diumenges a la tarda,
la meua mà que acarona onades de vent,
el meu núvol dibuixat,
la plàcida son de les nits d’estiu a la fresca,
el caramel que guarde a la butxaca.
Seràs la meua veu, la meua boca. Seràs l´únic dia, seràs la nit
Seràs la certesa, sempre. Seràs l’amor , el meu amor, l’amor secret.

Aggggg

Regirant el temps

Sempre he cregut que la poesia és el lloc exacte de l'amor. Potser perquè mai he trobat l'amor que voldria en altre lloc que no fos la poesia, fins i tot en aquelles estances on s'hi assemblava més.
Potser també per això quan era jove escrivia poesia. Ara en llig i em delecte en la perfecta comunió de les formes i le substàncies infinites.

"La poesia és un acte d'amor, és la forma més intensa de l'erotisme.Energia és passió, la
tendressa relaxant abans de l'amor i després de l'amor" . Salvador Jàfer.

Ai amor, si et trobava i no eres miratge de l'ànsia.

Et promet tan cert com et bese, que seré forma i no paraula,

que com el fang de l'escultor canvia, segons desig, anhel o tristesa,

canviaré jo amant-te, ja suau, ja fort, bellíssim com la rosa.

Regirant el temps. Primavera de 1985

Jo no vull cap Palau

Mira que m’he dit vegades: No vull escriure res sobre política . No vull escriure sobre el govern del País Valencià. No vull , no vull, no vull...però la paciència té un límit.

Demà s’inagura a presses i a correres l’últim element de l’obra faraònica per excel·lència de València, que cal recordar va ser un projecte començat pel ja molt molt antic govern anterior del PSOE valencià, i adoptat i magnificat pel ja repetitiu i pesat govern actual del PP.

Doncs bé, a banda de la valoració arquitectònica del projecte que pot agradar més o menys, a mi particularment m’agrada, ens trobem amb una fall-folla-feta-foc del lamentable i desvergonyit govern que ens toca suportar dia a dia a aquells que ens sentim, parlem i vivim en valencià. Aquells que cada vegada més ens assemblem a una reserva indigena i als quals se’ns insulta d’una manera totalment escandalosa.

Primer va ser l’Hemisfèric, amb un contingut més o menys acceptable. Per descomptat si vols escoltar el film que estan passant has de busacar quin botonet has de prémer per poder escoltar-ho en valencià perquè només te’l poses a les orelles automàticament per defecte és en castellà i a més si tens la sort que s’ha fet el doblatge i sinó et fots o bé aprofites i t’ho poses en frncés o anglés per anar practicant una miqueta.

Després el Museu de les Ciències. On ciència hi ha poca i sembla més bé una guarderia infantil on a més quan es trenca un aparell ja no cal arreglar-lo.

Hi ara per fi, el gran Palau de les arts. Per fi podrem els valencians gaudir de bons espectacles musicals i fins i tot òpera…o això pensava jo, perquè en agafar el diari em trobe amb aquest titular: ELENCO. Una cumbre de voces valencianas.
Tem llegir més. Això de “Elenco” no em sona massa bé i ja em veig al Francisco i a la filla de la Piquer actuant, però em pose a llegir el començament i diu:

“En el concierto inagural se combina voces de figuras extranjeras junto a algunos representantes de la cantera valenciana (déu parlar del València C.F?) que en buena parte se encuentran actuando desde hace años en los mejores coliseos europeos... aixxx comença a sonar-me al NODO ... bé l’estil segueix més o menys igual i passe a dir-vos la programació inagural:
Abrirá la rumana Angela Gheroghiu con la Habanera de Carmen, dirigida por Lorin Maazel.
En la segunda parte dirigirá el director valenciano Enrique García Asensió, quien ara brivar la sala a los acordes de La Revoltosa de Chapí
Elena de la Merced y el Cor de la Generalitat Valenciana marcarán con la Habanera de Don Gil de Alcalá de Manuel de Penella, parte dedicada a la zarzuela.
Miquel Ramón cantará Junto al puente de la Peña de la canción del Olvido de José serrano y después junto a Maazel, Elena de la Merced ..i no sé qui més, interpretarán Cuatro Madrigales amatorios de Joaquin Rodrigo.Intercalando con Danza de los vecinos, La Danza del molinero y la Danza Final de Falla.



