No em faces preguntes

Cent vint-i-tres mil cabells són el camp
per on he passejat tantes vegades.
Tant els he acaronat, un a un, que
de tots conec el frec i la textura,
la humitat i el pes , l’olor i la carícia.
Cent vint-i-tres mil vegades
t’he esguardat en silenci
i t’he cobert de cent vint-i-tres mil besos.

Aquest és el meu secret de tu
que mai sabrás ,

allò que podria descobrir com t’estime

si per casualitat de nit em pillares

contant els teus cabells.

Ja està bé home! Ja està bé!

L’esglesia catòlica , que no cristiana, s’ha tornat a manifestar. Més que manifestar a despotricar diria jo, a fer campanya política i fins i tot a insultar.
Segons deia el lema de la manifestació-concentració-encontre era per la “defensa de la família cristiana”

Comencem per ací. Hi ha algun argument o exemple, real I fonamentat en què la “família cristina” haja estat atacada., perseguida, menyprada o se li haja minvat o rebujat algun dret cívil pel fet de ser “cristiana”? Si és així per favor, m’agradaria que ho aclariren i ho denunciaren perquè jo signaria gustós la denúncia.

Però clar , resulta que en llegir i escoltar algunes de les intervecions de la cúpula de l’església catòlica espanyola te n’adones que el tirs no van per ací. L’adjectiu desapareix i el nom “família” passa a ser un substantiu amb un sol significat i excloent : tots aquells i aquelles que no tinguen un pare i una mare casats per l’església no contituïxen una família, o almenys segons ells no poden dir que formen una família. Bé ja em diran com hem d’anomenar a les famílies d’animals a qui ningú els ha casat i els quals a més a més formen famílies monoparentals o amb membres del mateix sexe? amics o amants , ja em veig als cel·ladors de la vertadera família escarbant els baixos dels pingüins a veure si són mascle i femella... O_O ...

Però bé açò té una importància relativa perquè al cap i a la fi tan s’hi val que ells s’entesten en voler ser els amos de la paraula. Aquells que s’estimen i han decidit portar una vida i un projecte en comú seguiran sent família tant si els agrada com si no.
Ara bé quan el senyor Agustín García-Gasco diu :” la cultura del laicismo es un fraude que "sólo conduce a la desesperación por el camino del aborto, el divorcio express y las ideologías que pretenden manipular la educación de los jóvenes", y por lo que "nos dirigimos a la disolución de la democracia". O el senyor Rouco Varela : Constatamos tristemente que el ordenamiento jurídico español ha dado marcha atrás con respecto a la declaración de Derechos Humanos de la ONU”, ens trobem davant d’una clara manifestació purament política, en la qual res té a veure els valors o les creences religioses. Es tracta d’un posicionaments polític sense cap ambigüetat el qual pretén acabar amb els drets democràtics, socials, cívils i humans de milers i milers de persones.

I jo em pregunte: quin mal fa a la “família cristiana” que tots tinguem els mateixos drets? que tots siguem iguals davant les lleis? Em sembla totalment hipòcrita i un insult i atac directe i per tant se’ls hauria de respondre clarament i des de l’estat s’hauria d’impedir que cap euro anara a parar a les arques de qualsevol institució, col·lectiu, fòrum o el que siga que fomenta la discriminació per qüestió de raça, sexe , naixement o pensament.

Ja està bé home! Ja està bé!

PD. Per si a algú pensava encara marcar la casella de la declaració per a l’església ací teniu qui se’ls emporten. Perquè pel que sembla no són d’aquest cristians que treballen solidariament en països o barris on la tasca que en fan juntament amb d’altres persones és tan necessària i valuosa. D’aquests últims és de qui haurien d’aprendre i preguntar-los quin és el vertader significat del nom família.

Lent animal de records

A les onze del matí tocava “recreo”. Eixíem al patí amb l’esmorzar que ens havia preparat la mare. Hi havia alguns entrepans deliciosos amb barreges que ara com ara poden resultar estrafolàries però que en aquell temps i al meu poble i barri eren d’allò més corrents. Un dels meus preferits era el de sobrassada amb “papes” (patates fregides) o de sobrassada amb xocolate, també m’agradava molt el de tonyina i olives amb maionesa. Recorde que abans d’entrar a classe, mentre que no vaig superar els 8 anys, després ja ho feia sol, sempre pujàvem ma mare i jo primer al forn a comprar un panet per l’entrepà i després a la botiga de “ca Pepito”. El botiguer que com haureu endevinat s’anomenava “Pepito” malgrat que debia tindre més de 50 anys, els valencians tendim molt encara a fer diminutius de tot, tenia preparat al taulell tota mena de viandes, pernil, formatges, embotits, sobrassada (mescla , deiem nosaltres) i també uns pots enormes de tonyina i d’olives. Allí tots els xiquets i xiquetes anàvem amb les mares per comprar l’esmorzar del dia.

