El temps passa i passa i passa. Massa temps sense dir res, massa temps sense deixar senyal o signes. No està bé això. Sobretot per aquelles i aquells amb qui durant un bon temps de la meua vida hem estat units per ací, llegint-nos i sentint-nos. Us demane perdó, perquè no tot és virtual ni molt menys, ens preocupem , pensem, fins i tot enyorem a aquells i aquelles amb qui hem estat compartint i convivint.
Supose que ha arribat el moment de dir-ne alguna cosa, després de rumiar-ho bé, és hora de decissions.
De la mateixa manera que vaig arribar als blogs, per fortuits atzars, crec que ara he de deixar-los. Ha arribat un nou moment en què la vida em reclama per altres camins. No obstant sempre estareu amb mi totes i tots que heu omplert una part molt important de la meua vida i que en seguiu formant part d'ella. Potser ara des d'una altra finestra. Aquesta però no està tancada del tot. Potser l'Estació tornarà algun dia al trànsit atrafegat d'altres dies o potser no. Potser em trobeu en un altre lloc perquè la febra d'escriure i de llegir i de conéixer no desapareix i tornarà a reviscolar ben segur.
L'altre dia en un seminari sobre "Intercanvi de coneixeixements" en el marc d'uan escola d'estiu, en el sopar, vam fer un intercanvi. casdascú havia de donar alguna cosa a alguna altra persona, el que fos, un caramel, un pensament, una andromina... i a mi em van donar un paperet amb un pensament. Quan el vaig llegir vaig pensar que m'havien endosat una bona feina.
"El secret per a viure en pau amb tothom, consisteix en l'art de comprendre a cadascú segons la seua pròpia individualitat"
No recorde qui n'és l'autor d'aquest pensament.
Però ara pense que no és tan difícil i que gràces a tots vosaltres, als vostres escrits , als vostres comentaris he anat aprenent aquest art.
Gràcies i fins aviat.
dilluns, de juliol 10, 2006
dissabte, d’abril 29, 2006
Un gra
Tinc un gra de sorra sobre la mà.
Lleuger com una ploma,
més gran que un món.
Pensava que eres tu ,
els teus llavis sobre el palmell
que es feien bes intensionat.
I ara tanque la mà ben forta perquè no t’esmunyes
venes avall cap a desert ignot i no pugues esborrar aquest petit i últim oasi.
Com faré per no trair aquest gra de sorra?
Com voldria deixar-te a la vora de la mar
perquè fosses igual als altres
i no tornar a trobar-te,
ni reconéixer-te,
ni veure’t mai més malgrat que embogira.
Tinc un gra de sorra, un petit gra de sorra, tan meu, tan meu.
Lleuger com una ploma,
més gran que un món.
Pensava que eres tu ,
els teus llavis sobre el palmell
que es feien bes intensionat.
I ara tanque la mà ben forta perquè no t’esmunyes
venes avall cap a desert ignot i no pugues esborrar aquest petit i últim oasi.
Com faré per no trair aquest gra de sorra?
Com voldria deixar-te a la vora de la mar
perquè fosses igual als altres
i no tornar a trobar-te,
ni reconéixer-te,
ni veure’t mai més malgrat que embogira.
Tinc un gra de sorra, un petit gra de sorra, tan meu, tan meu.
Per a Brisa
Si acceptem els altres tal com són i sabem perdonar-los , per què ens costa tant acceptar-nos i perdonar-nos nosaltres mateix?
divendres, de març 24, 2006
Per l'esperança
Sóc nacionalista. Estime el meu país. No perquè haja nascut ací sinó perquè he crescut ací i he anat fent-me amb els seus paisatges de tarongers, de camps d’arròs i d’horts, de muntanyes menudes i de riberes verdes. Aquesta és la geografia que conec, que he anat fent meua com hagués pogut anar fent meua la blancor immensa dels glàciars o la grogor daurada de les estepes.
Sóc nacionalista. Estime la meua llengua. No perquè siga meua, sinó perquè he anat plorant, estimant i sabent envoltat d’ ésses sonores, perquè m’he escrit amb grafies que em semblen carícies quan les dibuixe com la ce trencada que és com una abraçada. Aquesta és la meu llengua i els meus signes com haguessen pogut ser meus els sons aspirats d’altres llengües i els dibuixos d’altres alfabets.
No puc fer res per evitar-ho, ni vull, ans al contrari, ho consideré bo i positiu. No sentir-me proper a qui i el que m’envolta suposaria haver-me convertit en un ésser individualista i tancat. No ho vull, m’agrada riure, parlar, menjar, passejar i estimar juntament a algú o alguna cosa.
El meu país no són unes línies dibuixades en un paper, el meu país és la proximitat en les coincidències socials amb qui i el que m’envolta, el meu país s’assembla més al poble i un poble és la gent, és cadascun dels éssers que viuen i treballen en una part del planeta on visc, cadascun d’ells, un per un , pensen igual o diferent que jo, i al costat hi ha més pobles més semblants o menys en costums o llengua, amb més persones que pensen igual o diferent que jo.
Però de vegades les persones no volem veure més enllà del que volem veure. No volem mirar ni cap arrere, ni cap avant. Si mirem cap arrere és molt fàcil adornar-se que els països, les nacions o els pobles (tant s’hi val el nom) han anat canviant de formes, extenent-se o creant-se, reformant-se o inventat-se al llarg de la hitòria. Amb guerres i conquistes ,amb tractacs i matrimonis o amb pactes i acords. De vegades les persones utilitzem amb tan poca behemència les nostres paraules que convertim en axiomes o veritats universals allò que simplement és un no-res en el temps. De vegades les persones diem “tota la vida” quan en realitat hauríem de dir “el que porte jo viscut”. I què és “la nostra vida” sinó un no-res en la Vida.
En la vida gairebé tot té un preu, gairebé. Però el preu el posem nosaltres.
Un país pot tenir un preu valuosíssim per alguns,fins i tot el preu més alt. Potser hi ha certa raó en això, l’estima et du a valorar les coses que vols, però se’ns oblida que un país no és res sinó hi viuen persones, que qui fa el país és cadascuna de les persones que hi conviuen. És el valor que li donem a cada vida que conforma un país el que fa que un país valga més o menys i no el quilometres o l’amplada o la llargària que tinga.
Sóc nacionalista perquè estime el meu país, la meua llengua, però sobretot perquè per a mi la vida de les persones sí té preu, el preu més alt, de qualsevol persona de qualsevol poble, país o nació i si per salvar-ne una sola d’ella he de pagar un preu polític que canvie, faça , desfaça o establesca noves línies en un mapa el pagaria sense cap dubte. Tan malvat és matar per un país com deixar que maten per ell.
Espere que davant l’esperança que se’ns obri, i sense que ens ature ni ens cegue el profit polític que es puga traure en saber per què o com o gràcies a què s’ha arribat a aquesta situació, aquells que tenen les possibilitats de tirar endavant un procés que estalvie el sofriment de les persones sàpiguen valorar bé quin és el preu de la Vida.