No dic res ..cadascú que traga les conclusions que vulga però jo em negue a que em facen sentir un individu d’una espècie en extinció i demà aniré a la manifestació de la vesprada sobretot per dignitat.

Merci

Fa anys vaig anar a Grècia, a Atenes .Un impuls de trobar no-sé-què. Després d’una llarga setmana vaig tornar amb una estranya buidor intentant esbrinar les pedres sota les pedres.

Ara només han estat quatre dies per terres gironines i no ha calgut escarbar cap pedra.Torne amb un pastís de xocolata al cor, dolç , molt dolç.

Han estat a penes quatre dies, plens, ben plens, de passejades, de pluja, de boscos, de pedres, de mar, d’accents i de paraules, també de trucades i veus amigues i estimades a qui no he pogut veure però sí escoltar i sentir-les igualment properes. També de retrobaments esperats i inesperats i fins i tot de nous i agradables coneixences.

M’he sentit a ca meua, perquè així m’ho han fet sentir. Una casa que no és un un espai físic sinó una estança de somriures i de caricies. M’he sentit acaronat per la companyia. He descobert que una família és aquella que tu tries o aquella que et tria a tu. He aprés que un rentaplats és un gran invent. Que els amics mai arriben tard o d’hora, que arriben quan han d’arribar i això ho notes de seguida i que per estimar no cal gran cosa, simplement fer-ho.

Les ciutats i els llocs viuen quan els vius amb algú. Sé que Girona és també casa meua perquè així me l’han feta sentir i així l’he viscuda.

M’asseuré només una miqueta amb el peus penjant i em deixaré acaronar de nou . Amb les sabates negres que miren des del penyassegat la mar brava avui serena , tranquil i feliç, molt feliç perquè sé que mai em quedaré sense cobertura.

Petites vacances

Transparències (VIII) A cabotades

Què fas quan després d’un any reps una telefonada d’un número que et sona i resulta que és l’ex.. amb veu de borreguet ofegat que et diu:

-Hola sóc X... volia felicitar-te pel teu aniversari...-

Aleshores el primer que et ve al cap és dir-li:

-Perdona però t’has equivocat i encara falten unes setmanes...- i penjar-li el telèfon.

Però resulta que no li ho dius i deixes que seguesca parlant amb eixa veuta de borreguet degollat...

-Com estàs? Espere que estigues bé.Com et va el treball?. Què has fet aquestes vacances? Jo he estat no sé on .bla, bla, bla...-

I tu amb un somriure estúpid mentre comença eixir-te cada vegada més fum per les orelles i vas transformant-te en un dimoni emplomat et sorprens contestant amb la mateixa veueta de borreguet ofegat:

-Bé estic bé. M’alegre que et vaja bé. Bla.bla.bla....-

I després de gairebé 10 minuts sense escoltar ni parlar el que voldries parlar i dir, arriba el moment en que pots tallar amb un ganivet les ones electromagnètiques del mòbil i un silenci minuscul pesa tant com la matèria negra i finalment escoltes:

-Bé.M’ha agradat molt escoltar-te i parlar amb tu.-

I aleshores el fum que t’ixia per les orelles ja és un foc que et crema el cabells i llances xispes pels ulls i penges, i amb el telèfon a la mà , tot agarrotat , i ja definitivament transformat en un dels més roïns diables, explotes i et llances corrents a cercar la primera pared ben grossa que trobes per pegar-te de cabotades fins que la pared puga amb tu o tu amb ella.