Jo encara vaig arribar als últims anys en què dilluns de bon de matí ens posaven en fila i ens feien cantar el "cara al sol" i "legionario a vencer". N’era una rutina més perquè en realitat ni compreníem perquè havíem de cartar de cara al sol que és una cosa molesta ni què era una legionari, ni a què o a qui havia de véncer.

Després venien les classes amb “don” Fernando i “doña” Matilde, Encarna etc. i a les 11 del matí el pati. Els xiquets jugavem al pic i maneta (bòlit) o a “xurro va” o a l’escondite. El futbol no era encara el joc per exel·lència a les escoles.

Recorde també quan vaig dir les primeres paraules en castellà. No sé ben bé quants anys devia tindre, però aleshores sé que encara no teníem televisió. Tampoc recorde com va ser exactament , perquè supose que ja devia haver-lo aprés però fins aleshores encara no l’havia parlat. Va ser una cosa immediata, mecànica, de sobte començaren a eixir-me frases en castellà. Jo n’estava tan orgullós i content de poder mostrar com n’era de sabut que vaig eixir corrents de l’escola i em vaig plantar davant de la meua iaia i li vaig dir : “buenos dias iaia hoy Doña matilde me ha sacado al pizarra y hemos hecho un dictado, mira “ ... em vaig passar els següent quart d’hora parlant en castellà a ma mare, a mon pare i la meua iaia, fins i tot al meu gremà que encara estava a la cuna. Tots em sonreinen i em deien: “molt bé , molt bé” ...però con veia que ningú em continuava la conversa en castellà (he de dir que la meua iaia no en sabia parlar res en castellà i els meus pares a penes) vaig desistir de seguida i també he de dir que amb un cert sentiment de frustació i desil·lusió. Això em passà també algun any després quan vaig aprendre el francés.

I així anaven trascorrent els dies. Però hi havia dies i dies, els especials. Sobretot aquells en que véiem arribar el camió que portava caixes de ferro plenes de botelletes de llet Cervera – no us podeu imaginar com de bona era aquella llet – encara recorde el sabor espés i el color blanc compacte que ens deixava pintats els llavis i la barbeta, com també ho feien els “Cholecs” de vainilla. També cada any esperàvem amb impaciència que arribara el ninot de “Michelin”. Un vertader ninot enorme que posaven al mig del pati mentre nosaltres des de les finestres de la classe véiem com preparaven els jocs i el munt de caixes amb premis que anaven a repartir. Aquells dies era tot un rebombori.

Com deia Vicent Andrés Estellés en aquells versos “animal de records, lent i trist animal de records”. Crec que sí som animals de record, lents i de vegades tristos, però els records fins i tot aquells que contenen brins de tristesa formen part d’un sentiment molt més gran, la felicitat. Crec que la felicitat la sents en el moment que està produïnt-se però la gaudixes plenament quan recordes.

Fa uns dies vaig llegir un article que parlava sobre la lentitud i la rapidesa en la nostra vida diària. Lü Yen deia als seus deixebles: "Si penses en el passat, el teu vell jo no morirà. Si penses en el futur, el camí sembla llarg i difícil de recórrer". Tal vegada per això m’agrada ser un lent animal de records.

Que bo que et donen un premi :))))

Diumenge de matí, em sorprén un correu inesperat d'aquest que t'alegren i t'animen. Una vegada més em sorprén també els lligams que es creen en els "blogs" , com jo dic "blog" ;-) , i les complicitats, i les proximitats, i mira no puc deixar que un somriure faça bonic aquest matí de diumenge.

Me n'adone que el meu estimat Pessoa segueix viu.De la mà de l'heteronímia, eixa paraula que tant em costa pronunciar però que tan productiva és per a l''anima i per a la ment, m'arriba aquesta distinció:




Tot açò per què?

Martí. Un Cos sóc, nu des de la seua collita pròpia de políndroms és qui em passa aquestà distinció i ho explica així:

"Es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament".

Amb gratitud seguesc la cadena cap a set mons i perquè en nomenen set més si així ho volen:

Gotes d'Isnel

Claraboya

Hanna

Gatopardo

Reservoir Dogs_Sociedad pajaril

Somiejant

Arsvirtualis

PD. Bé, la veritat siga dita. Després d'escriure el post i publicar-lo, fins i tot quan estava escrivint-lo m'ho vaig rumiar i repensar. Em va fer il·lusió la idea i de fet seguix fent-me-la. Per altra banda però, com han dit alguns dels nomenats em feia "no-se-què" haver de noemenar només 7, quan és veritat que per a mi tots els blogs que tinc enllaçats i d'altres que també en visite en són mereixedors d'aquest "premi" , tots tenen alguna cosa que els fa especials i únics i tots en algun moments em fan estimar, respectar i valorar les persones que els escriuen. Per altra banda vaig pensar que molts de nosaltres compartim amics i amigues i que per tant si jo en nomene 7 aquests 7 també en nomenarien 7 dels qui jo també ho haguera fet i així tots i totes en tindríem 1. Entenc per tant aquells i aquelles que no us abellix seguir la cadena, de fet , en el moment en què vaig penjar el post el premi és de tots. Un blog no és només els post que un penja sinó també els vostres comentaris, sense ells almenys aquesta estació no tindria sentir.