Sóc nacionalista. Estime la meua llengua. No perquè siga meua, sinó perquè he anat plorant, estimant i sabent envoltat d’ ésses sonores, perquè m’he escrit amb grafies que em semblen carícies quan les dibuixe com la ce trencada que és com una abraçada. Aquesta és la meu llengua i els meus signes com haguessen pogut ser meus els sons aspirats d’altres llengües i els dibuixos d’altres alfabets.
No puc fer res per evitar-ho, ni vull, ans al contrari, ho consideré bo i positiu. No sentir-me proper a qui i el que m’envolta suposaria haver-me convertit en un ésser individualista i tancat. No ho vull, m’agrada riure, parlar, menjar, passejar i estimar juntament a algú o alguna cosa.
El meu país no són unes línies dibuixades en un paper, el meu país és la proximitat en les coincidències socials amb qui i el que m’envolta, el meu país s’assembla més al poble i un poble és la gent, és cadascun dels éssers que viuen i treballen en una part del planeta on visc, cadascun d’ells, un per un , pensen igual o diferent que jo, i al costat hi ha més pobles més semblants o menys en costums o llengua, amb més persones que pensen igual o diferent que jo.
Però de vegades les persones no volem veure més enllà del que volem veure. No volem mirar ni cap arrere, ni cap avant. Si mirem cap arrere és molt fàcil adornar-se que els països, les nacions o els pobles (tant s’hi val el nom) han anat canviant de formes, extenent-se o creant-se, reformant-se o inventat-se al llarg de la hitòria. Amb guerres i conquistes ,amb tractacs i matrimonis o amb pactes i acords. De vegades les persones utilitzem amb tan poca behemència les nostres paraules que convertim en axiomes o veritats universals allò que simplement és un no-res en el temps. De vegades les persones diem “tota la vida” quan en realitat hauríem de dir “el que porte jo viscut”. I què és “la nostra vida” sinó un no-res en la Vida.
En la vida gairebé tot té un preu, gairebé. Però el preu el posem nosaltres.
Un país pot tenir un preu valuosíssim per alguns,fins i tot el preu més alt. Potser hi ha certa raó en això, l’estima et du a valorar les coses que vols, però se’ns oblida que un país no és res sinó hi viuen persones, que qui fa el país és cadascuna de les persones que hi conviuen. És el valor que li donem a cada vida que conforma un país el que fa que un país valga més o menys i no el quilometres o l’amplada o la llargària que tinga.
Sóc nacionalista perquè estime el meu país, la meua llengua, però sobretot perquè per a mi la vida de les persones sí té preu, el preu més alt, de qualsevol persona de qualsevol poble, país o nació i si per salvar-ne una sola d’ella he de pagar un preu polític que canvie, faça , desfaça o establesca noves línies en un mapa el pagaria sense cap dubte. Tan malvat és matar per un país com deixar que maten per ell.
Espere que davant l’esperança que se’ns obri, i sense que ens ature ni ens cegue el profit polític que es puga traure en saber per què o com o gràcies a què s’ha arribat a aquesta situació, aquells que tenen les possibilitats de tirar endavant un procés que estalvie el sofriment de les persones sàpiguen valorar bé quin és el preu de la Vida.
dimecres, de març 08, 2006
De vegades se'ns oblida donar les gràcies
Perquè és tan fàcil que em dones la mà, la vull. Perquè és tan fàcil que em faces un bes, el vull. Perquè t’és tan fàcil regalar una llàgrima, la vull. Perquè t’és tan fàcil defendre’m, ho vull. Perquè sé que a tu, de vegades, encara no t’és tan fàcil, et vull. Et vull així, diferent, et vull així, semblant, et vull així, intentant comprendre’t, tal com jo em voldré quan també em trobe.
Gràcies
divendres, de febrer 24, 2006
Creure
Preguntar-se si es creu en alguna cosa resulta un exercici temerari, almenys per a mi, i sobretot per la possible resposta.
Tanta por em fa arribar a respondre que a la fi no crec en res fermament com que crec en alguna cosa amb tota la fermesa.
De fet tant l’una com l’altra em semblem un intent de fugir dels llimbs, un intent de viatge cap al cel o l’infern. La dificultat és troba en esbrinar quina de les dues respostes t’obri la porta del cel o de l’infern. Tasca força complicada per aquells que no tenim potser la sabiduria necessària per enllestir-la.
Així doncs, trobe encertat deixar aquesta tasca en les paraules d’aquells que han indagat en la pròpia naturalesa del seu ésser per milers de camins i senderols i que han fet de la seua vida una recerca constant de la resposta més senzilla i més fugissera de totes. Qui i què som. Deixe en la reflexió més íntima de cadascú les primeres paraules amb què em trobí quan vaig obrir per primer cop el Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, un geni sens dubte de la paraula i del pensament, i que per molt que les llija una i altra vegada sempre em produeix el mateix sentiment: una mena de desassossec. Tal vegada aquesta siga la resposta. Tal vegada viure només és un constant desassossec.
“ Vaig nàixer en un temps en què la majoria dels joves havien perdut la creença en Déu, per la mateixa raó que els seus avantpassats l’havien tinguda-sense saber per què. I aleshores, com que l’esperit humà tendeix naturalment a criticar perquè sent, I no perquè pensa, la majoria d’aquest joves va triar la Humanitat com a succedani de Déu. Pertany, però, a aquella espècie d’homes que estan sempre al marge d’allò a què pertanyen, i no veuen només la multitud de la qual són, sinó també els grans espais que hi ha al costat. Per això ni vaig abandonar Déu tan amplament com ells, ni vaig acceptar mai la Humanitat. Vaig considerar que Déu, essent improbable, podria ser, i podria per tant haver de ser adorat; però com la Humanitat, essent una simple idea biològica, i que no significava res més que l’espècie animal humana, no era més digna d’adoració que qualsevol altra espècie animal. Aquest culte a la Humanitat, amb els seus ritus de Llibertat i Igualtat, em va semblar sempre una reviviscència dels cultes antics, en què animals eren com déus, i els déus tenien cap d’animals.
Així, no sabent creure en déu, i no podent creure en una suma d’animals, vaig restar, com altres al marge de la gent, en aquella distància de tot que comunament s’anomena decadència. La decadència és la pèrdua total de la inconsciència; perquè la inconsciència és el fonament de la vida. El cor, si pogués pensar, s’aturaria.”
Així comença el primer dels apartats , Autobiografia sense fets, que componen aquesta extensa i inacabada obra personal de Bernardo Soares , un ajudant comptable a la ciutat de Lisboa, autor fictici d’aquest llibre, el més Pessoa de tots els seus heterònims. Un univers constant en expansió, mutable en cada lectura. És un d’aquest llibres que pots llegir-lo com vols, tot d’una tirada, a trossos, linealment o simplement obrint-lo a l’atzar i que de cap de les maneres et deixà indiferent, és més t’espenta d’una manera frenètica a la reflexió i la riquesa del pensament.
La traducció al català de Gabriel Sampol i Nicolau Dols és una molt bona traducció. El llibre està editat en Quaderns Crema .
No sé si està traduït al castellà però supose que sí.
Tanta por em fa arribar a respondre que a la fi no crec en res fermament com que crec en alguna cosa amb tota la fermesa.