Agggggggggg...Quiero ser un bote de colon y salir anunciado por la televisión......

:-) podeu riure-vos perquè si veiéreu com ha quedat la pared :)))

Amics o amants?

Havia escoltat que en el món animal també hi havía relacions homosexuals. No obstant les úniques explicacions que també n’havía escolat eren que la manca de parelles del sexe contrari per un període de temps llarg portava als animals a mantenir relacions esporàdiques amb altres membres del mateix sexe.

Hui veient un doculmental de la cadena Odissey m’he quedat totalment sorprés de la quantitat i diferents espècies animals que mantenen aquest tipus de relacions i a més amb uns comportaments que impliquen una gran complexitat més enllà del simple fet de la descàrrega de feromones.
Les parelles i relacions homosexuals entre animals és un fet documentat des de fa gairebé 200 anys però totalment obviat pels científics. Una vegada més és l’home qui gira el cap davant la realitat que l’envolta perquè els animals van a la seua i poc els importa el que en puguen pensar els hòmens.
Així hi ha exemples de realcions homosexuals tant en exemplars mascles, com femelles, des d’elefants, pingüins, lleons marins, bongos, dofins, orques, abelles o mosques i per descompat entre els primats. Abunden les realcions bisexuals, és a dir molts animals tenen relacions tant amb animals del mateix sexe com del sexe contrari sense cap problema, o bé individus amb parella del mateix sexe adopten actituds heterosexuals amb fins reproductors.
Però allò que més m’ha cridat l’atenció no és el fet que mantingueren relacions purament homosexuals sinó que molts animals arriben a mantenir una realció estable durant anys i fins i tot durant tota la seau vida i el que encara m’ha sorprés més que solen ser fidels a la seua parella mentre estan units i fins i tot adopten i crien altres criatures de la mateixa espècie que han quedat orfes.

Hi ha una anècdota molt interessant sobre uns pingüins de Humboldt (una espècie en perill d’extinció) del zoo de Bremerhaven al nort de Alemania. Hi havia 14 pingüins, 10 mascles i 4 femelles. Es van formar 7 parelles, 4 parelles heterosexuals I 3 parelles homosexuals.
La directora del zoo en veure açò va fer portar 4 femelles més per així persuadir als pingüins mascles de la seua diguen-me “elecció forçada”, però la sorpresa va ser ben gran quan els 6 exemplars que havien format parelles homosexuals obviaren la presència de les femelles. Algú podria pensar que aquesta conducta bé determinada pel cautiveri però s’ha comprovat que també ocorre quan els animals estan en llibertat.

Els Macacos japonesos són una comunitat on les relacions de parella entre les femelles (cosa prou normal també entre les lleones) són força comunes i segons els darrers estudis aquestes relacions no s’estableixen per la manca d’individus mascles ni per cridar l’atenció dels mascles o per mantenir un estatus de defensa més alt sinó simplement per plaer.

Els Monobos són uns primats més propers encara a la espècie humana que els ximpanzés. Viuen al Zaire i s’han fet famosos perquè practiquen “l’amor lliure” tenen relacions a totes hores i indistintament amb exemplars del mateix sexe o del sexe contrari, de major o menor edat i a més copulen cara a cara (és l’unic animal que ho fa a banda de l’home), hi ha que canvien frenèticament de parella sexual i hi ha altres que mantenen llargues relacions de parella. Normalment quan més activitat sexual hi ha en un grup és quan manquen els aliments. Els monobos cerquen menjar i ho fan d’una manera ben curiosa. Fan l’amor amb l’exemplar que té menjar, li donen plaer i aquest comparteix després el menjar amb el company, és a dir davant d’un conflicte (la manca de menjar) “fan l’amor i no la guerra”.

També és freqüent que parelles homosexuals de monobos adopten i crien els fills orfes i sobretot fan una cosa (igual que els altres grups d’animals on també hi ha de parelles homosexuals) que hauriem de fer els humans, no es discriminen.En la mateixa comunitat conviuen homosexuals, bisexuals i heterosexuals sense que els importe gens qui fa l’amor amb qui.