Ala ja ho he dit , hehehe, i m'he quedat tranquil. Aixì doncs, aquest premi va per tots i totes :) besets i abraçades :))

Em preocupa

Em preocupa que un desaprensiu òmpliga d’insults, degradacions i li fota de patades a una xica que seia tranquil·lament en el metro i aquest tipus acabe convertint-se en una icona mediàtica i que a més algú intente excusar aquest comportament delictiu, antisocial i vilonet sota el llençol de la marginació que sofreixen alguns joves perquè no tenen feina, perquè provenen de famílies desestructurades etc.

Em preocupa que algú diga en mitjans públic i privats que per culpa dels anticonceptius i del dret a l’avortament no han nascut “els milers d’espanyolitos” (paraules textuals) que calia per poder ocupar el llocs de treball que necessita l’estat i que per això vénen milers i milers d’immigrants i que al mateix temps aquest diguen que no són ni racistes, ni xenòfobs i que només aboguen per una immigració controlada i com déu mana tal com van fer els espanyols quan se’n van anar a Alemanya o altres països i que el públic aplaudesca. Em preocupa, això de la immigració controlada, se m’antoixa una manera encuberta d’esclavitud. Portem treballadors, obrers, mà d’obra controlada , esclaus per treballar , que treballen , mengen, dormen i que després se’n vagen ben calladets i agraïts.

Em preocupa que es convide a programes a personatges que fomenten la violència i l’odi i proclament lliurement i amparats per la benevolència de la constitució i la llibertat d’expressió les seues proclames clarament feixistes i a més se’ls acabe aplaudint.

Em preocupa el fet que després de tants anys de lluita pel reconeixement legal i social dels drets civils de gais i lesbianes i d’haver hagut de lluitar contra el fonamentalisme religiós del catolicisme (no parle de creences, ni de dogmes de fe que cadascú és lliure d’assumir i complir segons el seu lliure albir) ara se’ns presente una altra batalla contra altres fonamentalismes religiosos que sense cap contestació pública diuen lliurement en programes d’alt nivell d’audiència que el fet que “seguesca eixint molta gent de l’armari significa que la fi del món s’apropa” i no se’ls conteste clarament perquè la persona en qüestió és un immigrant i pertany a una altra cultura i religió, no siga cosa que caiga sobre nosaltres la sopita de la xenofòbia. No tampoc és això, tampoc.

Em preocupa que es convertisca en un tema d’estat i de màxima perillositat pel benestar de la nostra societat que algú creme una foto del rei, que es condemmne públicament en tots els mitjasn i per tothom i que se’l perseguesca, es detinga i se’l jutge amb una rapidesa extrema i en canvi ni es denuncie, ni es perseguesca ni la societat es manisfeste contra les agressions, pallisses i assassinats de persones normals i corrents que simplement passaven, passajaven o estaven en un lloc i la casualitat ha fet que cinc o sis nazis la veieren i l’atacaren per la seua pell, la seua forma de vestir, la seua forma de caminar o qualsevol absurditat que aquests assassins creuen incorrecta.

Em preocupa que la violència gratuïta s’haja convertit en un entreteniment tant visual com verbal i que ni les lleis, ni l’estat democràtic i encara molt menys el conjunt de la societat , nosaltres, que som qui hem de construir la societat en què volem viure, fem res, o en tot cas només mirem de reüll pensant que cap d’aquestes coses pot afectar a les nostres vides. Sí em preocupa.

Tan sols un silenci

Hi ha un silenci pla, sincer i dolç. Un silenci a primera hora del matí com una gota de mel que es desfà lentament a la gola.
Hi ha un silenci a la tarda quan el dia i la nit es troben, i hi ha un silenci lent i amable que només et pertany a tu mateix.

Vam arribar a Istambul un dijous a la tarda. El sol es ponia rerre el cap de milers d’edificis, cúpules majestuoses, minarets orgullosos i turons de terra roja i cansada.
Dalt de l’autobús que ens portava a l’hotel, rodejats de turistes, la ciutat s’obria i s’expandia imparable, mudava colors, albirava mars, es perfumava a cada cantó i bullia.
Bullia plena de temps, de paraules, de desig , de secrets.Tu al meu costat bullies, també jo, tot bullia com aquells versos de Marc que semblaven una premonició : “bullirà el mar com la cassola al forn, mudant colors i l’estat natural...”

Quan vam arribar a l’hotel ja era capvespre.Des de la finestra mentre menjàvem alguns dolços d’anís i pistatxos que havíem comprat en una botiga del carrer escoltàvem la crida a l’oració. Respiraves ritmícament, t’havies adormit entre els meus braços.
Així començà el primer dia a Istambul, gairebé com un silenci.