De fet tant l’una com l’altra em semblem un intent de fugir dels llimbs, un intent de viatge cap al cel o l’infern. La dificultat és troba en esbrinar quina de les dues respostes t’obri la porta del cel o de l’infern. Tasca força complicada per aquells que no tenim potser la sabiduria necessària per enllestir-la.
Així doncs, trobe encertat deixar aquesta tasca en les paraules d’aquells que han indagat en la pròpia naturalesa del seu ésser per milers de camins i senderols i que han fet de la seua vida una recerca constant de la resposta més senzilla i més fugissera de totes. Qui i què som. Deixe en la reflexió més íntima de cadascú les primeres paraules amb què em trobí quan vaig obrir per primer cop el Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, un geni sens dubte de la paraula i del pensament, i que per molt que les llija una i altra vegada sempre em produeix el mateix sentiment: una mena de desassossec. Tal vegada aquesta siga la resposta. Tal vegada viure només és un constant desassossec.
“ Vaig nàixer en un temps en què la majoria dels joves havien perdut la creença en Déu, per la mateixa raó que els seus avantpassats l’havien tinguda-sense saber per què. I aleshores, com que l’esperit humà tendeix naturalment a criticar perquè sent, I no perquè pensa, la majoria d’aquest joves va triar la Humanitat com a succedani de Déu. Pertany, però, a aquella espècie d’homes que estan sempre al marge d’allò a què pertanyen, i no veuen només la multitud de la qual són, sinó també els grans espais que hi ha al costat. Per això ni vaig abandonar Déu tan amplament com ells, ni vaig acceptar mai la Humanitat. Vaig considerar que Déu, essent improbable, podria ser, i podria per tant haver de ser adorat; però com la Humanitat, essent una simple idea biològica, i que no significava res més que l’espècie animal humana, no era més digna d’adoració que qualsevol altra espècie animal. Aquest culte a la Humanitat, amb els seus ritus de Llibertat i Igualtat, em va semblar sempre una reviviscència dels cultes antics, en què animals eren com déus, i els déus tenien cap d’animals.
Així, no sabent creure en déu, i no podent creure en una suma d’animals, vaig restar, com altres al marge de la gent, en aquella distància de tot que comunament s’anomena decadència. La decadència és la pèrdua total de la inconsciència; perquè la inconsciència és el fonament de la vida. El cor, si pogués pensar, s’aturaria.”
Així comença el primer dels apartats , Autobiografia sense fets, que componen aquesta extensa i inacabada obra personal de Bernardo Soares , un ajudant comptable a la ciutat de Lisboa, autor fictici d’aquest llibre, el més Pessoa de tots els seus heterònims. Un univers constant en expansió, mutable en cada lectura. És un d’aquest llibres que pots llegir-lo com vols, tot d’una tirada, a trossos, linealment o simplement obrint-lo a l’atzar i que de cap de les maneres et deixà indiferent, és més t’espenta d’una manera frenètica a la reflexió i la riquesa del pensament.
La traducció al català de Gabriel Sampol i Nicolau Dols és una molt bona traducció. El llibre està editat en Quaderns Crema .
No sé si està traduït al castellà però supose que sí.
divendres, de febrer 17, 2006
Sempre, amb un somriue.
- Vinga au! va vinga que ja és tard i encara no hem sopat!- Aixxx, sempre olorant! Quan ixes ja no vols tornar. Mira que ets capdenano! Ara cap a l'era. Hui vols anar a l'era. Ara et rebolcaràs per le brosses i la mare ens mormolarà. Si t'he llavat aquest matí!
- No , fes el favor eh! no em mires així, que així fas el que vols amb mi. Si ja ho diuen els psicòlegs que els animalets feu trampa. Que feu eixa miradeta per fer-nos xantatge emocional.
ja ho sé ! ja ho sé! que tu has estat tot el dia a casa i jo no. Però què et creus que estava pasturant?...i ara?i ara? però es pot saber on vas? Mira jo m'assec ací, ala! fes el que vulgues!
I ara? ara ja no vols anar? ..va deixa'm , va que no tinc ganes de jugar , que estic cansat.. vinga va! va...
Hui em passejat de nou per l'era, com sempre, com cada dia quan m'esperaves després de treballar a la porta de casa. Hem jugat amb el caragols . Hem caminat junts a poc a poc perquè les meues passes últimament eren massa llargues perquè poguesses agafar-me com abans. Massa llargues per a tu però també més curtes per a mi. Hem crescut junts , tu més ràpidament que jo .Potser massa ràpid per a mi però així és la mesura del temps de cadascú.
Hui em passejat de nou junts, com ho hem fet i ho farem sempre.
- Vinga au! anem!...aixx i és que a la fi sempre em fas somriure.
Mad. No saps com de bé m'han fet les teues paraules i sentir-te al meu costat. Un bes. T'estime.
diumenge, de gener 22, 2006
Signes
De cansament, d'impaciència, de desfici, de massa dubtes. Signes que es redueixen a punts suspensius i d'interrogació. Això vindria a ser un tex així:
... ? ... ? ...? ...? ... ? ...? ...
Això vol dir que el temps em demana reflexió, donar-me respostes, aclarir alguns passos, prendre algunes decissions.
Aquesta Estació, crec que mai es tancarà, sempre hi ha trens que entren i ixen amb mercaderies massa valuoses com per deixar-les perdre.
Quan els punts suspensius i els signes d'interrogació tornen a convertir-se en paraules tornaré.
Mentrestrant seguiré vistant-vos, reposant i gaudint a ca vostra, acompanyant-vos amb veu o en silenci . Una abraçada ben forta.
... ? ... ? ...? ...? ... ? ...? ...
Això vol dir que el temps em demana reflexió, donar-me respostes, aclarir alguns passos, prendre algunes decissions.
Aquesta Estació, crec que mai es tancarà, sempre hi ha trens que entren i ixen amb mercaderies massa valuoses com per deixar-les perdre.
Quan els punts suspensius i els signes d'interrogació tornen a convertir-se en paraules tornaré.
Mentrestrant seguiré vistant-vos, reposant i gaudint a ca vostra, acompanyant-vos amb veu o en silenci . Una abraçada ben forta.
dijous, de gener 12, 2006
I si sí, i si no?
Em perd un somriure. Ho sé. Em perd i llance ben lluny qualsevol bri de sensatesa, d’anys, de maduresa, de seny, de raó.
M’enfonse amb una mirada. Ho sé. M’enfonse i m’ofegue endut per corretns capritxosos, sense rumb, sense destí, sense arribada.
Discernir entre allò que és i allò que volem que siga resulta una tasca àrdua i complicada. Tendim a pensar com a cert allò que voldríem que fóra, i fins i tot quan hi ha signes evidents del contrari els rebutgem sense cap mirament substituint-los per aquells altres signes moltes vegades intuïts i desitjats.
Un somriure pot ser moltes coses. Una mostra d’amabilitat, una reacció immediata a l’estat d’ànim de la persona, un tic i , és clar, també pot ser una insinuació.
Quan ens atrau algú obvíem (in)conscientment? totes les altres possibilitats i prenem com a única vàlida aquella que volem .
Enamorar-se és un parany que un mateix construeix la majoria de vegades. Estimar algú esdevé així sovint la realització de la necessitat d’estimar.