Mentides i dubtes

Quatre anys després de l'11S seguim sense saber què va passar exactament i qui va dur a terme aquell atemptat que ha marcat un abans i un després en l'ordre mundial.

Us recomane la lectura del post de Gatopardo "EX MINISTRO ALEMÁN DE DEFENSA AFIRMA QUE LA CIA ESTUVO IMPLICADA EN LOS ATENTADOS DEL 11-S"

i el post de Nihilismo Innecesario "¿AL QAEDA NO EXISTE? "

Val la pena llegir-los detingudament.

Una immensitat de mar

Una immensitat de mar.
Una immensitat que oprimeix sense causar dolor només pot ser la gravetat del dies.Quan t’alces de matí i vas flotant al lavabo i camines pels carrers coneguts rodejat de gent desconeguda i de sobte et trobes amb aquell banc del parc del teu barri on t’asseies esperant l’amic o l’amat.
T’asseus de bell nou a un cantó del banc mentre acarones els vius records d’un somriure.
Una immensitat de somriure.
Una immensitat de sabors dintre d’una mesura de paper plena de llepolies només pot ser un poema.
Mires el cel i respires l’aire bullint que arriba als pulmons a trevés de les fulles dels arbres mudant-se al groc.
Una immensitat de cel.
Una immensitat de cel només pot ser xicotets cristalls que reflecteixen oasis. Els miratges deliciosos de l’ànima quan es sent lliure.
Més enllà, sobre els penyassegats, escoltes les ones que remouen corrents submarines que criden a cau d’orella els mots primerencs d’un adormit origen.
El far solitari és només la referència que entre tu i la mar hi ha una falsa solidesa.
Res és real sinó versemblant. Només cal fer el primer pas, posar un peu sobre l’aigua, després l’altre i caminar, caminar sobre la mar.
I sentir.
Una immensitat d’escuma, una immensitat de mar.

Oficis i beneficis. Tòpics.

Com últimament n’estic avorrit de la política i els (des)amors he decidit seguir el camí traçat pel meu amic Tristany a qui d’ara endavant consideraré el meu mestre virtual i he decidit calfar-me el cap en coses molt més interessants.

Així que mentre encamine la tornada a la feina i intente deixar de fumar, bé millor dit pense intentar deixar de fumar, he anat a l’estanc del meu barri i una de les dues senyores que regenten l’establiment m’ha regalat una samarreta d’un roig escadalós amb la inscripció en lletres arial negres i ben grans que diu “Les estanqueres del Raval”. Mentre veia la samarreta que no pense posar-me perquè no m’agrada el roig per a vestir i a més han fet talla única XXL on poden cabre 4 o 5 joans junts, m’ha vingut al cap aquella peli del Eloy de la Iglesia.


I pensant, pensant he arribat a la conclusió que la majoria d’estancs estan regits per dones. I a més dones de trets físics prominents I una miqueta descarades com diuen al meu poble.
I pensant, pensant, també he arribat a la conclusió que una de les activitats més agradables i que més efectuem al llarg del dia és lligar. Clar , ara ja no, però si pensem en no fa molts anys enrrere la majoria de la clientela d’un estanc eren homes. O bé l’estanquera era un reclam per vendre més o bé l’estanquera utilitzava el seu treball per poder trobar un bon partit o un bon amant mentre treballava.
Clar que si açò fos cert aleshores els homes tindrien com a treball més considerat i en gran nombre el de despatxar en una tenda de roba íntima de dones, però en realitat conec poques tendes de roba íntima femenina regentada per homes.
Ara que fins fa poc un dels treballs més preuats pels homes d'questes terres era treballar d'encarregat d'un magatzem de taronges, on s'hi trobava rodejat de nombroses i joves xiques. D'amors, amants i drames hi ha per fer-ne un fum de telenovel·les.