Hi ha un silenci únic que només pertany a un mateix. És un silenci tendre i dolç, que perdura, que retorna, que dóna ganes de viure. Hi ha un silenci que em recorda a aquells dolços d’abans com l’arrop i talladetes(*).

(*)L’arrop i talladetes és u dolç típic valencià. L’arrop és un xarop a base d’almívar concentrar de most de sabor molt dolç. Al xarop se li afegixen les talladetes de meló o carabassa. Era elaborat de manera tradicional i solia vendre’s a les fires i mercats. Ara és gairebé desaparegut ja que el seu sabor i olor és força diferent als dolços comercials i de fabricació industrial.

Espanya?

Tot el món té dret a viure, treballar i estimar on, quan i com vulga o puga.

Aquest és la base de la meua visió i manera d’entendre la convivència i ho considere el dret fonamental de tot ésser humà, independentment del lloc on ha nascut o el lloc on s’ha criat.

No obstant també crec que les persones som fruit del context, del paisatge, de les relacions i de certs trets cultural, lingüístics i tradicionals. En un post anterior vaig intentar explicar per què em considere i què és per a mi ser nacionalista.

M’ofén profundament quan escolte massa sovint en certes tertúlies que els nacionalismes són excluents, xenòfobs i discriminatoris, els nacionalismes que “alguns” anomenen perífèrics, només aquests, perquè pel que sembla només són perillosos els nacionalismes que no tenen estat i en canvi el nacionalisme espanyol, rus o francés són bons nacionalismes, democràtics, permisibles i sobretot tolerants.

Toleren , ens toleren. Però compte! sempre que tinguem clar que si tenim certs drets lingüístics o d’autogovern és perquè ells ho permeten des de la benevolència del seu, això sí, bon i legal nacionalisme.

Podem parlar valencià, és clar, no està perseguit, no et tanquen ni et denuncien per parlar valencià. Podem fer-ho, però ai si li parles en valencià a algú que “suposadament no entén el valencià” (hi ha gent que porta més de 20 anys vivint ací i encara “no lo entiende”), aleshores ets un maleducat si més no un possible terrorista.
Podem ensenyar i aprendre el valencià en les escoles : és bonic que la gent se l’ensenye però clar com si t’ensenyares religió, anglés o gimnàstica, però ai si pretens que la llengua natural de l’ensenyament siga en valencià, aleshores estàs fomentant la discriminació dels altres.

I jo em pregunte qui és més discriminatori si jo que vull aprendre i estudiar en la meua llengua natural o aquell qui ve per passar uns mesos i amb l’excusa que només és una estada temporal demana que les classes s'impartesquen en castellà perquè així ho entén tot el món.

I jo em pregunte no és més discriminatòri voler que es canvie tot un sistema educatiu? que la llengua en què s’ensenya i s’aprén siga aleatòria segons qui ve o qui se’n va?

Hi ha pobles , ciutats i regions arreu de tot el món en les quals el castellà és la llengua natural i vehicular però on l’anglés o el francés són llengües compreses per la majoria. Em dirien idiota o imbècil si simplement plantejara la possibilitat que si una persona que no entén el castellà insinuara el fet de canviar la llengua deles classes a l'anglés o francés perquè les entenen tot el món. És més ni la persona en qüestió crec que arribara a plantejar-s’ho.

Pregunte també si no és discriminatori el fet que les persones que emigren al País Valencià o a Catalunya només aprenen castellà i quan ja l’han aprés suficientment per comunicar-se mitjanament bé volen aprendre anglés i quan els dius: mira si vas a viure ací, el temps que siga, perquè no aprens ara valencià que és la llengua que parlem ací? i et contesten :
no, no, és que el valenciano no me gusta, és un dialecto i sólo sirve para aquí.

Aquesta resposat tan senzilla i real , perquè en realitat ho és, respón però a un fet social molt més complex que amaga un conflicte encara sense resoldre. ´

Només cal preguntar-se quina seria l'actitud d'aquestes persones en el cas que Catalunya fora un estat independent?

O arribem a entendre que un estat en el qual convieun diverses realitats lingüístiques i culturals es crea, es manté i s’enfortix quan tots els seus ciutadans es troben còmodes, partíceps dels mateixos drets i no discriminats, acceptant amb naturalitat que si vas a viure , treballar o el que siga ,per exemple a València, hauràs de veure amb normalitat que la llengua pròpia i natural d’aquesta zona és el català i que a més tens el “deure” natural d’aprendre-la , de respectar-la o almenys d’entendre-la si no la vols usar, i no pretendre que perquè no siga un estat amb fronteres pròpies els qui parlem la llengua d’ací acabem estant sotmesos lingüísticament o crec que malauradament seguirem la dinàmica de la bona discriminacio i la mala discriminació.

I aleshores l’única eixida viable que al meu entendre se’ns dóna és la independència i la creació d’un estat nou.

No ho dic jo, ho diuen “ells i elles” : Ah lo siento, però estamos en Espanya i la lengua es el espanyol.