Estimar és una necessitat sana i saludable si tenim ben present que el fet en si d’estimar ja ens pot fer feliços. Però el que sol passar és que la necessitat d’estimar sol amagar la vertadera necessitat, la d’ésser estimat.
Estimar és un acte voluntari i lliure. Hom pot estimar qualsevol persona, animal o cosa, però la nostra pròpia volença no deu ni pot fer que els altres ens estimen. Ès una cosa tan òbvia que tothom sap i se n’adona. Però ai las! L’acceptem?
Quan escolte cançons o llig o veig històries d’amors sublims sempre hi ha una entrega total de l’amant vers l’amat, sembla que donar-se totalment és la mostra més súblim de l’amor “sin ti no soy nada” diu una cançò.
Trobar la claretat i el punt exacte en què hom ho és tot i es veu a ell mateix amb la persona estimada és quan m’atreviria a dir amb contundència que estimem. Només hem de canviar el xip i passar del “sense tu no sóc res” al “amb tu sóc tot”. Però clar ningú ha dit que siga fàcil.
M’estremeix però sentir-me complet envoltat d’uns braços que sé no meus. Potser això és l’amor que apareix i que no dura. Potser per això els poetes mai deixen d’escriure a l’enyorança perquè només el record d’un mateix marca la distància exacta que em pot fer estremir en pensar en els teus braços sense que el meu propi desig confonga estremir amb estrenyir.
M’enfonse amb una mirada. Ho sé. M’enfonse i m’ofegue endut per corretns capritxosos, sense rumb, sense destí, sense arribada.
Discernir entre allò que és i allò que volem que siga resulta una tasca àrdua i complicada. Tendim a pensar com a cert allò que voldríem que fóra, i fins i tot quan hi ha signes evidents del contrari els rebutgem sense cap mirament substituint-los per aquells altres signes moltes vegades intuïts i desitjats.
Un somriure pot ser moltes coses. Una mostra d’amabilitat, una reacció immediata a l’estat d’ànim de la persona, un tic i , és clar, també pot ser una insinuació.
Quan ens atrau algú obvíem (in)conscientment? totes les altres possibilitats i prenem com a única vàlida aquella que volem .
Enamorar-se és un parany que un mateix construeix la majoria de vegades. Estimar algú esdevé així sovint la realització de la necessitat d’estimar.
Estimar és una necessitat sana i saludable si tenim ben present que el fet en si d’estimar ja ens pot fer feliços. Però el que sol passar és que la necessitat d’estimar sol amagar la vertadera necessitat, la d’ésser estimat.
Estimar és un acte voluntari i lliure. Hom pot estimar qualsevol persona, animal o cosa, però la nostra pròpia volença no deu ni pot fer que els altres ens estimen. Ès una cosa tan òbvia que tothom sap i se n’adona. Però ai las! L’acceptem?
Quan escolte cançons o llig o veig històries d’amors sublims sempre hi ha una entrega total de l’amant vers l’amat, sembla que donar-se totalment és la mostra més súblim de l’amor “sin ti no soy nada” diu una cançò.
Trobar la claretat i el punt exacte en què hom ho és tot i es veu a ell mateix amb la persona estimada és quan m’atreviria a dir amb contundència que estimem. Només hem de canviar el xip i passar del “sense tu no sóc res” al “amb tu sóc tot”. Però clar ningú ha dit que siga fàcil.
M’estremeix però sentir-me complet envoltat d’uns braços que sé no meus. Potser això és l’amor que apareix i que no dura. Potser per això els poetes mai deixen d’escriure a l’enyorança perquè només el record d’un mateix marca la distància exacta que em pot fer estremir en pensar en els teus braços sense que el meu propi desig confonga estremir amb estrenyir.
divendres, de gener 06, 2006
Un any de la nostra vida
Com cada matí després de d'esmorzar anava a la vella estació de trens. Li agradava seure en el banc i veure el tràfec de gents que pujava i baixava. Observaba meravellat tot aquell bullici de gent i maletes, els panells d'arribades i sortides a diferents ciutats i llocs on mai havia anat. Les cares i les vestimentes de la gent, els gestos de les mans quan s'acomiadaven o les abraçades emotives dels reencontres. Tot aquest món condensat en un espai tancat però obert als infinits viatges.
Per a qui “ja no creia en els Déus, perquè la raó i el temps els havia fet totalment improbables, ni en la Humanitat que només es reduïa a una sèrie de canvis biològics inestables”, l'únic dèlit que conformava els seus dies era observar i esbrinar des del repós que li oferia el banc de l'estació allò que fa moure les persones. El moviment immediat i natural.
Es fixà en una dona, inquieta i amb els ulls brillants que escodrinyaven constantment el panell d'arribades i les vies buides que hi quedaven. Quin tren esparava? A qui, o què esperava? O simplement no esperava res?.
Una espècie de soneguera s'imposa sobre ell i dolçament li feu tancar el ulls. En la tardor d'un temps ja molt allunyat veie de nou aquell xic jove i ben plantat amb una maleta pobra i gairebé buida que agafava el primer tren de la seua atzarosa vida. Durant uns segons es deixa portar per la magnificència de la joventut i un somriure feu tremolar els seus llavis.
El xiulet d'un tren que eixia el despertà i ràpidament escrutà l'andana. La dona ja no hi era. Havia agafat algun tren, o tal vegada havia arribat qui esperava?
S'alçà del banc i caminà cap a casa, era ja quasi l'hora de fer el dinar. Avuí faria un bon dinar.
Sempre esperem o sempre marxem, a pesar que de vegades ens sentim immòbils.
Aquest post va ser el primer que vaig escriure ara fa 1 any. Quan vaig obrir l’estació. Abans havía obert un altre blog “Grossissant.Paraules encadenades”, que a penes durà 3 mesos. Mai hagués pogut pensar que gràcies a l’estació aquests 365 dies hagen estat tan especials i fructifers. He rigut, he plorat, m’he deleitat, me sorprés, m’he entendrit, he descobert, he jugat, he aprés, he conegut, m’he esborronat I he viatjat per mil mons, tots únics I especials, els vostres. No sé si algun dia se me n’aniran les paraules o simplement considere que no tinc res a dir en eixe moment, però això sí, sé que tots i totes qui heu estat, heu vingut i heu anat en aquesta estació formeu part de la meua vida. I a ella agraesc haver-vos conegut. Va per vosaltres: 1 any de la nostra vida
Per a qui “ja no creia en els Déus, perquè la raó i el temps els havia fet totalment improbables, ni en la Humanitat que només es reduïa a una sèrie de canvis biològics inestables”, l'únic dèlit que conformava els seus dies era observar i esbrinar des del repós que li oferia el banc de l'estació allò que fa moure les persones. El moviment immediat i natural.
Es fixà en una dona, inquieta i amb els ulls brillants que escodrinyaven constantment el panell d'arribades i les vies buides que hi quedaven. Quin tren esparava? A qui, o què esperava? O simplement no esperava res?.
Una espècie de soneguera s'imposa sobre ell i dolçament li feu tancar el ulls. En la tardor d'un temps ja molt allunyat veie de nou aquell xic jove i ben plantat amb una maleta pobra i gairebé buida que agafava el primer tren de la seua atzarosa vida. Durant uns segons es deixa portar per la magnificència de la joventut i un somriure feu tremolar els seus llavis.