Seguisc pensant... i ara si pense en l’homosexualitat i en concret la masculina , el treball que desenvolupen un major nombre de gais masculins sol ser el de perruquer (sempre segons el que es diu). Però mireu per on solen ser perruquers de dones i no de homes, cosa que no m’acaba de quadrar, ja que sí ho entendria si fora una dona gai.

En fi a banda d’aquest tòpics no podem obviar que els humans no deixem de tenir instints puraments biològics molt marcats. El fet de la selecció natural com en totes les espècies animals pot dur-nos inconscientment a cercar una feia on les nostres possibilitats de triar entre un major nombre de possibles parelles siga més probable i menys competitiva. Si no perquè un gai s’apunta a l’exercit o a las juventudes del pp?

Hi ha per tant treballs més marcadament masculins o femenins? Cerquem un treball dintre de les posibilitats, que a més d’un benefici econòmic ens permeta poder escollir entre un major nombre de possibles parelles?

I ja sabeu la dita a qui no té treball, el dimoni li’n dóna... i sí és el dimoni....

Amors particulars

A veure, si quan vols dir només abraça’m parles pels colzes i quan em desitges fas acudits horribles, per què collons em mires així? Sort que mai m’ha pegat per la beguda però hui he vist que hi ha oferta de wiski al supermercat. Baixaré i potser em passe com a les pelis i entre les fileres de pastes, fruites i verdures, prop dels ultracongelats, es creuen dos carrets carregats d’ampolles d’alcohol... i quan vages a buscar-me ensenyant la meua foto a les caixeres dient que sóc el teu amic i no el teu amant seguiras mentint perquè elles no sabran llegir entre línies.

FOCS

Quan de menuts jugàvem amb el foc recorde que les persones majors, sobretot les nostres mares o àvies ens deien : No jugueu amb el foc que us pixareu al llit.

Espantat pels continus i desastrossos incedis que estan produint-se, la major part dels quals són provocats, no he pogut estar-me d’intentar almenys saber per què hi ha gent que incedia boscos. Ës clar que hi ha casos (potser més dels que arribem a saber) que són provocats intencionalment per interessos econòmics però un gran nombre d’ells els provoquen persones. I què els mou a fer aquests actes?

Pixar-se al damunt és un acte, un impuls incontrolat. Pel que sembla cremar també ho és, o almenys així ho diuen els experts.

La piromania és un transtorn mental que els experts inclouen dintre de les manies esquizodepressives, juntament amb altres trantorns impulsius con la ludopatía o la cleptomania.
Una mania es caracteritza per una hiperactivitat física que produeix un alt grau de satisfacció i eufòria extrema. Sempre segons els experts en salut mental els piròmans solen ser persones melancòliques, sicòpates, esquizofrènics, paranoics i fins i tot poden ser persones epilèptiques.

La fascinació pel foc és un fet normal però com en quasi totes les coses una fascinació placentera pot arribar a desenvolupar una fascinació malaltissa, desenvolupar un descontrol repetitiu de l’impuls de provocar un incendi que acaba convertint-se en una conducta patològica.

Els piròmans estan molt interessat no només per produir el foc sinó també per com extingir-los, per això sol ser normal que aquests acaben sent descoberts ja que se’ls veu repetidament en tots els incendis que provoquen. En països on hi ha cossos de bombers voluntaris és freqüent que el mateix piròman siga un dels voluntaris del grup, fins i tot el més interssat , el més disposat.

Em pregunte si en països menys desenvolupats, on les societats són menys ocioses que les nostres i existeix una vinculació més directa amb la natura i els problemes diaris, on el temps de cada dia té un sentit primordial existeixen piròmans. Em pregunte si, com en moltes altres manies i coses per l’estil, els piròmans no són res més que el producte d’una societat malalta que no fa res per reconduirse i reflexionar sobre el que produeix.