Bàsicament...Buffff costa!

molt més que la primera vegada, fins i tot les mans suen i notes quelcom paregut al pànic escènic. Però bàsicament el fet és que tens ganes de tornar, bàsicament el fet és que et fas major i un se n'adona que la vida és un constant punt d'encontres i desencontres, on segons vas fent camí decideixes quins cal guardar-se i mantenir, curar i estimar i quins cal deixar que el temps els disperse , confonga i diluesca. Bàsicament tenia ganes de tornar en aquest lloc on hem sent bé i a gust. Bàsicament tenia ganes de retrobar sensacions, carícies, reflexions. Bàsicament és això ganes de comprendre, de cercar, de dubtar...

Bàsicament proveesc el meu cos dels aliments necessaris,
la meu ment de paraules amanides d’ací i d’allà i
el meu cor de records i il·lusions més o menys factibles.
A la meua edat bàsicaments sóc això, absurd,
com les ones que cerquen instintivament abraçar la platja.
i un cop i un altre acaben eixugant-se en la sorra
o bé retornen al primitiu origen,
inconscients de si és el seu desig qui les mou o l’atzarós vent qui les espenta.

El 12 d'octubre

seguesc sent valencià

perqué sóc allò que vull ser i em sent com jo vull sentir-me.

Reformes

Arriba la Tardor i sembla que amb ella les ganes de reformar l'estació, de retrobar converses amb la gent que ha passat per ací, de reflexionar i pensar mentre esperes una arribada o una partida, d'obrir noves vies i trajectes. Com tot té el seu temps. De moment pintem façana, netegem sales i actualitzem destinacions.

Una abraçada.

A messure que le temps passe

El temps passa i passa i passa. Massa temps sense dir res, massa temps sense deixar senyal o signes. No està bé això. Sobretot per aquelles i aquells amb qui durant un bon temps de la meua vida hem estat units per ací, llegint-nos i sentint-nos. Us demane perdó, perquè no tot és virtual ni molt menys, ens preocupem , pensem, fins i tot enyorem a aquells i aquelles amb qui hem estat compartint i convivint.

Supose que ha arribat el moment de dir-ne alguna cosa, després de rumiar-ho bé, és hora de decissions.

De la mateixa manera que vaig arribar als blogs, per fortuits atzars, crec que ara he de deixar-los. Ha arribat un nou moment en què la vida em reclama per altres camins. No obstant sempre estareu amb mi totes i tots que heu omplert una part molt important de la meua vida i que en seguiu formant part d'ella. Potser ara des d'una altra finestra. Aquesta però no està tancada del tot. Potser l'Estació tornarà algun dia al trànsit atrafegat d'altres dies o potser no. Potser em trobeu en un altre lloc perquè la febra d'escriure i de llegir i de conéixer no desapareix i tornarà a reviscolar ben segur.

L'altre dia en un seminari sobre "Intercanvi de coneixeixements" en el marc d'uan escola d'estiu, en el sopar, vam fer un intercanvi. casdascú havia de donar alguna cosa a alguna altra persona, el que fos, un caramel, un pensament, una andromina... i a mi em van donar un paperet amb un pensament. Quan el vaig llegir vaig pensar que m'havien endosat una bona feina.

"El secret per a viure en pau amb tothom, consisteix en l'art de comprendre a cadascú segons la seua pròpia individualitat"

No recorde qui n'és l'autor d'aquest pensament.
Però ara pense que no és tan difícil i que gràces a tots vosaltres, als vostres escrits , als vostres comentaris he anat aprenent aquest art.

Gràcies i fins aviat.

Un gra

Tinc un gra de sorra sobre la mà.
Lleuger com una ploma,
més gran que un món.
Pensava que eres tu ,
els teus llavis sobre el palmell
que es feien bes intensionat.
I ara tanque la mà ben forta perquè no t’esmunyes
venes avall cap a desert ignot i no pugues esborrar aquest petit i últim oasi.
Com faré per no trair aquest gra de sorra?
Com voldria deixar-te a la vora de la mar
perquè fosses igual als altres
i no tornar a trobar-te,
ni reconéixer-te,
ni veure’t mai més malgrat que embogira.
Tinc un gra de sorra, un petit gra de sorra, tan meu, tan meu.

Per a Brisa

Si acceptem els altres tal com són i sabem perdonar-los , per què ens costa tant acceptar-nos i perdonar-nos nosaltres mateix?