El xiulet d'un tren que eixia el despertà i ràpidament escrutà l'andana. La dona ja no hi era. Havia agafat algun tren, o tal vegada havia arribat qui esperava?
S'alçà del banc i caminà cap a casa, era ja quasi l'hora de fer el dinar. Avuí faria un bon dinar.
Sempre esperem o sempre marxem, a pesar que de vegades ens sentim immòbils.
Aquest post va ser el primer que vaig escriure ara fa 1 any. Quan vaig obrir l’estació. Abans havía obert un altre blog “Grossissant.Paraules encadenades”, que a penes durà 3 mesos. Mai hagués pogut pensar que gràcies a l’estació aquests 365 dies hagen estat tan especials i fructifers. He rigut, he plorat, m’he deleitat, me sorprés, m’he entendrit, he descobert, he jugat, he aprés, he conegut, m’he esborronat I he viatjat per mil mons, tots únics I especials, els vostres. No sé si algun dia se me n’aniran les paraules o simplement considere que no tinc res a dir en eixe moment, però això sí, sé que tots i totes qui heu estat, heu vingut i heu anat en aquesta estació formeu part de la meua vida. I a ella agraesc haver-vos conegut. Va per vosaltres: 1 any de la nostra vida
diumenge, de gener 01, 2006
La primera llum
"La primera llum de l'any té una força molt especial. Veure-la arribar, tot caminant entre la solitud i el silenci d'aquella primera hora, pot semblar poc més que un símbol, però és magnífic"
I tens tota la raó Martí, sobretot quan eixa solitud és tan plena :)
I tens tota la raó Martí, sobretot quan eixa solitud és tan plena :)
dimarts, de desembre 27, 2005
Sense paracaigudes
Si tot fos com planar esquivant corrents de vent.
Pujar cims i llançar-se , sense por.
Però no sé d’on ve aquesta esquerda que de tant en tant s’empeny en ferir. No sé perquè no arriba la paraula quan et cal sinó quan ja és buida i la carícia per a la qual fou creada és un arrap profund que obri les portes a la tristesa. De vegades a les àguiles també se’ls ferix una ala i el seu vol valent no serveix per a res contra els vents capritxosos. Potser aleshores és millor deixar-se caure, esperar que el colp siga suau i estalviar forces per guarir-se.
Pujar cims i llançar-se , sense por.
Però no sé d’on ve aquesta esquerda que de tant en tant s’empeny en ferir. No sé perquè no arriba la paraula quan et cal sinó quan ja és buida i la carícia per a la qual fou creada és un arrap profund que obri les portes a la tristesa. De vegades a les àguiles també se’ls ferix una ala i el seu vol valent no serveix per a res contra els vents capritxosos. Potser aleshores és millor deixar-se caure, esperar que el colp siga suau i estalviar forces per guarir-se.
"Del sud, d´alla on la terra mor, d´alla on la calor, no em deixa veure el sol. Sóc del sud i el meu caminar, s´ha fet tant complicat, que ja no veig el nord. Del sud, la terra dels enganys, la terra d´amargors que sempre assequen plors. Sóc del sud, país que ja no hi és, que s´amaga del temps, dins el cor de la gent. Sóc del sud del meu cor. Sóc del sud del meu món. Sóc del sud del record, d´uns països sense nom. Sóc del sud dels sentiments. Sóc del sud de les arrels. Sóc del sud i porte als ulls, llàgrimes de lluita i futur. " (Obrint Pas i Miquel Gil)
dijous, de desembre 22, 2005
Regal de Nadal
Hui hem tingut berenar de nadal. Tinc la sort de treballar amb amics. Alguns que ja coneixia, d’altres que han anat fent-se amics. Ara ja fa gairebé 5 anys que treballem junts, en una feina que ens agrada , en la qual ens sentim cómodes i en un projecte que ens il·lusiona. Treballem a gust perquè vívim a gust les hores que passem junts I que en són moltes al llarg de la setmana, també amb diferències que solem arreglar amb només dos minuts, un somriure, un bes o una abraçada.
Hui després de dinar hem anat corrents a arreglar-ho tot. No ens hem fet regalets del tipus “amic invisible” i eixes coses, però en un moments determinat la Fani m’ha dit:
- Us he deixat un regalet a casdascú.El teu, el tens a la teua taula.-
He anat i m’he trobat amb el meu regalet: un full de paper que acabava d’escriure. L’he llegit i li he dit que el penjaria ací.
“Una vegada la vida em va fer saltar i una vegada la vida em va fer estimar.
La vida que s’esmuny i esmicola allò que no sé dir i és com el llum petitó dels estels, dia rere dia, mentre tu, jo, ell, tots, rodem pel temps sense esbrinar-lo, sense mirar com s’allunya; dintre quatre parets, dintre quatre caixons, i que tu, i que jo, tan diferents busquem per saber, per viure. “
Mai he parlat del meu treball ací, ni dels meus companys de feina. Però aquest regal que pot semblar tan simple, està escrit des del cor. Com tot allò que jo escric de vegades en aquest blog, com tot allò que m’escric jo mateix, com tot allò que escrívim ací o en la nostra ment i que és tan senzill.Viure.
He tingut la sort de trobar amics a qui estime en aquest espai. He tingut la sort de treballar amb amics a qui estime. Aquest regal és doncs per a tots, un regal de Nadal , per tots i totes vosaltres que sou els meus amics i pels meus amics amb qui treballe, Fani, Glòria, Elvira, Gemma i els dos Fernandos (hehehe, hi ha dos) .
Potser podria viure sense diners o sense amants però no podria viure sense amics.
Gràcies per estar-hi i per ser tan diferents però tan propers.
Hui després de dinar hem anat corrents a arreglar-ho tot. No ens hem fet regalets del tipus “amic invisible” i eixes coses, però en un moments determinat la Fani m’ha dit:
- Us he deixat un regalet a casdascú.El teu, el tens a la teua taula.-
He anat i m’he trobat amb el meu regalet: un full de paper que acabava d’escriure. L’he llegit i li he dit que el penjaria ací.
“Una vegada la vida em va fer saltar i una vegada la vida em va fer estimar.
La vida que s’esmuny i esmicola allò que no sé dir i és com el llum petitó dels estels, dia rere dia, mentre tu, jo, ell, tots, rodem pel temps sense esbrinar-lo, sense mirar com s’allunya; dintre quatre parets, dintre quatre caixons, i que tu, i que jo, tan diferents busquem per saber, per viure. “
Mai he parlat del meu treball ací, ni dels meus companys de feina. Però aquest regal que pot semblar tan simple, està escrit des del cor. Com tot allò que jo escric de vegades en aquest blog, com tot allò que m’escric jo mateix, com tot allò que escrívim ací o en la nostra ment i que és tan senzill.Viure.
He tingut la sort de trobar amics a qui estime en aquest espai. He tingut la sort de treballar amb amics a qui estime. Aquest regal és doncs per a tots, un regal de Nadal , per tots i totes vosaltres que sou els meus amics i pels meus amics amb qui treballe, Fani, Glòria, Elvira, Gemma i els dos Fernandos (hehehe, hi ha dos) .
Potser podria viure sense diners o sense amants però no podria viure sense amics.
Gràcies per estar-hi i per ser tan diferents però tan propers.
dimecres, de desembre 14, 2005
Paraules d'amor que mai et diria
Mira que hem fet ximpleries. Mira que hem fet barbaritats. Mira que ens hem rigut com aquell dia que caiguérem del llit encesos de desig. Mira que hem insinuat, mira que hem recorregut de mil maneres el nostres cossos... i a pesar de tot,no sé perquè,sempre recordaré el primer cop que amb la mà m'acaronares la galta i em feres el primer bes.
dijous, de desembre 08, 2005
Ja estem aciiiiiiiií !
Els he vist els darrers anys, cada cop més aviat, cada cop més perfectes en l’art de la simulació. Han tardat, però a poc a poc han anat fent-se més nombrosos. Els veig quan torne de treballar, pel camí que faig tots els dies per arribar a casa. No és un camí llarg, a penes quatre cantonades més enllà està ma casa.
Primer en vaig veure un a ca la Irene i la Conxa, dues veïnes grans que viuen soles. Fa pocs anys en arrere no solien assetjar la gent major, vagabundejaven per les cases de parelles joves i sobretot amb fills menuts, aquest solen ser les primeres víctimes innocents, més fàcils d’enganyar amb caramels i llepolies de mil colors, revestits amb cares massa alegres, sospitosament amables i acollidores. En els darrers dies se’m fa llarguíssim arribar a casa, a cada cantonada en veig més i més enfilar-se per les finestres i els balcons, fins i tot ja no esperen a les nits ni a les ombres per eixir-ne, ara ja ho fan de dia i de nit , a qualsevol hora, i alguns fins i tot no temen il·luminar-se per ser vistos, és més ho fan amb colors cridaners que s’encenen i s’apaguen en un joc maquiavèl·lic que enlluerna i disfressa les vertaderes intencions d’aquest éssers estranys. Anit quan vaig tancar les portes del treball eles faroles feien una llum prima i tremolosa, un fred obscur i tenebrós en gelava l’ànima, tenia les mans congelades i una esgarrifança em travessa el clatell, vaig sentir un alé de plàstic fregant-me el coll, una por immensa em petrifica, em caigueren les claus al terra, mentre el meu cervell intentava reaccionar donat ordres al meu cos inert, havia de fugir, havia de córrer, sabia que el tenia a pocs centímetres i no volia mirar, no volia aixecar els ulls i enfrontar-me a la realitat anguniosa d’aquell potser últim instant de la meua vida. Immediatament els records d’infantesa retornaren com un mecanisme de defensa biològic i vaig pensar que sempre havia sigut un xiquet poruc. En uns segons la seguretat retorna i amb la serenitat d’un home dret i fet aixequí els ulls cap a dalt I de sobte el vaig veure amb els ulls grocs i brillants i una boca enorme de dents afilades i monstruoses llançar-se veloçment a sobre mentre em clavava les urpes i un alé putrefacte acompanyà les últimes paraules que escoltaria mai més : Ja estem aciiiiiiiiiií!!!! En aquells segons eterns m’adoní que la pitjor amenaça de la nostra espècie és la incredulitat.
Primer en vaig veure un a ca la Irene i la Conxa, dues veïnes grans que viuen soles. Fa pocs anys en arrere no solien assetjar la gent major, vagabundejaven per les cases de parelles joves i sobretot amb fills menuts, aquest solen ser les primeres víctimes innocents, més fàcils d’enganyar amb caramels i llepolies de mil colors, revestits amb cares massa alegres, sospitosament amables i acollidores. En els darrers dies se’m fa llarguíssim arribar a casa, a cada cantonada en veig més i més enfilar-se per les finestres i els balcons, fins i tot ja no esperen a les nits ni a les ombres per eixir-ne, ara ja ho fan de dia i de nit , a qualsevol hora, i alguns fins i tot no temen il·luminar-se per ser vistos, és més ho fan amb colors cridaners que s’encenen i s’apaguen en un joc maquiavèl·lic que enlluerna i disfressa les vertaderes intencions d’aquest éssers estranys. Anit quan vaig tancar les portes del treball eles faroles feien una llum prima i tremolosa, un fred obscur i tenebrós en gelava l’ànima, tenia les mans congelades i una esgarrifança em travessa el clatell, vaig sentir un alé de plàstic fregant-me el coll, una por immensa em petrifica, em caigueren les claus al terra, mentre el meu cervell intentava reaccionar donat ordres al meu cos inert, havia de fugir, havia de córrer, sabia que el tenia a pocs centímetres i no volia mirar, no volia aixecar els ulls i enfrontar-me a la realitat anguniosa d’aquell potser últim instant de la meua vida. Immediatament els records d’infantesa retornaren com un mecanisme de defensa biològic i vaig pensar que sempre havia sigut un xiquet poruc. En uns segons la seguretat retorna i amb la serenitat d’un home dret i fet aixequí els ulls cap a dalt I de sobte el vaig veure amb els ulls grocs i brillants i una boca enorme de dents afilades i monstruoses llançar-se veloçment a sobre mentre em clavava les urpes i un alé putrefacte acompanyà les últimes paraules que escoltaria mai més : Ja estem aciiiiiiiiiií!!!! En aquells segons eterns m’adoní que la pitjor amenaça de la nostra espècie és la incredulitat.
dijous, de desembre 01, 2005
Attendez!
I què hem de dir quan els dies passen flotant sinó deixar-los córrer com si fossen cèrvols somrients o àguiles de vol suau.Ja no voldria res més que un cel ras com un ull de peix.
Una cefetera plena de besos, la taula parada i algú que em fes l’ullet desde l’altra banda.
Aleshores no caldria dir-te : vols ballar amb mi? No, no caldria.
Et prendria la mà i les finestres volarien, i el sól es desfaria, i les parets floririen i els dies seran només el temps que dure una cançó.I serà prou. No creus?
(Fotografia de Mapplethorpe)
diumenge, de novembre 20, 2005
A la taverna del mar
“El sol començà a pondre’s en un vespre voluptuós de final d’estiu. Una mar calma acaronava el meu cos jove amb el murmuri de les ones, apropant-se el final d’un dia peresós en qué havia regnat la deixadesa dels sentits estesa sobre la sorra d’una platja aíllada i tanquil·la. L’havia estat vigilant de tant en tant quan em pegava la volta i entreobria els ulls. A pocs metres, aixecant-se de tant en tant i passejant per vora mar, cercant petxines i mullant-se el peus. Quan jo em feia un bany i en sortia veia com el seus ull recorrien cada gota de mar que es vessaba pel meu cos ple de vida. El seu, en canvi treballat pels anys, es protegia sota un parasol.
No diré que als primers instants un cert rebuig recorregué la meu ment immadura i orgullosa, la d’un cos fort i esbelt que es creu immortal en una bellesa perdurable, en el miratge natural de l’adolescència.