Per l'esperança

Sóc nacionalista. Estime el meu país. No perquè haja nascut ací sinó perquè he crescut ací i he anat fent-me amb els seus paisatges de tarongers, de camps d’arròs i d’horts, de muntanyes menudes i de riberes verdes. Aquesta és la geografia que conec, que he anat fent meua com hagués pogut anar fent meua la blancor immensa dels glàciars o la grogor daurada de les estepes.
Sóc nacionalista. Estime la meua llengua. No perquè siga meua, sinó perquè he anat plorant, estimant i sabent envoltat d’ ésses sonores, perquè m’he escrit amb grafies que em semblen carícies quan les dibuixe com la ce trencada que és com una abraçada. Aquesta és la meu llengua i els meus signes com haguessen pogut ser meus els sons aspirats d’altres llengües i els dibuixos d’altres alfabets.
No puc fer res per evitar-ho, ni vull, ans al contrari, ho consideré bo i positiu. No sentir-me proper a qui i el que m’envolta suposaria haver-me convertit en un ésser individualista i tancat. No ho vull, m’agrada riure, parlar, menjar, passejar i estimar juntament a algú o alguna cosa.
El meu país no són unes línies dibuixades en un paper, el meu país és la proximitat en les coincidències socials amb qui i el que m’envolta, el meu país s’assembla més al poble i un poble és la gent, és cadascun dels éssers que viuen i treballen en una part del planeta on visc, cadascun d’ells, un per un , pensen igual o diferent que jo, i al costat hi ha més pobles més semblants o menys en costums o llengua, amb més persones que pensen igual o diferent que jo.
Però de vegades les persones no volem veure més enllà del que volem veure. No volem mirar ni cap arrere, ni cap avant. Si mirem cap arrere és molt fàcil adornar-se que els països, les nacions o els pobles (tant s’hi val el nom) han anat canviant de formes, extenent-se o creant-se, reformant-se o inventat-se al llarg de la hitòria. Amb guerres i conquistes ,amb tractacs i matrimonis o amb pactes i acords. De vegades les persones utilitzem amb tan poca behemència les nostres paraules que convertim en axiomes o veritats universals allò que simplement és un no-res en el temps. De vegades les persones diem “tota la vida” quan en realitat hauríem de dir “el que porte jo viscut”. I què és “la nostra vida” sinó un no-res en la Vida.
En la vida gairebé tot té un preu, gairebé. Però el preu el posem nosaltres.
Un país pot tenir un preu valuosíssim per alguns,fins i tot el preu més alt. Potser hi ha certa raó en això, l’estima et du a valorar les coses que vols, però se’ns oblida que un país no és res sinó hi viuen persones, que qui fa el país és cadascuna de les persones que hi conviuen. És el valor que li donem a cada vida que conforma un país el que fa que un país valga més o menys i no el quilometres o l’amplada o la llargària que tinga.
Sóc nacionalista perquè estime el meu país, la meua llengua, però sobretot perquè per a mi la vida de les persones sí té preu, el preu més alt, de qualsevol persona de qualsevol poble, país o nació i si per salvar-ne una sola d’ella he de pagar un preu polític que canvie, faça , desfaça o establesca noves línies en un mapa el pagaria sense cap dubte. Tan malvat és matar per un país com deixar que maten per ell.
Espere que davant l’esperança que se’ns obri, i sense que ens ature ni ens cegue el profit polític que es puga traure en saber per què o com o gràcies a què s’ha arribat a aquesta situació, aquells que tenen les possibilitats de tirar endavant un procés que estalvie el sofriment de les persones sàpiguen valorar bé quin és el preu de la Vida.

De vegades se'ns oblida donar les gràcies

Perquè és tan fàcil que em dones la mà, la vull. Perquè és tan fàcil que em faces un bes, el vull. Perquè t’és tan fàcil regalar una llàgrima, la vull. Perquè t’és tan fàcil defendre’m, ho vull. Perquè sé que a tu, de vegades, encara no t’és tan fàcil, et vull. Et vull així, diferent, et vull així, semblant, et vull així, intentant comprendre’t, tal com jo em voldré quan també em trobe.

Gràcies

Creure

Preguntar-se si es creu en alguna cosa resulta un exercici temerari, almenys per a mi, i sobretot per la possible resposta.
Tanta por em fa arribar a respondre que a la fi no crec en res fermament com que crec en alguna cosa amb tota la fermesa.
De fet tant l’una com l’altra em semblem un intent de fugir dels llimbs, un intent de viatge cap al cel o l’infern. La dificultat és troba en esbrinar quina de les dues respostes t’obri la porta del cel o de l’infern. Tasca força complicada per aquells que no tenim potser la sabiduria necessària per enllestir-la.

Així doncs, trobe encertat deixar aquesta tasca en les paraules d’aquells que han indagat en la pròpia naturalesa del seu ésser per milers de camins i senderols i que han fet de la seua vida una recerca constant de la resposta més senzilla i més fugissera de totes. Qui i què som. Deixe en la reflexió més íntima de cadascú les primeres paraules amb què em trobí quan vaig obrir per primer cop el Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, un geni sens dubte de la paraula i del pensament, i que per molt que les llija una i altra vegada sempre em produeix el mateix sentiment: una mena de desassossec. Tal vegada aquesta siga la resposta. Tal vegada viure només és un constant desassossec.