A poc a poc però el rebuig primerenc donà pas a la curiositat i la curiosotat a la reflexió. Em vaig mirar per primera vegada en l’espill del temps, vaig baixar de l’Olimp per adonar-me’n per primer cop del meu estat mortal. Jo també seria vell algun dia. I el meu cos ara desitjat acabaria sent només un record mantingut en fotografies, però la meua ment seguiria encara aleshores gaudint i desitjant la bellesa, la joventut i el poder ,els quals vaig posseir un dia i que veuria reflexats en altres cossos que esdevindien mites intocables.
A una mirada vaig respondre amb un somriure.L’invitació a l’apropament.Amb ell es trencava la barrera invisible que impedia qualsevol pas. Quan enderroques unes defenses falsament construïdes en el desconeixement i el la supèrbia esdevé el tracte humà i així ocorregué amb una persona amable, sàbia, serena i sensible que es deixava contagiar per l’alegria de la meua joventut i mostrava allò que també fou algún dia.
Ara sé que no era el meu cos el que cercava, la meu joventut, sinó aquella que va posseir, el record del que fou i del que sempre som.
Vaig deixar que me m’untés la crema solar pel cos. Vaig notar les seues mans tremoloses.Vaig tancar els ulls i no vaig sentir rebuig.Vaig sentir una juventud perduda, una juventud que jo també perdria, una juventud que també jo enyoraria, perquè la bellesa és immortal i malgrat que els nostres cosos enveilleixen, no ho fan els nostres ulls,ni el nostre cor.”
Dintre dels molts convencionalismes i prejudicis que existeixen en la nostra societat, sempre m’ha trsavalssat molt la marginació que se’n fa de la gent gran. El rebuig social generalitzat a les persones majors sobretot per qüestions relacionades amb els desitjos. Sempre m’ha entristit i m’ha engrescat escoltar frases com “és un guelo verd o una guela verda”. Tots i totes serem vells , millor dit els nostres cossos seran vells, però allò que experimentem quan veien I observem la bellesa seguira sent igual. Entre els molts prejudicis que existeixen sobre la gent gran hi ha sobretot aquest , el que fa refereència a la seua sexualitat que s’entén i es veu com a més condemnable. Crec que codemnar tot allò que és humà és condemnar-nos a nosaltres mateix.
Per descomptat no n’estic parlant d’imposicions ni d’ennganys, és a dir, qualsevol acte que no siga lliurement elegit per les persones que el relitzen deixà de ser humà i es converteix en un atac totalment rebutjable a l’intromissió sobre la pròpia persona.
Aquest text és un relat ficticí ,una reflexió sobre la vellesa, després de veure “The mother” http://www.zinema.com/pelicula/2004/themothe.htm de Roger Michel, película que us recomane.
No diré que als primers instants un cert rebuig recorregué la meu ment immadura i orgullosa, la d’un cos fort i esbelt que es creu immortal en una bellesa perdurable, en el miratge natural de l’adolescència.
A poc a poc però el rebuig primerenc donà pas a la curiositat i la curiosotat a la reflexió. Em vaig mirar per primera vegada en l’espill del temps, vaig baixar de l’Olimp per adonar-me’n per primer cop del meu estat mortal. Jo també seria vell algun dia. I el meu cos ara desitjat acabaria sent només un record mantingut en fotografies, però la meua ment seguiria encara aleshores gaudint i desitjant la bellesa, la joventut i el poder ,els quals vaig posseir un dia i que veuria reflexats en altres cossos que esdevindien mites intocables.
A una mirada vaig respondre amb un somriure.L’invitació a l’apropament.Amb ell es trencava la barrera invisible que impedia qualsevol pas. Quan enderroques unes defenses falsament construïdes en el desconeixement i el la supèrbia esdevé el tracte humà i així ocorregué amb una persona amable, sàbia, serena i sensible que es deixava contagiar per l’alegria de la meua joventut i mostrava allò que també fou algún dia.
Ara sé que no era el meu cos el que cercava, la meu joventut, sinó aquella que va posseir, el record del que fou i del que sempre som.
Vaig deixar que me m’untés la crema solar pel cos. Vaig notar les seues mans tremoloses.Vaig tancar els ulls i no vaig sentir rebuig.Vaig sentir una juventud perduda, una juventud que jo també perdria, una juventud que també jo enyoraria, perquè la bellesa és immortal i malgrat que els nostres cosos enveilleixen, no ho fan els nostres ulls,ni el nostre cor.”
Dintre dels molts convencionalismes i prejudicis que existeixen en la nostra societat, sempre m’ha trsavalssat molt la marginació que se’n fa de la gent gran. El rebuig social generalitzat a les persones majors sobretot per qüestions relacionades amb els desitjos. Sempre m’ha entristit i m’ha engrescat escoltar frases com “és un guelo verd o una guela verda”. Tots i totes serem vells , millor dit els nostres cossos seran vells, però allò que experimentem quan veien I observem la bellesa seguira sent igual. Entre els molts prejudicis que existeixen sobre la gent gran hi ha sobretot aquest , el que fa refereència a la seua sexualitat que s’entén i es veu com a més condemnable. Crec que codemnar tot allò que és humà és condemnar-nos a nosaltres mateix.
Per descomptat no n’estic parlant d’imposicions ni d’ennganys, és a dir, qualsevol acte que no siga lliurement elegit per les persones que el relitzen deixà de ser humà i es converteix en un atac totalment rebutjable a l’intromissió sobre la pròpia persona.
Aquest text és un relat ficticí ,una reflexió sobre la vellesa, després de veure “The mother” http://www.zinema.com/pelicula/2004/themothe.htm de Roger Michel, película que us recomane.
divendres, de novembre 11, 2005
Existeix la matèria gris?
L’expresident de la meua comunity (1) quan parla té no sé ben bé si un tic o una mania. A cada paràgraf hi apareixen aquestes dues paraules : “nacionalistas y radicales”.
La conjunció copulativa unix diferents categories gramaticals, en aquest cas els mots emprats poden ser adjectius o noms. Per tant si els mots emprats pel meu expresident són adjectius afirma que tots els nacionalistes són a més radicals i si els empra com a substantius vol dir que tant nacionalistes com radicals són de la mateixa “ralea” (com diuen al meu poble). Doncs bé aquest personatge polític crec que sap molt bé diferenciar que és un nom d’un adjectiu i per tant utilitza els dos mots perquè per a ell si ets nacionalista (no espanyol, clar) ets radical i a més tant si ets nacionalista com radical ets roin. El que sembla no saber és que la radicalitat no és unidireccional, es pot ser radical cap a la dreta o cap a l’esquerra, cap avant o cap arrere, fins i tot es pot ser radical sense moure’s. Hi ha res de més radical que els axiomes? (2)
La radicalitat no existeix. Com totes les paraules que defineixen conceptes abstractes pertany al món de l’abstracció, és una altra dimensió, el món de les idees. Existeix , en el sentit de realitzar una acció o un fet ,“ser radical en.” Jo puc ser radical en l’amor, en la pintura, en el cinema, en la forma de vestir-me o en el pentinat. I en això estàrem tots d’acord que cadascú és lliure d’estimar, dibuixar, vestir-se o pentinar-se com i quan vulga o quan puga.