“ Vaig nàixer en un temps en què la majoria dels joves havien perdut la creença en Déu, per la mateixa raó que els seus avantpassats l’havien tinguda-sense saber per què. I aleshores, com que l’esperit humà tendeix naturalment a criticar perquè sent, I no perquè pensa, la majoria d’aquest joves va triar la Humanitat com a succedani de Déu. Pertany, però, a aquella espècie d’homes que estan sempre al marge d’allò a què pertanyen, i no veuen només la multitud de la qual són, sinó també els grans espais que hi ha al costat. Per això ni vaig abandonar Déu tan amplament com ells, ni vaig acceptar mai la Humanitat. Vaig considerar que Déu, essent improbable, podria ser, i podria per tant haver de ser adorat; però com la Humanitat, essent una simple idea biològica, i que no significava res més que l’espècie animal humana, no era més digna d’adoració que qualsevol altra espècie animal. Aquest culte a la Humanitat, amb els seus ritus de Llibertat i Igualtat, em va semblar sempre una reviviscència dels cultes antics, en què animals eren com déus, i els déus tenien cap d’animals.
Així, no sabent creure en déu, i no podent creure en una suma d’animals, vaig restar, com altres al marge de la gent, en aquella distància de tot que comunament s’anomena decadència. La decadència és la pèrdua total de la inconsciència; perquè la inconsciència és el fonament de la vida. El cor, si pogués pensar, s’aturaria.”

Així comença el primer dels apartats , Autobiografia sense fets, que componen aquesta extensa i inacabada obra personal de Bernardo Soares , un ajudant comptable a la ciutat de Lisboa, autor fictici d’aquest llibre, el més Pessoa de tots els seus heterònims. Un univers constant en expansió, mutable en cada lectura. És un d’aquest llibres que pots llegir-lo com vols, tot d’una tirada, a trossos, linealment o simplement obrint-lo a l’atzar i que de cap de les maneres et deixà indiferent, és més t’espenta d’una manera frenètica a la reflexió i la riquesa del pensament.

La traducció al català de Gabriel Sampol i Nicolau Dols és una molt bona traducció. El llibre està editat en Quaderns Crema .
No sé si està traduït al castellà però supose que sí.

Sempre, amb un somriue.

- Vinga au! va vinga que ja és tard i encara no hem sopat!
- Aixxx, sempre olorant! Quan ixes ja no vols tornar. Mira que ets capdenano! Ara cap a l'era. Hui vols anar a l'era. Ara et rebolcaràs per le brosses i la mare ens mormolarà. Si t'he llavat aquest matí!
- No , fes el favor eh! no em mires així, que així fas el que vols amb mi. Si ja ho diuen els psicòlegs que els animalets feu trampa. Que feu eixa miradeta per fer-nos xantatge emocional.
ja ho sé ! ja ho sé! que tu has estat tot el dia a casa i jo no. Però què et creus que estava pasturant?...i ara?i ara? però es pot saber on vas? Mira jo m'assec ací, ala! fes el que vulgues!
I ara? ara ja no vols anar? ..va deixa'm , va que no tinc ganes de jugar , que estic cansat.. vinga va! va...

Hui em passejat de nou per l'era, com sempre, com cada dia quan m'esperaves després de treballar a la porta de casa. Hem jugat amb el caragols . Hem caminat junts a poc a poc perquè les meues passes últimament eren massa llargues perquè poguesses agafar-me com abans. Massa llargues per a tu però també més curtes per a mi. Hem crescut junts , tu més ràpidament que jo .Potser massa ràpid per a mi però així és la mesura del temps de cadascú.
Hui em passejat de nou junts, com ho hem fet i ho farem sempre.

- Vinga au! anem!...aixx i és que a la fi sempre em fas somriure.

Mad. No saps com de bé m'han fet les teues paraules i sentir-te al meu costat. Un bes. T'estime.

Signes

De cansament, d'impaciència, de desfici, de massa dubtes. Signes que es redueixen a punts suspensius i d'interrogació. Això vindria a ser un tex així:

... ? ... ? ...? ...? ... ? ...? ...

Això vol dir que el temps em demana reflexió, donar-me respostes, aclarir alguns passos, prendre algunes decissions.

Aquesta Estació, crec que mai es tancarà, sempre hi ha trens que entren i ixen amb mercaderies massa valuoses com per deixar-les perdre.

Quan els punts suspensius i els signes d'interrogació tornen a convertir-se en paraules tornaré.

Mentrestrant seguiré vistant-vos, reposant i gaudint a ca vostra, acompanyant-vos amb veu o en silenci . Una abraçada ben forta.

I si sí, i si no?

Em perd un somriure. Ho sé. Em perd i llance ben lluny qualsevol bri de sensatesa, d’anys, de maduresa, de seny, de raó.
M’enfonse amb una mirada. Ho sé. M’enfonse i m’ofegue endut per corretns capritxosos, sense rumb, sense destí, sense arribada.

Discernir entre allò que és i allò que volem que siga resulta una tasca àrdua i complicada. Tendim a pensar com a cert allò que voldríem que fóra, i fins i tot quan hi ha signes evidents del contrari els rebutgem sense cap mirament substituint-los per aquells altres signes moltes vegades intuïts i desitjats.