Jo almenys no em ficaré amb ningú que li abellisca desdijunar a les 4 de la vesprada, ni l’acusaré d’intentar destruir i imposar el seu horari de desdijuni al meu ritme de vida. Però tanmateix potser que aquesta persona que desdijuna a les 4 de la vesprada amenace i coharte el meu forner perquè faça els croissants només per la vesprada impedint-me que jo puga desdijunar al matí amb els croissants que tant m’agraden, només perquè ell considera que desdijunar a la vesprada és el que ha de fer tothom simplement perquè ell ho fa.
Aleshores esdevé un fet perillós, un es fa l’amo d’un concepte de l’imaginari col·lectiu, esdevé propietari de la radicalitat, és llavors quan un deixa de ser “radical en” i esdevé “radical”. Mantenir-se inamobible i imposar els teus actes i pensaments sobre els altres, això sí és “ser radical” i el senyor Zaplana sí ho és. Ha realitzat una proesa que ni tan sols Plató va aconseguir, ell només la va intuir, mutar de matèria a concepte. El senyor Zaplana ha esdevingut concepte: “la radicalitat”.
(1) Comunity: eufemisme radical per anomenar territoris on habiten ciutadans amb trets identificadors pròpis i sentiments de pertanyença a una col·lectivitat o poble.
(2) Axioma : enunciat o proposició inicial d'un sistema deductiu, no demostable dins el mateix sistema.
La conjunció copulativa unix diferents categories gramaticals, en aquest cas els mots emprats poden ser adjectius o noms. Per tant si els mots emprats pel meu expresident són adjectius afirma que tots els nacionalistes són a més radicals i si els empra com a substantius vol dir que tant nacionalistes com radicals són de la mateixa “ralea” (com diuen al meu poble). Doncs bé aquest personatge polític crec que sap molt bé diferenciar que és un nom d’un adjectiu i per tant utilitza els dos mots perquè per a ell si ets nacionalista (no espanyol, clar) ets radical i a més tant si ets nacionalista com radical ets roin. El que sembla no saber és que la radicalitat no és unidireccional, es pot ser radical cap a la dreta o cap a l’esquerra, cap avant o cap arrere, fins i tot es pot ser radical sense moure’s. Hi ha res de més radical que els axiomes? (2)
La radicalitat no existeix. Com totes les paraules que defineixen conceptes abstractes pertany al món de l’abstracció, és una altra dimensió, el món de les idees. Existeix , en el sentit de realitzar una acció o un fet ,“ser radical en.” Jo puc ser radical en l’amor, en la pintura, en el cinema, en la forma de vestir-me o en el pentinat. I en això estàrem tots d’acord que cadascú és lliure d’estimar, dibuixar, vestir-se o pentinar-se com i quan vulga o quan puga.
Jo almenys no em ficaré amb ningú que li abellisca desdijunar a les 4 de la vesprada, ni l’acusaré d’intentar destruir i imposar el seu horari de desdijuni al meu ritme de vida. Però tanmateix potser que aquesta persona que desdijuna a les 4 de la vesprada amenace i coharte el meu forner perquè faça els croissants només per la vesprada impedint-me que jo puga desdijunar al matí amb els croissants que tant m’agraden, només perquè ell considera que desdijunar a la vesprada és el que ha de fer tothom simplement perquè ell ho fa.
Aleshores esdevé un fet perillós, un es fa l’amo d’un concepte de l’imaginari col·lectiu, esdevé propietari de la radicalitat, és llavors quan un deixa de ser “radical en” i esdevé “radical”. Mantenir-se inamobible i imposar els teus actes i pensaments sobre els altres, això sí és “ser radical” i el senyor Zaplana sí ho és. Ha realitzat una proesa que ni tan sols Plató va aconseguir, ell només la va intuir, mutar de matèria a concepte. El senyor Zaplana ha esdevingut concepte: “la radicalitat”.
(1) Comunity: eufemisme radical per anomenar territoris on habiten ciutadans amb trets identificadors pròpis i sentiments de pertanyença a una col·lectivitat o poble.
(2) Axioma : enunciat o proposició inicial d'un sistema deductiu, no demostable dins el mateix sistema.
dilluns, d’octubre 31, 2005
Silenci
Seràs l’esguard de l’alba tan fugaç que a penes pot créixer.
Seràs per sempre bell en un temps que no és teu perquè només a mi em pertany.
Seràs cabell acaronat en la distància
i en faré dolços de mel mentre hi jugue.
Seràs tan de lluny com jo sóc per a tu
que podré agafar el teu alé entre les mans i inventar-me els sabors dels teus besos.
M’agrada veure’t passar perquè sé que mai em veus
perquè sols així esdevindràs perfecte. Jo et faré perfecte.
Tot allò que voldria que fores, tot allò que jo voldria ser només és possible si no em mires, si no em saps, si m’ignores.
Així seràs el meu desig dels diumenges a la tarda,
la meua mà que acarona onades de vent,
el meu núvol dibuixat,
la plàcida son de les nits d’estiu a la fresca,
el caramel que guarde a la butxaca.
Seràs la meua veu, la meua boca. Seràs l´únic dia, seràs la nit
Seràs la certesa, sempre. Seràs l’amor , el meu amor, l’amor secret.
Seràs per sempre bell en un temps que no és teu perquè només a mi em pertany.
Seràs cabell acaronat en la distància
i en faré dolços de mel mentre hi jugue.
Seràs tan de lluny com jo sóc per a tu
que podré agafar el teu alé entre les mans i inventar-me els sabors dels teus besos.
M’agrada veure’t passar perquè sé que mai em veus
perquè sols així esdevindràs perfecte. Jo et faré perfecte.
Tot allò que voldria que fores, tot allò que jo voldria ser només és possible si no em mires, si no em saps, si m’ignores.
Així seràs el meu desig dels diumenges a la tarda,
la meua mà que acarona onades de vent,
el meu núvol dibuixat,
la plàcida son de les nits d’estiu a la fresca,
el caramel que guarde a la butxaca.
Seràs la meua veu, la meua boca. Seràs l´únic dia, seràs la nit
Seràs la certesa, sempre. Seràs l’amor , el meu amor, l’amor secret.
dimarts, d’octubre 25, 2005
diumenge, d’octubre 16, 2005
Regirant el temps
Sempre he cregut que la poesia és el lloc exacte de l'amor. Potser perquè mai he trobat l'amor que voldria en altre lloc que no fos la poesia, fins i tot en aquelles estances on s'hi assemblava més.
Potser també per això quan era jove escrivia poesia. Ara en llig i em delecte en la perfecta comunió de les formes i le substàncies infinites.
"La poesia és un acte d'amor, és la forma més intensa de l'erotisme.Energia és passió, la
tendressa relaxant abans de l'amor i després de l'amor" . Salvador Jàfer.
Potser també per això quan era jove escrivia poesia. Ara en llig i em delecte en la perfecta comunió de les formes i le substàncies infinites.
"La poesia és un acte d'amor, és la forma més intensa de l'erotisme.Energia és passió, la
tendressa relaxant abans de l'amor i després de l'amor" . Salvador Jàfer.
Ai amor, si et trobava i no eres miratge de l'ànsia.
Et promet tan cert com et bese, que seré forma i no paraula,
que com el fang de l'escultor canvia, segons desig, anhel o tristesa,
canviaré jo amant-te, ja suau, ja fort, bellíssim com la rosa.
Regirant el temps. Primavera de 1985
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