Un somriure pot ser moltes coses. Una mostra d’amabilitat, una reacció immediata a l’estat d’ànim de la persona, un tic i , és clar, també pot ser una insinuació.

Quan ens atrau algú obvíem (in)conscientment? totes les altres possibilitats i prenem com a única vàlida aquella que volem .
Enamorar-se és un parany que un mateix construeix la majoria de vegades. Estimar algú esdevé així sovint la realització de la necessitat d’estimar.
Estimar és una necessitat sana i saludable si tenim ben present que el fet en si d’estimar ja ens pot fer feliços. Però el que sol passar és que la necessitat d’estimar sol amagar la vertadera necessitat, la d’ésser estimat.
Estimar és un acte voluntari i lliure. Hom pot estimar qualsevol persona, animal o cosa, però la nostra pròpia volença no deu ni pot fer que els altres ens estimen. Ès una cosa tan òbvia que tothom sap i se n’adona. Però ai las! L’acceptem?

Quan escolte cançons o llig o veig històries d’amors sublims sempre hi ha una entrega total de l’amant vers l’amat, sembla que donar-se totalment és la mostra més súblim de l’amor “sin ti no soy nada” diu una cançò.

Trobar la claretat i el punt exacte en què hom ho és tot i es veu a ell mateix amb la persona estimada és quan m’atreviria a dir amb contundència que estimem. Només hem de canviar el xip i passar del “sense tu no sóc res” al “amb tu sóc tot”. Però clar ningú ha dit que siga fàcil.


M’estremeix però sentir-me complet envoltat d’uns braços que sé no meus. Potser això és l’amor que apareix i que no dura. Potser per això els poetes mai deixen d’escriure a l’enyorança perquè només el record d’un mateix marca la distància exacta que em pot fer estremir en pensar en els teus braços sense que el meu propi desig confonga estremir amb estrenyir.

Un any de la nostra vida

Com cada matí després de d'esmorzar anava a la vella estació de trens. Li agradava seure en el banc i veure el tràfec de gents que pujava i baixava. Observaba meravellat tot aquell bullici de gent i maletes, els panells d'arribades i sortides a diferents ciutats i llocs on mai havia anat. Les cares i les vestimentes de la gent, els gestos de les mans quan s'acomiadaven o les abraçades emotives dels reencontres. Tot aquest món condensat en un espai tancat però obert als infinits viatges.

Per a qui “ja no creia en els Déus, perquè la raó i el temps els havia fet totalment improbables, ni en la Humanitat que només es reduïa a una sèrie de canvis biològics inestables”, l'únic dèlit que conformava els seus dies era observar i esbrinar des del repós que li oferia el banc de l'estació allò que fa moure les persones. El moviment immediat i natural.

Es fixà en una dona, inquieta i amb els ulls brillants que escodrinyaven constantment el panell d'arribades i les vies buides que hi quedaven. Quin tren esparava? A qui, o què esperava? O simplement no esperava res?.
Una espècie de soneguera s'imposa sobre ell i dolçament li feu tancar el ulls. En la tardor d'un temps ja molt allunyat veie de nou aquell xic jove i ben plantat amb una maleta pobra i gairebé buida que agafava el primer tren de la seua atzarosa vida. Durant uns segons es deixa portar per la magnificència de la joventut i un somriure feu tremolar els seus llavis.
El xiulet d'un tren que eixia el despertà i ràpidament escrutà l'andana. La dona ja no hi era. Havia agafat algun tren, o tal vegada havia arribat qui esperava?
S'alçà del banc i caminà cap a casa, era ja quasi l'hora de fer el dinar. Avuí faria un bon dinar.

Sempre esperem o sempre marxem, a pesar que de vegades ens sentim immòbils.

Aquest post va ser el primer que vaig escriure ara fa 1 any. Quan vaig obrir l’estació. Abans havía obert un altre blog “Grossissant.Paraules encadenades”, que a penes durà 3 mesos. Mai hagués pogut pensar que gràcies a l’estació aquests 365 dies hagen estat tan especials i fructifers. He rigut, he plorat, m’he deleitat, me sorprés, m’he entendrit, he descobert, he jugat, he aprés, he conegut, m’he esborronat I he viatjat per mil mons, tots únics I especials, els vostres. No sé si algun dia se me n’aniran les paraules o simplement considere que no tinc res a dir en eixe moment, però això sí, sé que tots i totes qui heu estat, heu vingut i heu anat en aquesta estació formeu part de la meua vida. I a ella agraesc haver-vos conegut. Va per vosaltres: 1 any de la nostra vida

La primera llum

"La primera llum de l'any té una força molt especial. Veure-la arribar, tot caminant entre la solitud i el silenci d'aquella primera hora, pot semblar poc més que un símbol, però és magnífic"

I tens tota la raó Martí, sobretot quan eixa solitud és tan plena :)